dimecres, 28 de febrer de 2007

Dos Segway per la vorera


Avui m’he creuat amb aquesta parella que anaven circulant per damunt la vorera amb un Segway. El Segway és un vehicle elèctric de dues rodes que es posa en marxa quan el conductor es fa endavant i s’atura que aquest va enrera. Segons vaig sentir-li dir a en Jordi Portabella, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, en un programa de televisió, els Segway no tenen cap mena de permís de circulació i, per tant, són alegals. Com es pot veure a la fotografia que els he fet, aquest vehícles anaven farcits de publicitat de la Caixa. És a dir, dos vehícles alegals circulen per les voreres fent publicitat i cap agent de l’autoritat els atura. Clar, és la Caixa.

dimarts, 27 de febrer de 2007

Reciclar, malgrat tot


Hi ha coses que haurien de ser molt fàcils. Llençar les deixalles als contenidors de reciclatge n’hauria de ser una. L’Ajuntament hauria de tenir cura que els contenidors estiguéssin sempre a una distància prudencial de qualsevol escala de veïns i en llocs de molt fàcil accés. Per això, fets com els de la foto que acompanya aquest comentari (realitzada al carrer Urgell entre Buenos Aires i Francesc Macià, avui 27 de febrer) són absolutament impresentables. Si cal ficar uns contenidors d’obra a la vorera, primer cal canviar de lloc els contenidors de reciclatge. Sino el que s’aconsegueix és que la gent deixi de reciclar. Ja és prou difícil fer-ho com per que, a sobre, s’hi vagin posant problemes. Només cal anar pel carrer i veure quina quantitat de gent llença a les escombraries bosses plenes de plàstics i de vidre. I no parlem dels restaurants, que mereixen un capítol apart. Un altre exemple com el que encapçala aquest comentari el trobem al carrer Casanova, davant l’Hospital Clínic, on els contenidors de reciclatge estan situats darrera la terrassa d’un bar i gairebé no hi ha lloc per passar. Però aquest encara és més greu, ja que no és provisional sinò definitiu. O canvien els contenidors de lloc o fan tancar la terrassa, però les dues coses són incompatibles.

dijous, 22 de febrer de 2007

Quines coses!

L'altre dia vàren venir uns obrers a casa per fer-hi una instal·lació. Els tres eren "d'aquí" però parlaven castellà, tot i que si els hi parlaves en català també ens entenien i fins i tot contestaven en aquesta llengua. De totes maneres era evident que la seva llengua materna era el castellà. Amb tota probabilitat eren fills d'emigrants arribats a Catalunya els anys 60 o 70 cercant noves oportunitats. Crec que mai havia sentit dir coses tan gruixudes com les que van dir ells en contra dels emigrants que arriben ara cercant noves oportunitats tal com ho van fer els seus pares fa 30 o 40 anys. Quines coses!

dimecres, 21 de febrer de 2007

Brutícia a Barcelona

Reprodueixo aquesta carta d'un lector publicada avui dia 21 de febrer a La Vanguardia.

CARLES CAMPO Barcelona
L´altre dia vaig quedar al·lucinat en escoltar la conversa de dues senyores al metro de Barcelona. Les dues criticaven la brutícia d´alguns carrers de la ciutat i culpaven totalment l´Ajuntament, mentre una d´elles llançava l´embolcall d´un caramel al terra.
Que potser no té res a veure en tot això l´actitud dels incívics que, com aquesta senyora, llencen papers a terra? Al final resultarà que hi ha personal de l´Ajuntament vestit de paisà embrutant els carrers!
Una de les senyores deia que la solució era incrementar el personal de neteja municipal i que cada dues hores passessin a netejar els carrers. "Això sí, sense augmentar els impostos", deia. El sou del personal de neteja el paguem entre tots els ciutadans a partir dels impostos. Així que, si volen més treballadors, facin els comptes.
Però no seria millor començar per educar la gent? S´han aturat a pensar que si fóssim més nets i cívics no es necessitarien més brigades municipals de neteja ni que passessin amb tanta freqüència?

dijous, 15 de febrer de 2007

Sobren les paraules


Fitxa tècnica de la foto:
Dia: 15 de febrer del 2007
Hora: 8 de matí
Lloc: Viladomat, entre Rosselló i Provença (costat Besòs)
Comentari: Cal?
Pregunta: Què té el propietari d'aquesta moto en el lloc que la resta dels humans hi tenim el cervell?

dimecres, 14 de febrer de 2007

Un dia feliç

Aquest matí, quan he sortit de casa, no ha passat el jove motorista que cada dia a la mateixa hora puja pel carrer Urgell amb el tub d’escapament lliure fent un soroll de mil dimonis. Al moment de posar-se vermell el semàfor dels vehicles, no n’hi hagut cap que se l’hagi saltat. Fins i tot els dos ciclistes que cada dia ignoren la norma de que quan el semàfor està vermell cal aturar-se, avui s’han aturat. La terrassa del bar que ocupa més de la meitat de la vorera s’ha fet més petita. No he vist cap veï llençant plàstics i ampolles al contenidor d’escombraries i en canvi n’he vist uns quants fent-ho als contenidors de reciclatge. Tampoc he vist bosses plenes d’escombraries a les papereres ni dotzenes de burilles de cigarreta per terra. Mentre caminava per la vorerea no m’ha creuat ni una sola de les bicicletes que ho acostumen a fer. Els cotxes fèien poc soroll i l’aire de la ciutat semblava més net.
Fèia temps que tenia ganes d’escriure un comentari com aquest. Llàstima que tot sigui mentida.

dilluns, 12 de febrer de 2007

Una nevera blaugrana

Fa uns dies vaig anar a la botiga que el FC Barcelona té al Camp Nou. És enorme, magnífica. Hi venen de tot i pel que em diuen sempre està plena de gent comprant. Sens dubte és un gran negoci pel club. Un dels objectes que em va cridar l’atenció va ser una nevera de la marca Smeg pintada amb els colors blaugranes. No era una nevera gran, però el que si que era gran era el preu, 1.400 euros, més o menys. Realment una nevera cara, però els colors del Barça ja se sap que no tenen preu. Bé, dos dies després vaig entrar a una botiga d’electrodomèstics que hi ha al carrer Borrell a l’alçada de Provença i allí estava la nevera en qüestió. Era la mateixa. Idèntica. Només canviava una cosa: el preu. A la botiga d’electromèstics valia 700 euros, és a dir la meitat que a Can Barça. O sigui que barcelonistes ja sabeu. Si voleu comprar una nevera i que no us congelin la cartera no aneu a la botiga del Barça.

divendres, 9 de febrer de 2007

Mirar al terra per salvar-nos del que cau del cel

Quan es camina pels carrers de Barcelona és convenient, oportú i molt aconsellable mirar sovint al terra. A uns metres per endevant nostre. Així, si anem ben desperts, podem afrontar amb èxit les nombrosses dificultats amb que ens sorprén la ciutat: Sots, clots, forats, panots bellugadissos que amaguen tolls d’aigua traicioners que embruten els pantalons, caques de gos i tants d’altres. A més a més mirar atentament el terra ens pot salvar del que cau del cel. Què vull dir amb això? Dons que quan veiem una acumulació de caques d’ocell superior al que es pot considerar normal cal que ens apartem. En cas contrari tindrem moltes probabilitats que ens en caigui una al cap

dijous, 8 de febrer de 2007

Amb la cinta mètrica a la butxaca

Segons la revisió de l’ordenança de circulació que està a punt d’aprovar l’Ajuntament de Barcelona, la circulació de bicicletes per les voreres serà una excepció i no la norma. Permeteu que rigui (je, je..). A més, segons aquesta mateixa revisió els ciclistes que circulin damunt de les voreres, de forma excepcional, hauran de deixar un metre de distància com a mínim amb el vianants (je, je…). Jo, per si de cas ja m’he posat una cinta mètrica a la butxaca per assegurar-me que cap ciclista em passi a menys d’un metre quan camini per la vorera. Ara bé. I si se m’acosta més què he de fer? Qui trobi la resposta a aquesta pregunta que l’escrigui com a comentari.

dimecres, 7 de febrer de 2007

Em fan pena

Aquest matí, d’hora, caminava amb el meu fill pel carrer Mallorca i ens hem aturat a un semàfor al costat d’una senyora gran que anava amb un carret de la compra. La senyora fumava una cigarreta. El meu fill m’ha fet el següent comentari: què fort que una senyora tan gran encara no hagi estat capaç de deixar de fumar! Li sobtava veure una senyora gran fumant, però encara li sobtava més pensar que no ho havia pogut deixar. Suposo que li sobtava tant com a mi veure nois joves fumant. Quan jo era jovenet a casa fumava tothom, pel carrer també, a la tele també i al cinema… i per tan allò més lògic era que la maor part de nosaltres acabéssim fumant. A més ningú no ens avisava que fumar era nefast per la salut. Ara el joves compren un paquet i aquest ja els avisa que es poden morir si fumen, a la tele no fuma ningú, al cinema només els dolents i al cole els donen tota mena d’explicacions sobre el mal que fa la nicotina. Tot això em fa pensar que els joves que es posen a fumar ara són rucs de mena. Quan veig nois i noies jovenets fumant pel carrer em sobta i em fa pena. La mateixa pena que em fa veure gent adulta sortint de les botigues i els despatxos per fumar de forma compulsiva i donar-se un petit plaer que durarà fins que el cos els torni a demanar una altra dosi o els digui definitivament ja ni ha prou. A mi, la veritat, em fan pena. I passar pel seu costat o caminar al seu darrera em molesta. Molt.

divendres, 2 de febrer de 2007

Queixar-nos menys i fer més

Ahir dijous 1 de febrer, els ciutadans estavem convocats a fer una apagada de llums quan faltéssin cinc minuts per les vuit de la tarda. Era un gest simbòlic que pel que sembla pocs vàrem seguir. Aquest matí, mentre anava camí del treball hi pensava. Si gestos com aquest fossin seguits per milions de ciutadans seria un bon camí per començar a traslladar el poder que ara tenen les multinacionals i els estats cap a la societat. Si tots, i quan dic tots és tots, apaguem el contador cada dia a la mateixa hora, i demanem que baixi el preu de la llum, quan trigaran les companyies a fer-ho?
I si convoquem una moratòria de comprar pisos. Algú ha pensat què pasaria si ningú comprés un pis durant un any. Dons el més probable és que d’aquí un any els podriem comprar molt més econòmics, a un preu més raonable. El poder dels ciutadans/consumidors és infinit, el que passa és que no el sabem exercir o ningú aconsegueix que ens posem d’acord per exercir-lo. El dia que ens queixem menys i fem més, aquell dia poder tot començarà a canviar.