Gràcies

Aquest blog està de dol. S’ha mort un company, en Josep M. Huertas Claveria, “el Huertas”. El vaig conèixer al final de la dècada dels 70. En aquella època jo començava a guanyar-me la vida amb això del periodisme i el Huertas em va ajudar més d’una vegada. Des d’aleshores vaig coindir amb ell a El Periódico, al Diari de Barcelona i, darrerament, a La Vanguardia. Precisament el vaig veure divendres passat al matí. Fèia dies que no venia al diari ja que l’havien operat i., per això, quan va entrar vaig anar a parlar amb ell i a preguntar-li com havia anat tot. Des que li van diagnosticar el càncer hi vaig parlar sovint i em sorprenia amb la franquesa i naturalitat que parlava de la seva enfermetat. No solsament explicava el que li dèien els metges sino també parlava dels seus sentiments i de les sensacions que li produïa tot el que li passava. De fet portava tant endins la seva obsesió per informar que fins i tot ho fèia quan l’objecte informatiu era ell. Era sorprenent i alhora alliçonador. Com dèia, el divendres vaig parlar amb ell per preguntar-li per la seva salut i un cop més me’n va fer cinc cèntims. Estava adolorit però semblava que tot anava prou bé. Quan m’acomiadava d’ell em va donar les gràcies per haver-me interessat per ell i en aquell moment vaig pensar que si algú li havia de donar gràcies era jo, no pas ell. Poc podiem pensar que ja no tornariem a parlar més. Barcelona ha perdut un gran periodista i tots nosaltres un company i un mestre.