divendres, 25 de maig del 2007

El cul del cavall

Habitualment rebo molts e-mails amb acudits, imatges divertides o impactants. Si tinc temsp me’ls miro, sino ho deixo per més endavant, o sigui mai. El que no faig gairebé mai és reenviar-los a amics, familiars i coneguts. Només si realment el trobo bó el reenvio. Però avui en faré una excepció. N’he rebut un que m’ha fet molta gràcia i l’he trobat interessant. És per això que, excepcionalment, m’he decidit a reproduïr-lo en el blog. Està en castellà per que és com l’he rebut.

Cuando vemos el transbordador espacial en la torre de lanzamiento, podemos apreciar los dos depósitos auxiliares de combustible adosados al principal.
Estos se fabrican en Utah por la empresa Thiokol. Los ingenieros que los diseñaron hubieran preferido que fueran mayores, pero estos depósitos se tenían que transportar por tren hasta la base de lanzamiento. La línea férrea entre la fábrica y Cabo Cañaveral cruza las Montañas Rocosas a través de un túnel, que no permite el paso de depósitos de mayor tamaño.

Pero ¿por qué el túnel tiene estas dimensiones?
Porque la anchura de los túneles viene determinada por la anchura del tren y éste, a su vez, tiene relación directa con la separación de los raíles. La distancia estándar entre los raíles de la vía del tren en Estados Unidos es de 4 pies y 8,5 pulgadas (unos 1,4 metros).

Es una cifra particularmente extraña. ¿Por qué se adoptó esta medida?
Porque los ferrocarriles norteamericanos se construyeron igual que los británicos por ingenieros ingleses, que pensaron que era una buena idea ya que permitiría usar locomotoras inglesas.

Muy bien, pero ¿por qué los ingleses los construyeron de esta forma?
Porque las primeras líneas de ferrocarril fueron diseñadas por los mismos ingenieros que construyeron los tranvías, que ya utilizaban estamisma medida.

Pero ¿por qué esta distancia?
Porque los constructores de tranvías eran los mismos que anteriormente construían carros y utilizaban los mismos métodos y las mismas herramientas.

Pero ¿por qué los carros utilizaban este estándar?
Porque en toda Europa las roderas en los caminos estaban ya marcadas y cualquier otra medida hubiese causado la rotura de los ejes de los carros.

Claro, pero ¿por qué los caminos tenían la misma separación entre las roderas? Porque los caminos se remontaban a los tiempos de los romanos y se hicieron para facilitar el desplazamiento de las legiones.

Pero ¿por qué los romanos adoptaron esta medida? Porque los carros de guerra romanos estaban tirados por dos caballos. Los caballos galopando uno al lado del otro debían tener la suficiente separación para no molestarse. Con el fin mejorar la estabilidad del carro, las ruedas no debían coincidir con las pisadas de los caballos y a la vez no estar demasiado separadas para no causar accidentes cuando dos carros se cruzaran.

Hemos encontrado nuestra respuesta a la pregunta inicial. La separación entre los raíles del ferrocarril norteamericano (1,4 metros) viene determinado porque 2.000 años antes, en otro continente, los carros romanos se habían construido en función de las dimensiones del culo del caballo.

PRIMERA CONCLUSIÓN: Una restricción en el diseño del medio de transporte mas rápido del mundo, el transbordador espacial, viene determinada por el ancho del culo del caballo.

SEGUNDA CONCLUSIÓN: La próxima vez que veamos unas especificaciones técnicas y nos preguntemos si se han hecho con el culo, la respuesta es SI.

Ciutadans incomunicats

Vivim una època plena d’aparells per comunicar-se i informar-se. Gairebé no s’envien cartes per correu ordinari, però a canvi hi ha telèfons mòbils, MP3, messenger, correu electrònic, blogs, webs, diaris gratuits, nombrosses cadenes de televisió i auriculars per escoltar-ho tot. Però malgrat aquesta abundància tinc la sensació de que la gent cada dia està més incomunicada. Quan camino veig que hi ha molta gent amb els auriculars a la orella escoltant qui sap què. Però també veig que moltes persones caminen mirant a terra, concentrades en si mateixes, alienes a tot el que les envolta. Per no parlar dels grups de joves que van junts, cadascun d’ells escoltant el que els surt pels auriculars. Cada dia estic més convençut que, mai en tota la història de la humanitat, hi ha hagut tanta gent incomunicada.

dimarts, 22 de maig del 2007

Una vorereta


El carrer Moià, com el seu nom, és curt. Està just per dalt de la Diagonal i uneix Aribau amb Tuset. És un carrer que passaria força desapercebut si no fós per que en ell s’hi troba la seu de l’Institut Francés de Barcelona. El carrer Moià te dues voreres. La de dalt és ampla i amb cotxes aparcats. La de baix és estreta. No, estreta no, molt estreta!!. Per que no hi aparquin cotxes al damut i han plantat unes tanques. El resultat és que entre l’estreta que és i les tanques amb prous feines hi passa una persona. Veient la fotografia no penseu que caldria remodelar-lo d’una vegada? No creieu que caldria fer la vorera més ampla encara que fós a costa de treure els cotxes aparcats de l’altra?

divendres, 18 de maig del 2007

Amb data de caducitat


Pintar els fanals de la ciutat amb la pintura rugosa que impedeix enganxar-hi paperots em sembla una idea estupenda. També crec que és un gran encert elevar l’alçada de les senyals de trànsit per que no les guixin. Però com diu la dita l’alegria dura poc a la casa del pobre. Si mireu la fotografia podreu comprovar que la pintura anti paperots té una data de caducitat molt curta. En molts dels fanals s’està desenganxat deixant amplis espais sense pintar on ben aviat hi podrem tornar a veure anuncis de tota mena. Crec que l’ajuntament ha de posar mans a la feina ja i començar a fer el manteniment del que s’ha pintat i acabar de pintar tots els fanals que encara falten. Si no es fa així una bona idea no haurà servit per a res.

dimecres, 16 de maig del 2007

A veure si n'aprenen


Fitxa tècnica de la fotografia.
Dia: 16 de maig de 2007
Hora: ¼ de 9 del matí
Lloc: Buenos Aires / Urgell
Les dues senyores de la fotografia sortien de la Clínica dental Vallcorba que està al carrer Urgell tocant a Francesc Macià. Cada una d’elles portava una gran bossa de plàstic. Evidentment a l’interior ni hi havia matèria orgànica ja que en aquest cas no l’haguésin pogut ni aixecar. Per tant a dintre només hi podien haver papers, plàstics o algun altre element de poc pes. De ben segur material reciclable que no s’ha de llençar als contenidor d’escombraries, sinò als contenidors especials que, per cert els tenen just davant per davant de la clínica. És molt habitual veure senyores o senyors sortint d’edificis d’oficines que llencen grans bosses carregades de papers a les escombraries. El mateix succeeix en molts bars i botigues. Si les grans empreses, que generen una enorme quantitat de residus, no reciclen anem malament. Potser haurem de començar a denunciar-les quan vèiem fets com aquests. A veure si n’aprenen.

dimarts, 15 de maig del 2007

Les beceroles d’un maltractador

Ahir estava parlant amb un conegut a la cantonada de Villarroel/Provença, Pel nostre costat va passar una parella molt jove. Tindrien uns 16 anys i eren estudiants. Ella anava una mica avançada i duia cara de pomes agres. Just quan van passar pel nostre costat ell s’hi va acostar pel darrera i li va agafar la mà. La reacció d’ella va ser de rebuig i aleshores ell li va clavar un calbot. El meu conegut i jo ens vam quedar de pedra. Però la cosa no va acabar aquí. Van travessar el carrer per anar a trobar-se amb uns altres estudiants i la noia va seure a terra amb cara de compungida, mentre una amiga parlava amb ella. El noi si’hi va a tornar a acostar per darrera per agafar-la i va ser rebutjat per segona vegada. Segon calbot i aquest cop més fort. Aleshores el noi va fer el gest de marxar enfadat (ell enfadat!! pobre mascle rebutjat), però va tornar per agafar la noia amb una certa violència. Se’n van anar junts pero amb la noia resistint-se als afalacs del noi. No sé com va acabar la història, ni si ha acabat, però el que si sé és que el meu conegut i jo vàrem asistir a les beceroles d’un maltractador. Noia deixa’l que no et convé.

Impunitat

De totes les actituts incíviques que veiem a la ciutat, n’hi ha una que no puc entendre com és que les autoritats no aconseguieixen eradicar. Comprenc que és molt difícil evitar que hi hagi gent que pixi al carrer ja que no pot haver un guàrdia a cada cantonada. Per la mateix raó puc entendre que no es pugui evitar que propietaris de gossos deixin sense recollir les defecacions de les seves mascotes, que la gent llenci papers a qualsevol lloc, que hi hagi ciclistes circulant per les voreres a tota velocitat… El que no puc entendre és que la policia municipal no eviti les motos amb el tub d’escapament lliure. Circulen per la ciutat a plena llum de dia o per la nit fent un soroll de mil dimonis. Tan difícil és localitzar-les i apartar-les de la circulació? Només cal sortir al carrer. Si no es fa es permet la impunitat més escandalosa.

divendres, 11 de maig del 2007

Polítics de fòrmula 1

Quan escolto, veig o llegeixo les noticies moltes vegades m’en faig creus del que escolto, veig o llegeixo. M’ha passat amb la noticia de que a València el senyor Ecclestone, patrò de la Fòrmula 1, organitzarà un gran premi a la ciutat nomès si torna a guanyar el PP. Sembla ser que un dels principals assessors del senyor Ecclestone és el senyor Agag, el gendre del senyor? Aznar. Aquell que es va casar a l’Escorial a càrrec dels contribuents espanyols. El senyor Camps i la senyora Rita Barberà no han posat cap impediment a l’anunci i per tant estan absolutament d’acord en que a València només hi hagi Fòrmula 1 si manen ells. I jo me’n faig creus que algú es pogui presentar a unes eleccions amb aquestes condicions. És evident que el que els interessa no és el bé de la seva comunitat, ja que aleshores no posarien en cap cas la seva continuïtat com a condició indispensable per tenir la Fòrmula. L’únic que els interessa és mantenir els seus càrrecs. I als ciutadans que els donin… Em sembla dificil de trobar al nostre país una evidència més gran de polítics aferrats a la poltrona. Son els polítics de fòrmula 1. Però segur que n’hi haurá molts que els votaran. Ja s’ho faran.
PD. A les noticies del migdia el senyor Ecclestone ha desmentit que sigui veritat que només portarà la Fòrmula 1 a València si guanya el PP. Moillor hagués estat que ho desmentisin els polítics implicats.

dimecres, 9 de maig del 2007

Un forat de vergonya

Després de força setmanes de pasar sovint per la cantonada dels carrers Paris i Villarroel (Llobregat-mar) i de veure-hi un clot, em vaig decidir a trucar al telèfon del civisme de l’Ajuntament (900-226-226). Va ser el divendres 20 d’abril. Em van atendre molt amables com sempre i a la meva demanda d’arranjament de vorera li van atorgar el número: I04606601X-01.
Una setmana més tard i veient que el clot seguia perillosament al mateix lloc, vaig tornar a trucar. Va ser el divendres, 27 d’abril i em van donar el número de demanda I04638263P-01.
El dijous 3 de maig vaig rebre el següent e-mail de resposta:

Ens dirigim a vostè en relació a la petició sobre voreres rebuda el 27/04/07 amb codi I04638263P-01, per informar-li que: s’inspeccionarà i arranjarà properament, el més aviat possible.

Així mateix, volem agrair-li la seva comunicació. La participació dels ciutadans és molt important per millorar els serveis municipals i la convivència a la ciutat.

Ahir a la tarda, 7 de maig (17 dies després de la primera trucada) el clot seguia allí. Avui no hi he passat però tinc poques esperances de que l’hagin arreglat. En tot aquest temps no sé si algún despistat s’haurà lesionat però cada dia que passa hi ha més oportunitats perque algí s’hi deixi la pell. Perquè l’administració és tan desesperadament lenta?

dimarts, 8 de maig del 2007

La ciutat és una selva

Aquest matí, com cada matí al llevar-me, el primer que he fet ha estat mirar per la finestra. M’agrada veure el temps que fa. Doncs com dèia avui he mirat per la finestra i el primer que he vist ha estat una enorme gavina perseguint implacablement a un pobre colom. He de confesar que no sento un especial afecte pels coloms, però veure la persecució com si veiés un documental del Rodríguez de la Fuente, m’ha generat una gran simpatia pel colom perseguit. No sé com ha acabat la història perquè perseguidor i perseguit s’han allunyat de la meva vista i no els he tornat a veure. Espero que la gavina s’hagi hagut de buscar un altra esmorçar. Els que pensen que la ciutat és una selva no saben com pot arribar a ser de veritat, amb depredadors i depredats. Després, quan he sortit al carrer, el de sempre: motos sorolloses, bicicletes a tota velocitat per damunt la vorera….

divendres, 4 de maig del 2007

Rams pels morts

La presència de rams de flors lligats a un fanal o a una tanca a qualsevol carretera o autopista del nostre pais és cada cop més habitual. Cada ram d’aquests vol dir un mort a la carretera. Tan aviat els veus al final d’una corva com al mig d’una llarga recta. A mi em posen nerviós. Comprenc que els familiars dels accidentats ho fan amb tota la seva bona fe, però crec que el seu dolor l’haurien d’expresar al cementiri o en el marc de la seva intimitat. Ara, es comencen a veure aquests rams a la ciutat. Ahir, sense anar més lluny, hi havia un ram enganxat amb cel•lo al semàfor de la cantonada de Villarroel amb Provença, davant del Clínic. I per acabar-ho d’adobar hi havia dues espelmes enceses al terra. Sincerament, s’ho podrien estalviar.

dimecres, 2 de maig del 2007

El parc Ermesenda de Carcassona

Ja s’ha inaugurat el parc Ermesenda de Carcassona. Ahir hi vaig estar passejant. És emocionant veure com poc a poc Barcelona recupera els seus interiors d’illa com espais d’oci i esbarjo. Tant de bo no hagués calgut recuperar-los i l’afany de lucre de la burgesia no els hagués ocupat quan encara eren espais lliures. Avui la ciutat seria molt més humana. Però com que no serveix de res mirar el passat, és una alegria veure que noves illes canvien el seu passat industrial per un present molt més humà. Aquest nou parc, que ve a substituïr un parquing a l’aire lliure que hi havia al carrer Urgell, entre Mallorca i Provença, és com un alè d’aire fresc pel barri. La prova la teniem ahir en forma de desenes de nens jugant als diferents espais d’atraccions i la cara d’alegria dels pares que els acompanyaven. El que no acabo d’entendre és que amb la falera de l’Ajuntament de posar noms de dones als nous espai no n’hagi trobat alguna de més actual i hagi hagut de remontar-se a una dama que va viure al segle XI, amb tots els meus respectes per la dama.