Els darrers micos

Aquesta foto està feta a l'avinguda Diagonal cantonada Casanova.

S'hi veu un senyal de prohibit aparcar en el que s'hi por llegir, negre sobre blanc "inclós motos en voreres".

Però la vorera està plena de motos. Perquè la guàrdia urbana no posa multes a aquestes motos?

Crec que la resposta és clara: no molesten la circulació de vehicles, només molesten als vianants i, ja se sap, a Barcelona els vianants som els darrers micos!!!

Carrer d'Internet

Carrer d'Internet?
A Barcelona hi ha el carrer de la Indústria, el carrer de l'Agricultura, el barri del 22@, però encara no tenim el carrer o la plaça d'Internet. No sé a què espera el Consistori a dedicar un carrer o una plaça importants a aquest fenòmen social, cultural, comunicatiu... Poques coses hi ha que s'ho mereixin més.
Des d'aquest modest blog inicio una campanya per a que això sigui una realitat.
Volem el carrer o la plaça Internet!!!!!!!! i que sigui ràpid.

Barcelona, ciutat gremial

A l’Edat Mitja els gremis s’ajuntaven per carrers. El resultat d’aquell costum el podem veure avui en els noms dels carrers de Ciutat Vella. Carrer Boters, Gavineters, Canvis Nous… i un llarg etcètera. Són noms que deixen constància dels gremis que els vàren ocupar en temps passats.
Sovint tinc la sensació que aquest costum se segueix mantenint en molts cassos perque hi ha carrers barcelonins que sembla que segueixin concentrant diferents “gremis”. Carrers com Aragó, entre Llúria i plaça Letamendi, on hi trobem un gran nombre de botigues de mobles. O Consell de Cent entre Rambla Catalunya y passeig de Gràcia on hi ha algunes de les galeries d’art més famoses de la ciutat. També destaca el carrer Pelai que durant anys ha concentrat un munt de sabateries o el carrer Tallers, ple de botigues que intenten satisfer les necessitats dels joves (discos, roba, tatuatges…).

Cada dia camino pel carrer d’Urgell i tinc la sensació que s’està convertint en un d’aquests carrers gremials. Concretament entre en carrer Mallorca i el carrer Buenos Aires, Urgell (costat Besòs) concentra un gran nombre d’establiments de restauració. Per comprovar si és una sensació o una realitat, he relacionat tots els que hi ha seguint la numeració del carrer:

(entre Mallorca i Provença)
168. O’Retorno, Cuina gallega
174. Nou Wok. Cuina xinesa (en construcció)
182. Billars. Cafeteria
        Expressaté. Cafeteria

(entre Provença i Rosselló)
184. Estop. Rostisseria. Cuina per emportar
188. Un Posto al Sole. Pizzeria
196. Tot a Punt. Restaurant / cafeteria.
198. Kudamm. Restaurant / cockteleria.
        La Paelleta. Restaurant. Cuina catalana
202. Urgell. Frankfurt.
        Gusto. Pizzeria

(entre Rosselló i Còrsega)
204. Gran Wien. Cerveseria / salsitxeria (en construcció)
212. Fru Suriol. Forn / cafeteria/ restaurant.
216. Palau Nou Món. Cuina xinesa.
220. Xalana. Entrepans i menús.
224. Bracafé. Cafeteria

(entre Còrsega i Paris)
226. El Sot. Entrepans.
        Dino Pan. Entrepans.
238. Pans & company. Entrepans.

(entre París i Londres)
248. Pizza Marzano. Pizzeria.
252. La Vinateria. Vins i tapes.
256. El Maske. Bar cafeteria
        Dönner Kebab. Falaffel.
258. Tiffin. Menjar sà
260. Súbito. Entrepans italians.

(entre Londres i Buenos Aires)
268. Dolceta2. La cuina del cargol de Lleida.
272. JaponesBarcelona. Cuina japonesa.
280. Arketipus. Estudi de tapes.
        Cabernet Sauvignon. Vins i cafès.

En total són 29 establiments (de moment) repartits entre 6 illes de l’Eixample, és a dir en uns 600 metres. Això fa un promig d’1 establiment cada 20 metres. Poc a poc el gremi de restauració ocupa el carrer Urgell.

El Molino vist per en Lluís Permanyer

El meu amic Lluís Permanyer, que sap moltes coses de Barcelona, acaba de publicar un llibre deliciós: “El Molino. Un siglo de historia”. Es tracta d’un llibre molt interesant i divertit, que explica la història d'un local emblemàtic de la ciutat i d'un carrer, el Paral·lel, que en d'altres temps va ser un punt neuràlgic. El llibre està ple d’anècdotes barcelonines. El text, com no podia ser d’una altra manera, és entretingut i es deixa llegir molt fàcilment. A més a més el llibre està il•lustrat amb unes fotografies estupendes, moltes d’elles signades pel fotoperiodista Kim Manresa (com la de la portada).

És un llibre totalment recomenable per tots aquells que estimem Barcelona i ens agrada conèixer la seva història.

Un cop més, gràcies Lluís.

Deixar de fumar és un bon negoci

Aquests dies fa 20 anys que vaig deixar de fumar els meus dos paquets de tabac diaris. En aquest temps he guanyat una fortuna en salut, física i mental.

Aquest matí mentre anava caminant tranquilament cap a la feina pensava que també havia guanyat una fortuna econònmica i m’he posat a fer números mentalment. M’he quedat esgarrifat.
He vist que ara, un paquet de tabac ros costa aproximadament 2,7 euros a l’estanc. No recordo quan costava fa 20 anys, però devien ser unes 150 o 160 pessetes (1 euro pel cap baix). Si fem un promig entre el que costava aleshores i el que costa ara sortiria un cost de 1,8 euros.

Aleshores passem a multiplicar:

- Dos paquets diaris a 1,8 euros cada paquet fan 3,6 euros al dia.
- 3,6 euros per 30 dies fan 108 euros al mes.
- 108 euros al mes per 12 mesos fan 1.296 euros a l’any.
- 1.296 euros l’any per 20 anys fan 25.920 euros (4.318.272 pessetes)

És a dir que en 20 anys, a més de guanyar salut, m’he estalviat vora 4 milions i mig de pessetes!!!!!. Realment deixar de fumar és un bon negoci en tots els sentits.

Quina cara (14)

Carrer Avenir  / Calvet

superhome

L'altre dia pujava pel carrer d'Aribau quan, a la llunyania vaig veure una botiga on hi posava "superhome". El cor em va fer un sobresalt.
Superhome? hi vendrán la capa d'en Superman? o la màscara del Batman? o potser teranyines de l'Spiderman? De seguida vaig veure que no era aquest tipus de superhomes a qui anava dirigit el rètol. Potser estava dirigit a homes que fan mans i mànigues per mantenir a les seves famílies i arribar a final de mes. Aquest si que són superhomes!!! i superdones!!!! Però tampoc podia ser. Una botiga d'aquest tipus lògicament hauria d'estar a la part baixa de la ciutat.
Quan hi vaig ser ben a prop vaig entendre-ho tot. Es tractava d'una botiga d'objectes per a la llar (home, en anglès). No és la primera vegada que veig que sùtilitza el terme anglès per referir-se a la llar. I això, fer-ho a un pais on la paraula "home" té un altre significat que l'anglès pot crear confusions com la que em va crear a mi. Bé no és be bé així com va passar, però ho hagués pogut ser.

El teorema de la corrupció

La llista d’alcaldes, regidors, constructors o promotors detinguts als darrers anys a Espanya m’ha portat a elaborar un teorema que, amb totes les excepcions que se us acudeixin, em sembla bastant ajustat a la realitat.

Teorema de la corrupció

“El nivell de corrupció d’un ajuntament és directament proporcional al nombre de grues per habitant que s’alcen en el seu terme municipal”