dimecres, 23 de desembre del 2009

L’embolic dels contenidors

A la cuina de casa ja hem acondicionat un nou recipient per reciclar. Ja en són cinc! El del paper, el del vidre, el dels plàstics i metalls, en de la matèria orgànica i el cinquè en el que hi va tot el que no sabem a on ha d’anar. La veritat és que és un embolic. Papa, això on va? El paper de cuina brut el tiro al de paper, al d’orgànica o al de no se sap què? Però a casa hi ha molt bona voluntad i moltes ganes de col•laborar amb el medi ambient i amb l’Ajuntament, per aquest ordre.

Tinc la sospita, però, que no passa el mateix a totes les cases. I que aquest embolic, que al final es ressol amb bona voluntat, no trobarà el mateix interès a totes les llars. Que caldrà molta, molta, informació.

Estic segur que desde l’Ajuntament estan prenent iniciatives per fer arribar informaciío a les llars. A mi se me n’ha acudit una:

- Contractar nois i noies en atur, vestir-los amb una armilla verda (per allò de l’ecologia) reflectant i posar-los prop dels contenidor durant un parell de mesos informant als ciutadans que hi vagin a dipositar les seves escombraries d’on i com ho han de fer. Em sembla que aquesta informació, directa i personalitzada, seria molt efectiva per a resoldre embolics. I amés treuia de l’atur uns quants ciutadans durant un temps.

divendres, 11 de desembre del 2009

Suspens en Manteniment





L’Ajuntament té més d’una asignatura pendent, però n’hi ha una que en destaca per damunt les altres: el Manteniment de l’espai públic. De què serveix fer parcs o instal•lar mobiliari urbà si al cap de poc temps els galifardeus el fan malbé i ningú s’ocupa d’arreglar-ho? És veritat que s’han fet avenços, però aquests són encara insuficients.

Un bon exemple del que dic és l’interior d’illa que hi ha darrera El Corte Inglés de Francesc Macià (la plaça es diu Mari Luz Morales, que va ser directora de La Vanguardia durant un temps els anys 30). Les obres d’acondicionament vàren acabar fa poc més d’un any i a les fotos es pot veure l’estat en que es troba: rajoles trencades que ningú arregla, bruticia, restes de “botellones”…. I això que hi ha un parc infantil i que davant el perill que la canalla es faci mal s’hauria de ser especialment curós. Però ja veieu, no hi ha manera que poguem aprovar l’Ajuntament en l’asignatura de Manteniment.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Com un llum

Aquest Nadal, Barcelona s’ha omplert de llums. Això està bé. És una alegria caminar per carrers il•luminats. No sé si la gent compra més, però si que crec que fa alegria.

De totes maneres un altre any haurien de millorar els dissenys ja que, almenas els que jo he vist, són molt "cursis" (Diagonal, Aragó, passeig de Gràcia…). Els galets?, bé.

Amb la quantitat de bons dissenyadors que hi ha Barcelona els podriem contractar per que ens dissenyin uns enllumenats a l’alçada de la que alguna vegada va ser coneguda com a “ciutat del disseny”. Qui ho recorda?

dimecres, 2 de desembre del 2009

Senyals surrealistes



Al carrer Rosselló / Villarroel anuncien una "Zona avançada per motos" que en el moment en que vaig fer aquesta foto brillava per la seva absència. La veritat és fascinant la celeritat amb que es col·loquen les senyals de trànsit. Fins i tot abans que serveixin per res. A la foto de dalt es veu la senyal a salt a l'esquerra i al carrer es pot comprovar que no hi ha res pintat. Aquí el costat es pot veure bé el que hi diu. Tot plegat és surrealista.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Ets més inútil que un semàfor per bicicletes!!!!

Proposo que a partir d'ara l'expressió "Ets més inútil que un semàfor per bicicletes!!!!" substitueixi la que fins ara s'ha vingut utilitzant per indicar la inutilitat d'alguna cosa o d'algú: "Ets més inútil que un zero a l'esquerra!!". Aquesta no sols està molt vista sino que molts inútils ni tan sols la deuen entendre.

dijous, 26 de novembre del 2009

Els darrers micos


Aquesta foto està feta a l'avinguda Diagonal cantonada Casanova.
S'hi veu un senyal de prohibit aparcar en el que s'hi por llegir, negre sobre blanc "inclós motos en voreres".
Però la vorera està plena de motos. Perquè la guàrdia urbana no posa multes a aquestes motos?
Crec que la resposta és clara: no molesten la circulació de vehicles, només molesten als vianants i, ja se sap, a Barcelona els vianants som els darrers micos!!!

dimarts, 24 de novembre del 2009

Carrer d'Internet

Carrer d'Internet?
A Barcelona hi ha el carrer de la Indústria, el carrer de l'Agricultura, el barri del 22@, però encara no tenim el carrer o la plaça d'Internet. No sé a què espera el Consistori a dedicar un carrer o una plaça importants a aquest fenòmen social, cultural, comunicatiu... Poques coses hi ha que s'ho mereixin més.
Des d'aquest modest blog inicio una campanya per a que això sigui una realitat.
Volem el carrer o la plaça Internet!!!!!!!! i que sigui ràpid.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Barcelona, ciutat gremial

A l’Edat Mitja els gremis s’ajuntaven per carrers. El resultat d’aquell costum el podem veure avui en els noms dels carrers de Ciutat Vella. Carrer Boters, Gavineters, Canvis Nous… i un llarg etcètera. Són noms que deixen constància dels gremis que els vàren ocupar en temps passats.
Sovint tinc la sensació que aquest costum se segueix mantenint en molts cassos perque hi ha carrers barcelonins que sembla que segueixin concentrant diferents “gremis”. Carrers com Aragó, entre Llúria i plaça Letamendi, on hi trobem un gran nombre de botigues de mobles. O Consell de Cent entre Rambla Catalunya y passeig de Gràcia on hi ha algunes de les galeries d’art més famoses de la ciutat. També destaca el carrer Pelai que durant anys ha concentrat un munt de sabateries o el carrer Tallers, ple de botigues que intenten satisfer les necessitats dels joves (discos, roba, tatuatges…).

Cada dia camino pel carrer d’Urgell i tinc la sensació que s’està convertint en un d’aquests carrers gremials. Concretament entre en carrer Mallorca i el carrer Buenos Aires, Urgell (costat Besòs) concentra un gran nombre d’establiments de restauració. Per comprovar si és una sensació o una realitat, he relacionat tots els que hi ha seguint la numeració del carrer:

(entre Mallorca i Provença)
168. O’Retorno, Cuina gallega
174. Nou Wok. Cuina xinesa (en construcció)
182. Billars. Cafeteria
        Expressaté. Cafeteria

(entre Provença i Rosselló)
184. Estop. Rostisseria. Cuina per emportar
188. Un Posto al Sole. Pizzeria
196. Tot a Punt. Restaurant / cafeteria.
198. Kudamm. Restaurant / cockteleria.
        La Paelleta. Restaurant. Cuina catalana
202. Urgell. Frankfurt.
        Gusto. Pizzeria

(entre Rosselló i Còrsega)
204. Gran Wien. Cerveseria / salsitxeria (en construcció)
212. Fru Suriol. Forn / cafeteria/ restaurant.
216. Palau Nou Món. Cuina xinesa.
220. Xalana. Entrepans i menús.
224. Bracafé. Cafeteria

(entre Còrsega i Paris)
226. El Sot. Entrepans.
        Dino Pan. Entrepans.
238. Pans & company. Entrepans.

(entre París i Londres)
248. Pizza Marzano. Pizzeria.
252. La Vinateria. Vins i tapes.
256. El Maske. Bar cafeteria
        Dönner Kebab. Falaffel.
258. Tiffin. Menjar sà
260. Súbito. Entrepans italians.

(entre Londres i Buenos Aires)
268. Dolceta2. La cuina del cargol de Lleida.
272. JaponesBarcelona. Cuina japonesa.
280. Arketipus. Estudi de tapes.
        Cabernet Sauvignon. Vins i cafès.

En total són 29 establiments (de moment) repartits entre 6 illes de l’Eixample, és a dir en uns 600 metres. Això fa un promig d’1 establiment cada 20 metres. Poc a poc el gremi de restauració ocupa el carrer Urgell.

dimecres, 18 de novembre del 2009

El Molino vist per en Lluís Permanyer

El meu amic Lluís Permanyer, que sap moltes coses de Barcelona, acaba de publicar un llibre deliciós: “El Molino. Un siglo de historia”. Es tracta d’un llibre molt interesant i divertit, que explica la història d'un local emblemàtic de la ciutat i d'un carrer, el Paral·lel, que en d'altres temps va ser un punt neuràlgic. El llibre està ple d’anècdotes barcelonines. El text, com no podia ser d’una altra manera, és entretingut i es deixa llegir molt fàcilment. A més a més el llibre està il•lustrat amb unes fotografies estupendes, moltes d’elles signades pel fotoperiodista Kim Manresa (com la de la portada).


És un llibre totalment recomenable per tots aquells que estimem Barcelona i ens agrada conèixer la seva història.

Un cop més, gràcies Lluís.

Deixar de fumar és un bon negoci

Aquests dies fa 20 anys que vaig deixar de fumar els meus dos paquets de tabac diaris. En aquest temps he guanyat una fortuna en salut, física i mental.

Aquest matí mentre anava caminant tranquilament cap a la feina pensava que també havia guanyat una fortuna econònmica i m’he posat a fer números mentalment. M’he quedat esgarrifat.
He vist que ara, un paquet de tabac ros costa aproximadament 2,7 euros a l’estanc. No recordo quan costava fa 20 anys, però devien ser unes 150 o 160 pessetes (1 euro pel cap baix). Si fem un promig entre el que costava aleshores i el que costa ara sortiria un cost de 1,8 euros.

Aleshores passem a multiplicar:

- Dos paquets diaris a 1,8 euros cada paquet fan 3,6 euros al dia.
- 3,6 euros per 30 dies fan 108 euros al mes.
- 108 euros al mes per 12 mesos fan 1.296 euros a l’any.
- 1.296 euros l’any per 20 anys fan 25.920 euros (4.318.272 pessetes)

És a dir que en 20 anys, a més de guanyar salut, m’he estalviat vora 4 milions i mig de pessetes!!!!!. Realment deixar de fumar és un bon negoci en tots els sentits.

dissabte, 14 de novembre del 2009

superhome


L'altre dia pujava pel carrer d'Aribau quan, a la llunyania vaig veure una botiga on hi posava "superhome". El cor em va fer un sobresalt.
Superhome? hi vendrán la capa d'en Superman? o la màscara del Batman? o potser teranyines de l'Spiderman? De seguida vaig veure que no era aquest tipus de superhomes a qui anava dirigit el rètol. Potser estava dirigit a homes que fan mans i mànigues per mantenir a les seves famílies i arribar a final de mes. Aquest si que són superhomes!!! i superdones!!!! Però tampoc podia ser. Una botiga d'aquest tipus lògicament hauria d'estar a la part baixa de la ciutat.
Quan hi vaig ser ben a prop vaig entendre-ho tot. Es tractava d'una botiga d'objectes per a la llar (home, en anglès). No és la primera vegada que veig que sùtilitza el terme anglès per referir-se a la llar. I això, fer-ho a un pais on la paraula "home" té un altre significat que l'anglès pot crear confusions com la que em va crear a mi. Bé no és be bé així com va passar, però ho hagués pogut ser.

dijous, 5 de novembre del 2009

El teorema de la corrupció

La llista d’alcaldes, regidors, constructors o promotors detinguts als darrers anys a Espanya m’ha portat a elaborar un teorema que, amb totes les excepcions que se us acudeixin, em sembla bastant ajustat a la realitat.

Teorema de la corrupció

“El nivell de corrupció d’un ajuntament és directament proporcional al nombre de grues per habitant que s’alcen en el seu terme municipal”

dimarts, 3 de novembre del 2009

Ja han estrenat la vorera


Aquest estiu ´l'Ajuntament va començar les obres de renovació de les voreres del carrer Urgell entre el carrer Mallorca i la plaça Francesc MAcià. Poc a poc, però sense pausa, el doferents trams d'aquesta vorera apareixen nous de trinca (bona falta els féia). Com que hi passo cada dia, em preguntava quant de temps trigaria un d'aquesta trossos en ser aixecat per alguna de les companyies taladradores dels nostres carrers. Dons ni un mes. La setmana passada, quan no féia gaire més d'un mes que havien acabat el tram, a la cantonada Urgell / Londres hi van aparéixer unes tanques que protegien una rasa força gran. El motiu? els nous semàfors. Es veu que fa un mes no sabien que els farien nous. En fi, ¿donde estamos?, en Barcelona, no hace falta decir nada más!!!!

dimarts, 22 de setembre del 2009

Curiositat

A la basílica de Santa Maria del Mar hi ha un vitrall en el que, en un recó, s'hi pot veure l'escut del Barça. Us animo a trobar-lo i, si més no, a visitar aquesta meravellosa església. Encara que no trobeu l'escut, sempre és un plaer anar-hi.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Parla l'asociació nofumadores.org

Reprodueixo el comunicat (està en castellà) que ha enviat la organització nofumadores.org com a resposta a unes declaracions de Mariano Rajoy sobre la llei del tabac. Per cert aquest senyor cada dia fa més amics per Catalunya. Ahir el vaig sentir dient que volia que el Madrid guanyés la Champions.

NOFUMADORES.ORG CONSIDERA IRRESPONSABLES LAS DECLARACIONES
DEL SR. MARIANO RAJOY EN CONTRA DE LA AMPLIACIÓN LEY ANTI-TABACO


Y exige que la prohibición total de fumar se excluya del enfrentamiento político

Madrid 15 de septiembre de 2009

Nofumadores.org, asociación líder en España en defensa de los no fumadores, lamenta las desafortunadas declaraciones realizadas por Mariano Rajoy, hoy 15 de septiembre, quien ha expresado su oposición a la ampliación de la prohibición de fumar en todos los espacios públicos, diciendo que "al final, el que fume se va a tener que ir al Océano Atlántico".
Raquel Fdez. Megina, Presidenta de Nofumadores.org, se pregunta “¿cómo puede aludir el Sr. Rajoy a la libertad de las personas cuando, miles de trabajadores de hostelería se ven obligados a respirar un humo cancerígeno en sus puestos de trabajo sin tener la libertad de la que el resto de sectores laborales gozan, privándoles así también de su derecho a la igualdad reconocida en nuestra Constitución?”.

Tales declaraciones intentan hacer crear un ánimo de hostilidad y beligerancia hacia la necesaria reforma legal y tienen como objetivo fomentar entre la ciudadanía la teoría desarrollada por los intereses de la industria del tabaco y a la cual el Sr. Mariano Rajoy se repliega intentado crear de manera ficticia una persecución que no existe hacia las personas fumadoras.

Desde Nofumadores.org queremos recordar además al Sr. Mariano Rajoy su lejanía respecto al sentir general de la ciudadanía que ha expresado según los últimos estudios de opinión su apoyo a la modificación de la ley actual en cifras cercanas al 70%. Lejanía también respecto a los diferentes organismos internacionales y al resto de países de nuestro entorno. España se ha quedado atrás no ya solo respecto a todos los países del norte de Europa sino además, respecto a todos los países del sur.

La Asociación, destaca que el problema del tabaquismo hay que enfocarlo, no como una costumbre social, sino como una enfermedad, y un problema de salud pública, tal y como lo define la Organización Mundial de la Salud, que mata anualmente en nuestro país a 6.000 fumadores PASIVOS debido a la inexistencia de políticas integrales de protección ante el humo de tabaco ambiente.
Nofumadores.org exige que se trate el problema del tabaquismo, y en especial, el del tabaquismo pasivo, como un asunto de Estado y se excluya del enfrentamiento político, pues lo que está en juego es la salud y la vida de los ciudadanos. Por lo que, pide al Sr. Mariano Rajoy que reflexione sobre las repercusiones negativas de sus palabras en cuanto a la posible incidencia que tendría en el retraso de una modificación legal necesaria ante la pérdida anual de vidas humanas a nivel nacional.

Raquel Fdez. Megina
Presidenta de Nofumadores.org
Email: prensa@nofumadores.org Tlf: 606112738

dijous, 10 de setembre del 2009

Carrer 11 de setembre, però de quin any

L’11 de setembre de 1714 les tropes de Felip V vàren entrar a Barcelona. Aquell dia van començar a desaparèixer els drets polítics dels catalans. A Catalunya hem convertit la conmemoració d’aquella derrota en Diada Nacional. Per aquest motiu hi ha molts pobles i ciutats que han dedicat carrers i places a l’11 de setembre. Però en cap cas (que jo sàpiga) en citen l’any.
L’any 1973, un 11 de setembre, el general Pinochet va perpetrar un cop d’estat contra el govern legitim de Salvador Allende a Xile i va iniciar una cruenta dictadura.

L’any 2001, també un 11 de setembre, diversos avions pilotats per suicides àrabs es vàren estavellar contra les torres bessones de Nova Iork i contra el Pentagon provocant el més gran atac terrorista en territori dels Estats Units.

Això vol dir que si un xilé de visita a Catalunya va pel carrer 11 de setembre del poble que sigui, segurament pensarà que tenim un carrer conmemoratiu d’aquell fatídic dia de 1973. El mateix passarà en persones de qualsevol altra nacionalitat qun circulin pel mateix carrer i pensin que hem fet un homenatge a les victimes de l’atac terrorista als Estats Units.

És per això que crec necessari que els ajuntaments afegeixin l’any 1713 al nom d’aquests carrers i places. Així ningú es confondrà.

diumenge, 30 d’agost del 2009

Tecnologia contra patrimoni


L'altre dia, tot passejant pel principal carrer comercial de Camprodon, vaig fixar-me amb la bonica casa de pedra que es veu a la fotografia. Te uns ferros al balcons (modernistes?) i una ceràmica verda tot al seu voltant. La casa no sembla massa ben cuidada i és evident que necessita una remodelació.
Però el que me va semblar més indignant és el batibull de cables enganxats a les centenàries pedres. No entenc com els ajuntaments permeten a les companyies elèctriques i telefòniques ocupar l'espai public amb aquesta impunitat, per no parlar del tub que recorre la façana de dalt a baix.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Quina cara (12)

Amb els dies que fa que aquesta moto està aparcada al mateix lloc molestant als que volem llençar plàstics i metalls per reciclar, em venen ganes d'agafar la moto i ficar-la dintre el contenidor.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Una tasca admirable


Sempre m’ha semblat admirable l’afany que tenen les porteres i els porters de Barcelona en mantenir netes les voreres de davant de les seves escales. Les/els veig escombrant-les i fins i tot fregant-les.
L’altre dia caminant pel carrer Villarroel vaig veure tres porteres fregant la vorera amb aigua i sabó. Entre les tres netejaven gairebé la totalitat de la vorera. La veritat és que feia goig.
Vaig estar a punt de quedar-me a veure quan trigava algun porc propietari de gos en deixar que el seu animal pixés o defequés damunt la feina d’aquelles tres bones i esforçades dones.

dilluns, 20 de juliol del 2009

La ciutat dàlmata


Barcelona és una ciutat dàlmata. Què vull dir amb això? Doncs que les voreres de la ciutat estanà plenes de taques negres. Plenes, plenes. Hi ha milers de (milions?) de taques negres deixades pels porcs que llencen els xiclets a terra.


De la mateixa manera que els CD i d'altres mecanismes d'enmagatzematge d'informació estan sotmessos a un canon digital encara que el que el compri no hi copii cap cançó pirata, crec que estaria bé que els municipis fesin pagar un canon de neteja als fabricants de xiclets, encara que el comprador no fós un porc que el llença a terra. L'enorme quantitat d'individus que si que ho fan bé justificaria un canon d'aquesta mena. Això si, els municipis s'haurien de comprometre fefaenment a que els diners recollits s'utilitzarien per deixar les voreres netes de taques.


Aquest canon potser també seria aplicable a la venda de gossos que, juntament amb els xiclets, són els dos grans elements embrutadors de la ciutat.


Els que no mengem xiclet i els que no tenim gos no veuriem utilitzats els nostres impostos per arreglar una situació a la que en som totalment responsables encara que si en som patidors.

dimecres, 8 de juliol del 2009

dimecres, 1 de juliol del 2009

Fanals a tot color


El 30 d'abril del 2008 escribia un post en el que proposava que es pintessin els fanals i els pals dels semàfors de colors. Amb això, dèia, fariem la ciutat més alegre i si cada districte utilitzava un color diferent fariem que fós més fàcil saber en cada moment a quin districte estem.

Dons bé l'altre dia vaig veure que el fanals del carrer "moTuset" estan pintats de groc i realment el carrer té una altra pinta. No sé si algú ha seguit la meva idea o si ja estaven pintats abans que l'escrivis, però en qualsevol cas crec que estaria bé que seguissin pintant fanals de colors a la resta de la ciutat.

Quina cara (10)



Molta floreta, però quina cara...

dimarts, 30 de juny del 2009

Fa pudor

He passat un cap de setmana per la comarca de la Noguera. Un lloc meravellòs que no és un destí d’oci massa habitual dels barcelonins. He caminat pel Congost de Mont-Rebei, escoltant els ocells i respirant un aire transparent com pocs. M’he allotjat al Monestir de les Avellanes i ha estat tot un descobriment que us recomano.

Però, ai las!. En tornar a Barcelona he tornat a comprobar que fa pudor. Sí. Barcelona, sobretot a l’estiu, fa pudor. Fan pudor els contenidors que, plens d’escombraries, s’estan tot el dia al sol (no els podrien recollir dos cops al dis a l’estiu?). Fan pudor els fums dels cotxes i les motos. Fan pudor molts ciutadans que no es dutxen ni es canvien la roba, tot el que convé per la bona convivència. Fan pudor els ciutadans que fumen cigarretes i cigars i caminen davant teu llençant-te el fum. Fan pudor i calor els aires acondicionats a peu de carrer dels restaurants…
Definitivament, Barcelona, a l’estiu, fa pudor. I a l’hivern? També, també (però no tanta).

dilluns, 15 de juny del 2009

Oxímoron


Com diu l'Enciclopèdia catalana un oxímoron és un "Procediment gramatical consistent a unir dues paraules aparentment contradictòries, per conferir un caràcter inesperat a l'expressió d'una idea".
La història de la literatura ens ha deixat oxímorons memorables com aquell de Pio Baroja que es preguntava "Pensamiento Navarro?".
L'altre dia, passejant amb la familia per la Barceloneta varem veure l'anunci de la foto i la meva dona va comentar, "mira un oxímoron".
I realmente "Chiringuito deluxe" és realment un gran oxímoron del que vull deixar constància en el meu blog.

dijous, 28 de maig del 2009

Força Barça!!!!


No acostumo a deixar-me anar per l'euforia però després de veure el que ha fet el Barça aquesta temporada és difícil contralar-se. La feina ben feta, el treball en equip, el bon rotllo i la humilitat han aconseguit alguna cosa que semblava imposible a principi de temporada. És per treure's el barret.
El 27 de maig del 2009 passarà a la història com el dia en que el Barça va aconseguir els tres títols. Un gran dia que hauria de formar part del calendari festiu català.
Força Barça! i visca Catalunya!

dijous, 21 de maig del 2009

Postals de Barcelona (V)

L' Hospital Clinic

I els vianants? per on passen?


Carrer Borrell cantonada València. Al terra uns puntets grocs indiquen que és un carril bici (provisional, però carril bici al cap i a la fi). A la dreta motos aparcades, la terrassa del bar ocupant el carril bici i bona part de la vorera que queda pels vianants. Les bastides de l'edifici ocupant l'altra part. El quisoc per que facin pipi els obrers. La pissarra del bar. Els bancs... I els vianants, per on passen?

diumenge, 3 de maig del 2009

Quina cara (6)

Tennis de taula tot terreny


Al Parc de Cervantes de Barcelona, el de les roses, hi ha tres taules de tennis de taula (ping-pong com en dèiem abans). Hi són, però de ben segur que algú se n'ha oblidat d'elles perque estan en un estat lamentable. És pràcticament impossible jugar-hi. La pilota no bota perque la pintura està absolutament bufada o hi esquerdada.
Tan per tan, si no les volen arreglar, millor que les treguin.

divendres, 24 d’abril del 2009

Quina cara (5)



Una placa escrita en barceloní



A l'avinguda de Roma, cantonada amb Comte d'Urgell hi un arbre al peu del qual s'hi pot veure aquesta placa. Va ser col·locada el 1977 com un homentage del barri de l'Esquerra de l'Eixample al Congrés de Cultura Catalana . El curiós del cas és que en un homenatge a la cultura catalana s'hi fes una falta d'ortografia i s'escribís Eixampla enlloc d'Eixample. Potser és que la van escriure en barceloní.

dilluns, 20 d’abril del 2009

L'exèrcit i la Pau

Vagi per endavant que crec que el millor que li pot passar a la humanitat és que desapereixin els exèrcits. Tots el exèrcits. Aquell dia, si és que es produeix alguna vegada, cosa que dubto, segur que la humanitat haurà fet un gran pas de futur.

Dit això, també crec que mentre els exèrcits existeixin, les guerres exisitiran. No és concebible una guerra sense exèrcits.

Per tan penso que tenir l’exèrcit del nostre país compromés en un centre dedicat a la Pau és el millor que ens pot passar. La Pau amb majúscules no es podrà aconseguir mai mentre els exèrcits no “lluitin” per ella, mentre els exèrcits defensin la guerra com a solució deles coses. Per tan si aconseguim que els exèrcits s’impliquin absolutament amb la Pau, potser algun dia s’acabaràn disolen per manca de feina.

Amb això vull dir que a mi personalment em sembla molt bé que l’exèrcit espanyol sigui membre del Centre de la Pau en que es vol convertir el castell de Montjuïc.

Millor que treballi per la Pau que no per la guerra.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Reciclar és vital

He escrit diversos "posts" fent referència a les dones de la neteja d'oficines que quan surten de treballar porten enormes bosses plenes de papers que llencen al contenidor d'escombraries. Fins i tot he publicat fotos i un video en el que es pot veure això.
El reciclatge és un tema important i no entenc perquè l'ajuntament o la Generalitat, o tots dos, no fan seure a la taula a les empreses de neteja i els fan veure que han de conscienciar als seus treballadors/res de que els papers s'han de llençar als contenidors blaus, el vidre als verds i plàstics i metalls als grocs.
Seria una bona manera d'augmentar la quantitat de borssa reciclada a la ciutat.
I si a més a més seièssin amb els propietaris de bars i restaurants farien el ple.
No sé a què esperen.

dimarts, 14 d’abril del 2009

El Bicing fet art


En aquest blog he criticat sovint la manera en que s'ha introduït la bicicleta a Barcelona. Però és una evidència que aquest fet no te marxa enrrera. Fins i tot ja comença a convertir-se en art.
El dimecres 15 d'abril a les 19.30 hores, l'artista Marc Figueras inaugura l'exposició de pintures "Petits silencis", en la que hi ha algunes obres en les que el Bicing és protagonista. I jo en deixo testimoni.
Galeria Barnadas. Consell de Cent, 347, Barcelona.

dijous, 2 d’abril del 2009

Ja pots fer, ja, que si no ho pagues...

Noticia llegida en un diari electrònic. Resulta que l'Ajuntament de matí deu més de la cinquena part del deute de tots els ajuntament espanyols. Així ja es poden anar fent coses, que si no les pagues...

"El Ayuntamiento de Madrid tiene la mayor deuda viva -bancaria- de una entidad local en España, que al cierre del año pasado se elevaba a 6.683,9 millones de euros, más de la quinta parte de la total. La deuda viva de las entidades locales en España al finalizar el año 2008 ascendía a 32.030 millones de euros, 566 euros por habitante, según los datos recogidos por el Ministerio de Economía y Hacienda y publicados este miércoles por primera vez.

Madrid es el ayuntamiento más endeudado con los bancos, a los que debe 6.683,9 millones, el 20,8 por ciento de la deuda viva total de las entidades locales. Una deuda que, si se divide por la población de la capital -que tiene 3,2 millones de ciudadanos- supone 2.080 euros por habitante, casi cuatro veces más que la media nacional. Le sigue el Ayuntamiento de Valencia, con una deuda de 801,4 millones de euros, 992,9 euros por habitante. El Ayuntamiento de Barcelona es el tercero de lista, con 770 millones de deuda, lo que equivale a 476,5 euros por habitante.

Llegir la noticia sensera: http://www.cotizalia.com/cache/2009/04/01/noticias_9_cuanto_pueblo.html

Una parada que és un bé de Déu


Aquest matí ben d'hora he entrat al Mercat del Ninot a comprar unes coses. En pasar per la parada del meu fruiter de capçalera no m'he pogut resistir de fer-li una fotografia. Estaven acabant de preparar les verdures i fèia tan de goig que he volgut compartir el moment amb tots vostés. Que aprofiti.

dimarts, 24 de març del 2009

Avís a navegants (perdò a vianants)


Quan a un col·lectiu se li ha de dir que a una vorera la prioritat és pels vianants és que alguna cosa funciona malament. És evident que a la vorera la prioritat és pels vianants o és que a algú li pot passar pel cap una altra cosa. Però també és evident que si l'Ajuntament ha posat aquest rètol al carrer Urgell/Mallorca (n'hi ha un altre a Urgell/València) és que ho fa per que hi ha ciclistes que sembla que no ho tenen en comte.
I tot per que l'Ajuntament ha fet el magnífic carril-bici tot i saber que durant més d'un any el tros que transcòrre entre Mallorca i València haurà de pasar per la vorera. Una vorera que en aquests moments ha quedat reduïda a la mínima expressió.
No hagués estat més fàcil fer el carril per Villarroel i esperar a que acabéssin les obres per fer-lo per Urgell? O fer el tros de Diagonal a València per Villarroel i empalmar-lo amb Urgell?
Qualsevol cosa menys fer passar un carril-bici per una vorera, encara que sigui provisionalment. I per acabar-ho d'arreglar en aquesta vorera hi ha una escola de primària i de secundària i cada dia dos policies han d'anar a l'entrada i a la sortida de l'escola per vigilar els ciclistes que no saben que a la vorera la prioritat és sempre pels vianants.

divendres, 20 de març del 2009

La Barcelona que camina, és a dir jo, a BTV




Ahir dijous, vaig participar en un programa debat que es fa a BTV i que porta per títol "Els uns i els altres". M'hi van convidar per defensar que la bicileta molesta Barcelona però, com vaig dir en el programa, crec que la bicileta no molesta, el que molesta és l'actitut incívica d'una gran nombre d'ususaris d'aquest medi de transport. Va ser un debat interessant.
En aquest enllaç podeu trobar el blog del programa:

I en aquest altre podeu veure el programa:

dimarts, 17 de març del 2009

Quina cara (3)


Aniran a l’infern




La campanya dels bisbes en contra de l’avortament és una de les més barroeres i tramposes que he vist mai. I a aquestes alçades de la vida n’he vist moltes que responen a aquestes característiques. En primer lloc, destinar un munt de diners que els paguem tots els espanyols a fer una campanya contra una llei el·laborada pel govern que votem els espanyols ja em sembla malament. Però posar-hi la imatge d’un nen vestit, caminant a quatre grapes per representar un fetus, això és una trampa com una casa de pagès i a més és una mentida repetida en centenars de tanques publicitàries.
Aquests bisbes acabaran a l’infern per mentiders.

diumenge, 15 de març del 2009

Desinformat (o no?) amb esprai


A la pintada s'hi llegeix: "Edificar en un parc? Hereu especulador"
Anem a veure. Aquesta paret protegeix l'obra que s'està fent al carrer Urgell, entre Mallorca i Provença. Cobcretament a l'interior d'illa Ermessenda de Carcassona.
Aquest interior d'illa va ser convertit en un parc fa dos anys. Temps durant el que els veïns n'hem gaudit d'allò més. Cada dia i a totes hores estava ple de gent i el parc s'ha conservat en molt bon estat, gràcies també a la magnífica tasca del personal de Parcs i Jardins.
Per tant la resposta a la pregunta "Edificar en un parc?" és sí, s'està edificant en un parc.
Però veiem la segona part de la pintada. Farem una altra pergunta, "Què s'hi edifica?". Dons s'hi està edificant un centre cívic, una biblioteca i una guarderia pública. Cosa que per altra banda ja es va dir en el seu moment quan es va fer el parc. Per tant la persona que ha fet aquesta pintada està totalment desinformada ja que construïr serveis pels veïns no és especular. A més els veïns estem encantats que ens ho facin. I si hem d'estar dos anys sense parc (el parc interior no desapreixerà) dons ens hi estem. Després ja en disfrutarem el doble.
O sigui que el de l'esprai ja se'n pot anar a un altre lloc a fer pintades i, sobretot, que s'informi bé abans de fer-les.

dimecres, 11 de març del 2009

Com convertir una amplia vorera de 5 metres en una d'un

Diuen que els nostres escolars no són massa bons en matemàtiques. Els propietaris d'aquest bar-restaurant del carrer Urgell segurament van treure bona nota en aquesta asignatura. Si més no a la lliçó de la resta, ja que són capaços de convertir una magnífica i ampla vorera de cinc metres en un estret passadís d'un metre tan sols.

divendres, 6 de març del 2009

Postals de Barcelona (III)


Bonica imatge de l'edifici del Rellotge de l'Escola Industrial al matí, just a la sortida del sol.

dimecres, 18 de febrer del 2009

Oh, gavina voladora


Quan la Marina Rossell va començar a cantar "La gavina voladora" em venia sempre al cap la imatge d'un ocell preciòs que vivia al costat i del mar. Han passat molt anys i ara, quan sento aquesta cançó, em ve al cap la imatge d'un gran ocell carnisser, que empaita coloms pel mig dels carrers de l'Eixample barceloní i que, quan n'atrapa un, no en deixa més que les plumes. És el que en diuen evolució de les espècies.
En aquest cas penso que més aviat és una involució.

dimarts, 17 de febrer del 2009

Una alegria en temps de crisi

Avui 17 de febrer del 2009, 34 anys després de la mort del dictador, han començat a enderrocar l'horrible i vergonyòs monument dedicat a José Antonio Primo de Rivera que estaba (a la fi podem dir estaba) al carrer Josep Tarradellas (abans Infanta Carlota) cantonada amb avinguda Sarrià. 34 anys ha calgut per que aquesta ciutat veiés caure un monument que mai s'hauria d'haver aixecat. 34 anys són molts anys, però a la fi podrem passar per aquesta cruïlla sense que ens vingui el cap el malson que va viure la nostra ciutat i el nostre pais. Amb 34 anys de retard, gràcies, però no trigueu 34 anys més per fer caure els monuments franquistes que encara hi ha a la ciutat.

dilluns, 16 de febrer del 2009

Quina cara! (1)


Amb aquesta fotografia d'un cotxe aparcat al carrer Urgell, inauguro una nova secció que he titulat Quina cara!. Em sembla que tindrà molts candidats a sortir-hi.

dilluns, 2 de febrer del 2009

Home, home, home


Aquesta horrible foto (disculpeu) està feta a la botiga que la cadena Zara té al passeig de Gràcia cantonada Gran Via.
Com podeu veure, la planta 0 està dedicada a la roba de Dona/Señora, TRF/TRF (¿?) i a Nens/Niños. La primera planta és per roba d' Home/Caballero i, finalment la planta -1 és la planta de Zara Home. Potser és quea la planta -1 només atenen homes en català? La veritat és que com que buscava una camisa per mi vaig baixar a la planta -1 i... sorpresa: No hi havia roba per homes!!!! hi havia roba per la llar, és a dir roba per la Home (en anglès).
Sembla que aquest hauria de ser un cartell informatiu, però a mi em va semblar just el contrari.

dijous, 15 de gener del 2009

Conducció eficient

Fa poques setmanes el RACC em va oferir la posibilitat (a mi i a d’altres companys de la feina) de realitzar un curs de conducció eficient.

Jo tinc cotxe, tot i que gairebé no l’utilitzo mai i es passa més temps al garatge que circulant. De totes maneres vaig apuntar-me al curs. Val a dir que no tenia ni idea de què anava i que si m’hi vaig apuntar va ser més per curiositat que per una altra cosa.

Doncs bé, un cop realitzat el curs he de dir que la realitat va superar de llarg les meves expectatives i que les coses que vaig aprendre en aquelles dues o tres hores van ser molt interessants i útils.

En primer lloc vaig aprendre que jo (i la inmensa majoria dels conductors) conduïa un cotxe actual amb motor d’injecció (desde 1990 tots els cotxes porten aquest motor) com si encara estigués al volant d’un d’explosió.

En segon lloc vaig aprendre que el cotxes amb motor d’injecció (tots) s’han de conduïr de forma força diferent als de motor d’explosió. Que a les acadèmies de conducció segueixen ensenyant a conduïr motors d’explosió per que els examens així estan establerts.

En tercer lloc vaig saber que la conducció eficient significa conduïr un cotxe amb motor d’injecció com el que és. I que si es fa correctament et pots estalviar fins un 30% en el consum de combustible i, a més, augmentar la velocitat mitjana (no en autopista obviament).

En quart lloc vaig aprendre les tres o quatre coses que cal fer per realitzar una conducció eficient.
Gràcies al RACC. Us ho recomano a tots.

dimecres, 7 de gener del 2009

El Tibidabo, enfarinat


Aquest matí he vist que el Tibidabo estava enfarinat per la neu caiguda ahir al capvespre. N'he fet una foto en la que es pot veure la blancor. Aquí la teniu.

dimarts, 6 de gener del 2009

Les voreres de Barcelona són transitades habitualment per diversos gèneres de ciutadans: vianants, vianants en bicicleta, vianants amb gos, vianants sobre patins, vianants amb cotxet de nadó o amb carro de la compra... La variabilitat és molt ampla. Doncs bé, ahir, en el meu fill el va estar a punt d'atropellar una nova variant, encara poc habitual i que espero que no passi d'aquest estatus. Em refereixo al vianant en bicicleta i amb gos. L'individu en qüestió circulava tranquilament mentre el gos esbufegava al seu costat. Va ser l'animal qui va estar a punt d'atropellar al meu fill. De fet i atés el tamany de l'animal hagués estat el meu fill qui hagués atropellat l'animal, però si l'incident s'hagués produït segur que hi haguésin hagut problemes.
A vegades em fa l'efecte que ens estem tornat bojos tots plegats.
QUE ALGÚ FIQUI SENY A AQUESTA CIUTAT!!!!