divendres, 30 de març del 2007

Surrealista


Aquest matí passava davant El Corte Inglés de Francesc Macià i m’he aturat a la paradeta de palmes i palmons que han muntat a la porta. He quedat bocabadat veient una palma decorada amb l’Spiderman i una altra amb el Batman. Per un moment m’he imaginat Jesus entrant a Jerusalem i els nens carregats d'Spidermans i Batmans aclamant-lo. M’ha semblat surrealista.

dijous, 29 de març del 2007

Bafarades


No ens adonarem i la calor estarà aquí. I amb la calor es posaran en marxa els aires condicionats. I aleshores anirem caminant per una vorera, sota un sol de justicia, a 37º a l’ombra, acostant-nos a les façanes de les cases per tal d’aprofitar les petites ombres que ens proporcionen els balcons, assecant-nos les gotes de suor que ens cauen per la cara i… de sobte, BAFARADA!!!! Els culpables són el aparells exteriors dels aires condicionats de molts comerços de la ciutat (sobretot bars com el de la foto feta al carrer Paris, que el té amagat darrera la reixa de fusta, però que hi és, amenaçador), situats a poca alçada i que envien el seu aire calent, embafador i extremadament molest cap a la vorera. Senyors de l’Ajuntament encara hi són a temps. El calor encara no ha arrivat. Facin treure tots els aparells productors de bafarades situats a l’alçada de les persones. El benestar de tots els ciutadans en sortirà beneficiat.

dimecres, 28 de març del 2007

Bastides o barricades?


Les façanes dels edificis necessiten renovar-se periòdicament. Per fer-ho s’aixequen grans bastides metal•liques que ocupen bona part de la vorera. Aquestes bastides triguen un parell o tres de dies en ésser aixecades i, en aquest periode, totes les parts de la mateixa són enmagatzemades al mig de la vorera. Això, que és una anomalia, ens resulta normal i ningú s’extranya de fer veritables exercicis per poder passar per segons quins llocs. Doncs crec que ens hauriem d’extranyar, protestar i fins i tot reivindicar que mai una vorera es pogui convertir en un magatzem d’una obra. Si no saben què fer amb els ferros que els deixin a la calçada, després de demanar el corresponent permís i pagar la llicència que calgui. Situacions com la que es pot veure a la foto són una autèntica agressió al ciutadà que l’Ajuntament no hauria de permetre en cap cas. La fotrografia la vaig fer ahir a la tarda al carrer Casanova tocan la Travessera de Gràcia.

dilluns, 26 de març del 2007

Bàaaasket!!!!


De totes les actituts incíviques amb els ciutadans barcelonins ens sorprenen diariament n’hi ha una que mai he acabat d’entendre. Bé de fet no n’entenc pràcticament cap. Però n’hi ha una que em crida l’atenció per damunt les altres. Em refereixo al fet de baixar al carrer amb una bossa d’escombraries i llençar-la a la paperera, enlloc de fer-ho al contenidor, encara que el contenidor estigui a quatre passes. Ho he vist fer a senyores ben vestides de la part alta de la ciutat, a mares amb nens, a senyores grans, a nois joves… Com es pot veure a la foto que he fet aquest matí a les 8, al carrer de Buenos Aires cantonada Borrell, una sola bossa ja omple la paperera, sobretot si és una bossa gran. I aleshores hi ha qui deixa la seva a terra. Una vegada vaig cridar l’atenció a una senyora. Tenia el contenidor just al costat i va llençar la bossa a la paperera. Doncs encara se’m va encarar!!! L’ésser humà és sorprenent.

divendres, 23 de març del 2007

Barcelona és un gran anunci


“Ave pel litoral”, “Pis en venda”, “No volem fums”, “Es lloga”, “Fora sorolls”….. Els balcons de Barcelona s’han convertit des de fa temps en un gran espai publicitari. Hi ha qui l’utilitza per fer anuncis inmobiliaris i hi ha que el fa servir per expresar protestes o reivindicacions davant tota mena d’autoritats. Aquesta proliferació incontrolada de missatges forma part, com diria el meu amic Lluís Permanyer, de “La Barcelona lletja”. De totes maneres això no és res si els balcons comencen a utilitzar-se com ho fan els propietaris del balcó que surt a la foto. El cartell diu “Volem que torni Mar de fons”. És a dir reivindiquen la tornada a la petita pantalla de televisió d’una sèrie!!!! Si l’exemple és seguit aviat podrem veure pancartes demanant que el Buenafuente comenci abans, que el “Polonia” el facin divendres o que facin millors pel•lícules el dissabte al migdia. Permanyer preparat que encara no hem vist res.

dimecres, 21 de març del 2007

Quan la ciutat encara dorm... o ho intenta


La foto d’aquí dalt la vaig fer el passat dimarts a ¼ de 8 del matí (sí dormilegues, a aquesta hora és de dia) al carrer Mallorca, entre Aribau i Muntaner. En aquest punt hi ha un super que gairebé cada dia reb la visita del camió de mercaderies. Els responsables de la descàrrega no tenen miraments a l’hora de deixar tota la vorera plena de contenidors metàl•lics. Ni a l’hora d’aparcar el camió davant mateix del local. De totes maneres com ho fan molt d’hora es pot pensar que no molesten a ningú. Greu error. La gent que molesten, i molt, a aquesta hora no caminen, dormen. Vull dir que els contenidors fan un grean terrabastall quan els porten d’un lloc a l’altre i al ser tan d’hora, amb el silenci que regna a la ciutat, el soroll es multiplica impedint dormir als que no han de matinar. Penso que les autoritats haurien de fixar unes hores de càrrega i descàrrega per aquests establiments que podrien ser de 9 a 11 de la nit.

dimarts, 20 de març del 2007

El plàtan


Al carrer Villarroel, davant l'Hospital Clínic, han estat podant els plàtans. Aquesta tarda he vist aquest exemplar que, amb el fons del cel amenaçador, oferia una imatge misteriosa i a la vegada preciosa. Almenys així m'ho ha semblat a mi.

divendres, 16 de març del 2007

Un matí per Gràcia

Dissabte de la setmana passada pel matí, la meva família i jo vàrem anar a passejar pel barri de Gràcia. La sort va voler que a la Travessera de Gràcia hi hagués una enorme grua que impedia el trànsit per aquest carrer, convertint-lo per unes hores en un carrer de vianants. Va ser fantàstic. Vàrem passejar tranquilament gaudint de les magnífiques botigues que hi ha en aquest carrer. Recordo en especial la de fruïts secs i llegums. El passeig ens va portar fins el Mercat de l’Abaceria Central. Malgrat haver moltes botigues buides, aquest mercat encara conserva un ambient de poble que el fa especialment entranyable. A una parada àrab hi vàrem comprar uns pastissos boníssims. A la sortida vàrem tornar pel carrer Gran i tot baixant cap els Jardinets per la vorera de la dreta hi vàrem trobar una ferreteria que sembla sortida del tunel de temps. Ens hi vàrem entretenir una bona estona. Les ferreteries sempre m’han semblat uns llocs màgics en els que s’hi troben les coses més inversemblants. El barri de Gràcia i un bon solet van fer del matí de dissabte una estona ben agradable.

dijous, 15 de març del 2007

Ding, dang, dong, sonen les campanes

Aquest matí han sonat les campanes. Ding, dang, dong… així m’ho ha semblat. M’explico. Estava aturat al semàfor de vianants d’Urgell/Provença amb el meu fill. Cada matí, quan el semàfor es posa vermell pels cotxes contem quants vehicles se’l salten. A vegades fins i tot en memoritzem la matrícula. I fa anys que ho fem. Vull dir que fa anys que veiem com desenes de vehicles se salten aquest semàfor en vermell. Avui no podia ser menys. Un camió de tamany mitjà de color blanc se l’ha saltat, però ben saltat. El nostre comentari ha estat el de cada dia. Mira un altre menjasemàfors. Però avui ha passat. Ding, dang dong… Un guardia urbano amb moto que venia per Provença l’ha vist i l’ha aturat!!!! Sí, senyores i senyors l’ha aturat. El millor la resposta del conductor. Quan el guardia, llibreta de multes en mà, li ha dit que s’havia saltat el semàfor en vermell li ha contestat: “no senyor, estava verd!!!”.

dimarts, 13 de març del 2007

Quina cara!!!!


La setmana passada caminava pel carrer Amigó i vaig fer la foto que podeu veure al costat. Realment hi ha gent que no te cap mena de vergonya a l'hora de deixar el seu vehicle a qualsevol lloc. I a més quan el deixen tenen la sort de viure en una ciutat on no hi ha policia municpal pel carrer i per tan ningú els multa. Llàstima que el que per ells és una sort, pels vianants és una desgracia. No tenir ningú que vetlli pel normal funcionament de les voreres fa que cada dia resulti més difícil caminar per la ciutat.

diumenge, 11 de març del 2007

Senyals contradictòries


La ciutat és complicada. Això tots ho sabem. Però a vegades sembla que les autoritats estàn empenyades en complicar encara més les coses. Un bon exemple el tenim en les senyals que apareixen a la foto. Estàn penjades al carrer Urgell, pujant a mà dreta, just després de passar Mallorca. Totes dues són senyals de prohibit aparcar. La primera ens indica que la prohibició afecta de dilluns a divendres de 7 del matí a 10 del vespre. La segina penjada uns cinc metres més enllà (això si, a més alçada) avisa que la prohibició és total. Si un ciutadà vol aparcar el seu vehicle a les 11 de la nit, a quina de dues senyals ha de fer cas?. Si en fa a la primera corre el risc de ser multat i si en fa a la segona haurà de seguir buscant un lloc per aparcar. El que dèia, un embolic.

dimecres, 7 de març del 2007

El meu paisatge


Em resulta molt agradable caminar tots els dies pels mateixos carrers i a la mateixa hora. Això em permet creuar-me amb les mateixes persones que, a força de coincidir, ja és com si les coneixésis. Aquella jove que sempre camina mirant al terra o aquell noi que estiu i hivern porta un barret que només ell podria portar. Si algun dia no en veig alguna ja penso que potser estarà malalt/a, que s’ha dormit o que ha canviat de feina. Són cares que formen part del meu paisatge. De la mateixa manera que forma part del meu paisatge la furgoneta del Caprabo del carrer Borrell/av. Sarrià (veure foto) que cada dia descarrega peix i el seu conductor la neteja al mig del carrer deixant al seu voltant una farum com la que deu fer la peixeteria del poblat de l’Astèrix o el motorista que cada dia, entre les 8 i ¼ de 9 del matí, va pel carrer Paris i gira per Viladomat fent un terrabastall de rècord Guinness. No es trobarà algún dia amb un guardia urbano que l’aturi i li paralitzi la màquina de fer soroll que porta sota les cames?

dilluns, 5 de març del 2007

Gràcies

Aquest blog està de dol. S’ha mort un company, en Josep M. Huertas Claveria, “el Huertas”. El vaig conèixer al final de la dècada dels 70. En aquella època jo començava a guanyar-me la vida amb això del periodisme i el Huertas em va ajudar més d’una vegada. Des d’aleshores vaig coindir amb ell a El Periódico, al Diari de Barcelona i, darrerament, a La Vanguardia. Precisament el vaig veure divendres passat al matí. Fèia dies que no venia al diari ja que l’havien operat i., per això, quan va entrar vaig anar a parlar amb ell i a preguntar-li com havia anat tot. Des que li van diagnosticar el càncer hi vaig parlar sovint i em sorprenia amb la franquesa i naturalitat que parlava de la seva enfermetat. No solsament explicava el que li dèien els metges sino també parlava dels seus sentiments i de les sensacions que li produïa tot el que li passava. De fet portava tant endins la seva obsesió per informar que fins i tot ho fèia quan l’objecte informatiu era ell. Era sorprenent i alhora alliçonador. Com dèia, el divendres vaig parlar amb ell per preguntar-li per la seva salut i un cop més me’n va fer cinc cèntims. Estava adolorit però semblava que tot anava prou bé. Quan m’acomiadava d’ell em va donar les gràcies per haver-me interessat per ell i en aquell moment vaig pensar que si algú li havia de donar gràcies era jo, no pas ell. Poc podiem pensar que ja no tornariem a parlar més. Barcelona ha perdut un gran periodista i tots nosaltres un company i un mestre.

divendres, 2 de març del 2007

Una ambulància que treu fum

La gent d’aquesta ciutat no deixa mai de sorprendre’m. Tant en positiu com en negatiu. La veritat és que darrerament més en negatiu. Avui sense anar més lluny estava mirant una ambulància de l’empresa Ambulancias Condal que estava aturada a un semàfor del carrer Viladomat. I tot d’una el conductor ha tret una cigarreta, se l’ha posat a la boca i l’ha encés!!!! No m’ho podia creure. Com pot ser que un conductor d’ambulància fumi dintre de l’ambulància! I si al cap de cinc minuts l’avisen per anar a recollir un malalt de cor o de l’aparell respiratori? És inaudit per no dir alguna cosa més gruixuda. Llàstima que no he estat prou ràpid per inmortalitzar el moment amb una fotografia.

dijous, 1 de març del 2007

Per on passem?


Diuen els entessos que la construcció és un dels grans (enormes diria jo) motors de l’economia del nostre país. I com que les empreses constructores ho saben, sovint actuen amb un grau de prepotència màxima. Per veure això només cal passejar per Barcelona i passar per una vorera on s’estigui construint un edifici. Els constructors, sobretot si són empreses petites, ocupen més de la meitat de la vorera amb les tanques. La resta de la vorera la tenen feta una porqueria i s’ha d’anar molt en comte per passar-hi. I a més (veure la foto que vaig fer ahir al carrer Provença, a tocar d’Urgell) quan han de descarregar formigó o el que sigui tallen el pas i ni tan sols posen tanques a la calçada per a que els vianants poguem passar sense perill. És un escàndol, però encara és més escandalós que els hi ho permetin. Val a dir que hi ha empreses que treballen bé i no cometen aquestes barbaritats, però no són la majoria.