dimecres, 26 de desembre de 2007

Ja fa un any

El passat 23 de desembre va fer un any que vaig crear aquest blog. Ha estat un any interesant en que hi ha hagut visites i gent que m'ha deixat les seves opinions. La majoria dels que han escrit algun comentari ho han fet en senyal de recolzament, encara que també hi ha hagut crítiques. En qualsevol cas tots han tingut un esperit constructiu que, en definitiva, és el que aquesta ciutat necessita. Gent que l'estimi. En aquest moment de fer balanç m'he entretingut a fer una estadística dels temes que he tractat i el resultat m'ha sorprés. Em pensava que havia escrit molt sobre bicicletes i motos i no ha estat així. He agrupat els textos per temes i el resultat ha estat:
Bicis, 13 comentaris; Motos, 9 comentaris; Tabac, 4 comentaris; Civisme, 12 comentaris; Defecacions animals, 3 comentaris; Propostes de diversos tipus, 5 comentaris; Temes relacionats amb la ciutadania, 16 comentaris; Reflexions de diversa índole, 14 comentaris; Llengua, 4 comentaris; Ajuntament, 8 comentaris; Urbanisme, 11 comentaris; Guàrdia Urbana, 2 comentaris; Temes més genèrics, 6 comentaris.
Com podeu comprovar he anat escrivint de tot. A veure què en sortirà el proper any, perque això segueix...

dimarts, 18 de desembre de 2007

Feu les crispetes a casa

Sovint tinc la sensació que l’euro ha estat la major presa de pèl col•lectiva de la història del nostre país. L’endemà dela seva introducció un cafè, que valia 90 pessetes va passar a valdre 90 cèntims (150 pessetes) i d’aquesta manera van seguir el seu camí la major part dels preus, o, si més no, una bona part. Un menú de restaurant de migdia valia entre 800 i 900 pessetes, ara no n’hi cap que baixi de 8 euros (1.331 pessetes) i la major part estan entre els 9 (1.497 pessetes) i els 10 (1.664 pessetes) euros. Estic d’acord amb el ministre Solbes quan diu que no som conscients del que val 1 euro. Si no és així no entenc com pot ser que quan anem al cinema, després de pagar 7 euros (1.165 pessetes) per una entrada, paguem 4 euros (666 pessetes) per unes crispetes i 1,5 euros (250 pessetes) per una ampolleta d’aigua, total 12,5 euros (2.080 pessetes) per persona. Ja fa temps que jo me n’he adonat del valor d’un euro i quan porto als meus fills al cinema, com que volen crispetes, les fem a casa. Ens ho pasem bé fent-les, són molt bones, més saludables i infinitament més econòmiques. Una màquina de fer crispetes costa uns 30 euros (5.000 pessetes) i una bossa de blat de moro per fer-les. 1 euro (166 pessetes). I amb una bossa se’n poden fer un munt. Facin números i ja veuran com val la pena. I com això moltes coses.

dimecres, 5 de desembre de 2007

Vigileu avui, aneu en comte

No se què passa avui. Des que he sortit de casa m'han estat a punt d'atropellar no menys de tres bicicletes de les que dues eren Bicings. Totes tres circulàven per damunt la vorera a velocitat inadequada, és a dir, a tota pastilla. No sé si és el fet que estem davant d'una setmana curta que la gent va més accelerada o si hi ha algun altre motiu que se m'escapa per haver viscut situacions tan perilloses aquest matí. La lluna minvant, poder? En tot cas us aviso, avui vigileu molt per davant i per darrera.

dissabte, 1 de desembre de 2007

La fideguà està feta amb fidegus


Quan vaig pel carrer m’agrada fixar-me amb les pissarres que anuncien els menús dels restaurants. A vegades s’hi veuen coses realment divertides, curioses o sorprenents. Tot i que també les podriem qualificar de patètiques, si pensem que són faltes d’ortografia com a cases de pagès escrites per adults. A la foto se’n veu una que em va cridar l’atenció: fideguà !!

dissabte, 24 de novembre de 2007

Aules tristes d'ahir i d'avui

Avui, a la portada de La Vanguardia surt una fotografia d’una aula de l’Institut Jaume Balmes. Quan l’he vist he recordat de seguida quan jo hi vaig estudiar fa més de 30 anys. No ha canviat gens. Recordo que eren aules depriments que invitàven poc a l’estudi. En aquella època no hi havia doble vidre i el soroll dels cotxes del carrer era insoportable. I el doble vidre és l’únic que ha canviat en 35 anys. Em sembla deplorable que ningú hagi estat capaç de pensar en aplicar modernes tècniques, com la del Feng Shui, per millorar el rendiment escolar millorant l’espai on s’estudia. Això si en tot aquest temps hi ha hagut no sé quant plans d’estudi. Però a ningú se li ha acudit començar pel més senzill com és modernitzar l’aspecte físic de les aules. I les cadires segueixen sent unes horribles i incòmodes cadires de fòrmica en la que els alumnes hi han de passar 8 hores diàries. A qui li pot extranyar que quan siguem grans tinguem mal d’esquena si de petits ens hem passat tantes hores en unes cadires incomodíssimes

dimecres, 21 de novembre de 2007

No ho entenc


A la meva ciutat hi ha coses que no acabo de entendre. Una d’elles és la que ara explicaré. Al costat de casa, concretament al carrer Urgell, entre Mallorca i Provença, va tancar a la torera un video club. En el local que ocupava ha obert una empresa de missatgeria. Es diu Tourline Expres. Resulta que al carrer Urgell no es pot aparcar ni a una vorera ni a l’altra, però ha obert una empresa de missatgeria. A ningú se li escapa que a una empresa d’aquest tipus tot el dia hi arriben i marxen paquets. I aquests paquets no van sols, arriben o se’n van en furgonetes. I a més a més no tenen gual. Conseqüències: vehicles mal aparcats tot el dia i per damuint de la voerera. Aleshores com pot ser que l’Ajuntament autoritzi la opertura d’un local, que viu del traginar constant de furgonetes, a un carrer on no es pot aparcar durant tot el dia?.Jo no ho acabo d’entendre.

divendres, 16 de novembre de 2007

Ya es Navidad en El Corte Inglés


De tothom és sabut que totes les coses comencen abans a El Corte Inglés que a la resta de la societat. La primavera, la tardor o el Nadal encara no han arribat quan en aquests centres comercials ja els estan anunciant. En el centre de Francesc Macià ja ens desitgen bones festes, però com es pot veure a la fotografia ens les desitgen en castellà. Després hi ha qui diu que el castellà està en perill a Barcelona. Si no fes pena sentir això, seria per fer-se un fart de riure.

dimecres, 14 de novembre de 2007

Una ciutat de senyals caigudes


Fa dues setmanes parlava en aquest blog de la difícil verticalitat d'una senyal de trànsit. Pel que he anat observant sembla que un terrible virus està afectant a d'altres senyals i les està doblegant. Esperem que els/les responsables de l'Ajuntament en sàpiguen fer un diagnòstic i procedeixin a curar-les abans no ens trobem una ciutat de senyals caigudes. A la foto podem veure el mal estat en que es troba aquesta senyal al carrer de Buenos Aires tocant Urgell.

dimarts, 13 de novembre de 2007

Disbarats a la ràdio

Cada dia, quan m’aixeco, mentre m’afaito i em dutxo, escolto les noticies de la ràdio. També ho faig al vespre abans o després de sopar .Normalment escolto Catalunya Informació per que a qualsevol hora tinc una visió de les noticies més interesants del dia. Però darrerament estic esverat. Ja sé que la ràdio és un mitjà en el que les coses que es diuen se les endú el vent, però els/les locutors/es de Catalunya Informació haurien d’anar més en comte amb el que diuen i, si la pifien, rectificar inmediatament. La darrera que he sentit va ser ahir al vespre. Estaven parlant de la película “53 días de invierno” de la directora catalana Judith Colell, una de les favorites dels “Premis Barcelona de Cine”. I a la locutora no se li acut res més que pronunciar Judith Colell com si fós una directora anglesa. Les meves orelles van tremolar. També recordo un dia que els nordamericans havien enviat 50 marines a protegir una ambaixada a no recordo quin pais i la locutora va deixar anar que hi havien enviat 50 mariners. Ella es va quedar tan ampla i jo em vaig quedar imaginant uns mariners amb arpons i canyes de pescar protegint l’ambaixada d’atacs terroristes.
PD. Aquest és el comentari número 100 que publico en el blog. La veritat és que quan el vaig començar no m'imaginava que hi arribés però aquí estan i encara hi ha corda per estona.

dijous, 8 de novembre de 2007

Un caiuco a Barcelona


Dia sí i dia també ens llevem amb la noticia de l’arribada a les costes canàries de persones provinents de l’Àfrica subsahariana. Hi arriben a bord de caiucos (que són un tipus de barca de pescadors molt feble i amb la que es juguen la vida). Molts d’aquestes persones subsaharianes acaben arribant tard o d’hora a Catalunya. Des d’aquest blog proposo a l’Ajuntament de Barcelona que porti un d’aquesta caiucos a Barcelona i el col•loqui en un lloc ben cèntric de la ciutat a tall d’escultura-homenatge a totes aquestes persones que es deixen la vida buscant-ne una de millor.

dimecres, 7 de novembre de 2007

Benvolguts lectors

La Vanguardia Digital ha tingut la gentilesa de recomenar aquest blog. Això ha provocat que molts més ciutadans del que és habitual hi hagin entrat i hagin llegit aquesta mena de diari d’un vianant. Alguns fins i tot hi heu deixat els vostres comentaris que, en general, venen a dir que el que escric ho pensa molta gent. De comentaris crítics n’hi han hagut dos que m’han fet gràcia. Un dèia que només faltaria que no es pogués fumar pel carrer, cosa que jo no he dit, però que després de llegir-ho tampoc no em sembla tan mala pensada. El carrer està ple de nens, de persones malaltes, de gent a qui ens molesta molt el fum. Per què hem de suportar el vici d’alguns? Perque desengenyem-nos, fumar és un vici, no una necessitat. A més a més els fumadors ens estan deixant les voreres tan plenes de burilles de cigarretes que aviat se’n farà una capa si les brigades de neteja no intesifiquen els seus esforços per eliminar-les. L’altre comentari és el d’un lector que em preguntava si no em molesta el fum dels cotxes. Doncs si, evidentment, em molesta, però m’agaradaria que m’expliqués què té a veure una cosa amb l’altra. I a més a més jo no vaig ficant el nas darrera els tubs d’escapament i en canvi quan un fumador passa pel meu costat em fa respirar un núvol de fum. En fi, que moltes gràcies a La Vanguardia i a tots vostés que, almenys un dia, m’han llegit. Si volen repetir ja ho saben.

dilluns, 5 de novembre de 2007

Tant pocs i com emprenyen

Des de l’entrada en vigor de la nova llei contra el tabac tinc la sensació que hi ha molta gent que fuma al carrer, Em passa sovint que he d’apartar-me si no vull que una bafarada de fum m’envolti. L’altra dia estava pensant en això i me’n vaig adonar que hi havia alguna cosa que no lligava. Com pot ser que tingui la sensació de que el carrer està ple de gent fumant i en canvi les estadístiques diuen que no fuma més que un 20% de la població!!! Aleshores vaig decidir fer una prova acientífica. Em vaig aturar a una cantonada durant cinc minuts, concretamente la de Provença/Villarroel entre les 17.30 i les 17.35. Durant aquest temps vaig contar tota la gent que hi passava (sense tenir en conte els nens) i quants fumàven i quants no. Obviamente entre els que no fumàven volia dir que no ho fèien en aquell moment, potser abans o després si que ho fèien. El resultat va ser sorprenent:
De 47 persones que hi van passar només 5 ho van fer fumant.
Aquest resultat em va fer pensar que la meva percepció de que hi ha molta gent fumant perl carrer és absolutament errònia i que, el que passa, és que els que fumen són pocs però emprenyen molt.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

La difícil verticalitat


La ciutat està plena de petites coses que, a força de veure-les cada dia, ens semblen d’allò més normal. Però de vegades hi passem per davant i ens adonem que de normal res de res. Això em va passar amb aquesta senyal de trànsit que està al carrer Avenir cantonada Calvet. Passo cada dia pel seu costat. Pero l’altre dia vaig ser conscient de que no respectava la vertical. És més, la seva inclinació superior a la de torre de Pisa avisa que si algó no la redreça aviat, acabarà a terra. Elements com aquest em recorden les faltes d’ortografia als diaris. Nou persones llegeixen un article amb una gran falta al titol i ningú la veu, però arriba el que fa 10 i en el primer que es fixa és en la falta. A la ciutat el problema és aconseguir que qui es fixa en un element fora de lloc ho faci saber a quí correspongui. Sinò allà seguirà dia rera dia fins a la caiguda final.

dijous, 25 d’octubre de 2007

Un petit exercici de lògica urbana

Al carrer d'Urgell cantonada Paris hi ha un gran edifici d'oficines.
Cada dia hi passo pel davant poc després de les 8 del matí.
Davant de la porta hi ha uns contenidors d'escombraries que, a les hores que jo passo estan plens, quan seria més lògic que estiguéssin buits.
Estan plens per que les dones de la neteja treballen de matinada i baixen les escombraries molt d'hora.
Com són oficines la major part de les escombraries son papers (molts dies veig les dones que baixen grans bosses plenes de paper i les llencen).
A 50 o 60 metres dels contenidors d'escombraries, Urgell amunt, hi ha els contenidors de reciclatge, el de paper inclós.
Sembla ser que és molt difícil que les dones de fer feines caminin fins el contenidor de reciclatge de paper.
En tot aquell tros segur que els majors productors de deixalles de paper són els de l'edifici d'oficines.
Per tant, i aquí volia arrivar, no seria més lògic que els contenidors de reciclatge estiguéssin just davant de la porta de l'edifici d'oficines?

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Esperança fugissera


Quan va sortir la nova ordenança de circulació sobre bicicletes vaig pensar que per fi perdria de vista la bicicleta de la fotografia. És rosa i està rovellada. Fa mesos algú la va lligar al semàfor de vianants del carrer Mallorca cantonada Villarroel. Com que la ordenança prohibeix lligar bicicletes al mobiliari urbà (sembla que ara hi ha una moratòria: vianants de Barcelona unim-nos!!!) vaig pensar que a la fi algú se l'enduria ja que és evident que molesta i molt. Doncs allí segueix criant ronya. De tant en tan algú la belluga, però del seu lloc ningú la mou. La meva esperança, un cop més, va ser fugissera.

dijous, 18 d’octubre de 2007

Un forat


Hi ha vegades a Barcelona que una obra roman oblidada dies, setmanes i, fins i tot, mesos. Algú fa un forat a una vorera (quan és la calçada no acostuma a pasar, coses del trànsit), no se sap ni qui ni per què i després se n'oblida de tapar-lo. Mentrestant passa el temps i aquell forat que algú va fer passa a formar part del paisatge quotidià. Els vianants que passen cada dia pel seu costat arriva un moment que ja ni se n'adonen de la seva existència. Això és el que li passa en el forat de la fotografia. Està a la cantonada de Mallorca amb Urgell. Fa setmanes que un grup d'obrers el van fer i allí s'ha quedat. Algún dia, algún responsable passarà pel seu costat i potser pensarà: què hi fa aquest forat aquí? em pensava que l'haviem tepat. O potser ni tan sols pensarà res i el forat passarà a formar part d'alguna ruta turística. Temps al temps.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

Interculturalitat


Ahir dissabte vaig anar a Vic. Passejant pel mercat, a una de les parades, hi vaig veure aquesta imatge que em va semblar un bon exemple del que és interculturalitat. Xilabes i vestits de faralaes, uns als costat dels altres i tot això al bell mig del que algú va dir una vegada que era "la capital de la Catalunya catalana".

dimarts, 9 d’octubre de 2007

La vorera, per qui hi aparca


La setmaana passada parlava d'un individu que sempre deixa la seva moto al mig de la vorera i fèia la broma que algun dia la deixaria perpendicular a la calçada. Doncs bé, sembla que m'hagi llegit ja que avui l'havia aparcat inclinada i ja falta poc per que acabi ocupant tot l'ample de la vorera. Seguiré informant. Per cert, per aquest carrer no hi passa mai un guàrdia urbà?

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Es pot ser més incívic?


Si el ciutadà (ciutadà?) que cada dia aparca (aparca?) aquesta moto a la vorera del carrer Madrazo, entre Santaló i Amigó, davant el mercat Galvany, volgués ser més incívic, ja només li quedaria deixar la moto perpendicular a la calçada. No m'extranyaria que algún dia ho fés.

dijous, 27 de setembre de 2007

Jo també he anat en bicicleta per Barcelona… un dia

L’any 1985 jo vivia al barri del Clot i treballava a El Periódico que, en aquell moment, tenia la seu al carrer d’Urgell cantonada Diputació. Normalment em desplaçava a treballar amb el metro. Un dia, com que tenia una bicicleta, vaig pensar que seria una bona idea agafar-la per anar al diari. Per qui no ho recordi o per aquells que no hi eren, cal dir que en aquell moment gairebé ningú utilitzava la bicicleta per Barcelona. Motos i cotxes n’hi havien molts, però bicicletes no. I a l’Ajuntament encara no hi havia arribat en Portabella per omplir la ciutat de bicicletes. Ni per un moment se’m va passar pel cap la possibilitat de circular per la vorera, ni crec que aleshore se li hagués acudit a ningú. Així dons vaig agafar la bicicleta i vaig circular tota l’estona per la calçada rodejat de cotxes, autobusos, camions i motos. Era terrorífic i a més a més, vaig empassar molt de fum. Només hi vaig anar un dia. Després d’aquella experiència vaig aparcar la bicicleta que, per cert, al cap de poc temps em van robar. El que més em sorprén és que ara, els ciclistes es queixin de que han d’anar per la calçada. Evidentment. Circular per la vorera sobre rodes és escandalós i a ningú se li hagués hagut d’acudir mai. Ara bé, comprenc que als ciclistes els faci por anar per la calçada. A mi me’n va fer. La única solució que hi veig és fer molts carrils bici treient espai als cotxes. Tots hi sortiriem guanyant. Els ciclistes, el vianants i els ciutadans en general que veuriem reduïr la contaminació.

dimarts, 25 de setembre de 2007

La llei igual per a tots?


Aquest matí, cap a les 8, estava a la cruïlla dels carrers Urgell amb Rosselló quan ha arribat el vehicle blindat que es veu a la fotografia. El conductor ha deixat el vehicle ocupant gairebé dos carrils del carrer Urgell que, a aquestes hores, no cal dir que va força ple. En l'estona que hi he estat ha passat una motorista de la guàrdia urbana i un cotxe patrulla. Tots dos han passat de llarg. I jo em preguntava què haguéssin fet si enlloc d'un vehicle blindat hagués estat un turisme particular. Estic convençut que li haguéssin ficat dues multes (una per carril) i a més se l'hagués endut la grua. Però es clar era un vehicle blindat i. pel que sembla, la llei no és igual per a tothom.

dilluns, 17 de setembre de 2007

Viure a la Caixa


Aquest home que surt a la fotografia ha estat tot el cap de setmana instal•lat en aquesta cantonada del carrer Paris amb Urgell. El vestíbul de la Caixa li ha servit d’improvitzat allotjament que, per cert, ha deixat fet una porqueria. És una d’aquestes imatges de la ciutat que mai no s’haurien de veure perque en una ciutat com Barcelona no haurien d’existir.

Noves ordenances, noves costums?

Dissabte 15 de setembre va entrar en vigor la nova ordenança de circulació a Barcelona que afecta molt principalment als ciclistes. Aquesta ordenança ha estat mesos gestant-se i en la mateixa han participat entitats interessades en el tema. Al meu entendre les associacions ciclistes són les que han sortir guanyant i els vinants els que n’hem sortit perdent. Però, vet aquí que, ironies de la vida, les que s’hi han manifestat en contra han estat els ciclistes. I crec que els ciclistes han guanyat perque encara se’ls permet circular per damunt de la vorera. D’acord, amb restriccions, però per damunt de la vorera. Han de deixar un metre de distància amb els vianants, però qui va amb un metre a la butxaca per medir-ho i l’ensurt que fan quan et venen per darrera a tota velocitat no te’l treu ningú. Ah!! Però ara no podran anar a més de 10 kilòmetres per hora quan circulin per la vorera. Ja! (això és un somriure). En fi caldrà deixar passar unes setmanes a veure si hi ha algun ciclista que en faci cas. Per si algú vol conèixer amb detall les noves normes aquí va un enllaç on les trobareu: http://www.bcn.es/bicicleta/docs/BICIutat.pdf

dimecres, 12 de setembre de 2007

Un camp de batalla


Crec que la ciutat de Barcelona cada cop s’assembla més a un camp de batalla, malauradament. Cotxes contra motos i bicicletes, motos contra bicicletes i vianants, bicicletes contra vianants, vianants que escupen a terra, fumadors que deixen el terra com si fós un cendrer gegantí, cotxes que aparquen on volen o que fan sonar el clàxon a tota hora…. En fi un camp de batalla que afortunadament deixa poques víctimes, però que alguna si que en deixa. Hi ha alguns ciutadans que sembla que això de camp de batalla s’ho han pres tan seriosament que fins i tot es preparen pel combat. Em refereixo als que circulen per la ciutat conduïnt un Hummer o algún dels seus imitadors. El Hummer és un vehicle militar que va començar la seva carrera l’any 1993, durant la Operació Tempesta del Desert a l’Iraq. D’aquí va passar a ser comercialitzat com a vehicle d’ús particular i ara el porten quatre pocasoltes per acompanyar els nens a escola o per anar a la segona residència. La qúestió és que tothom vegi que amb ells no s’hi poden ficar per que van “armats” i protegits com si anésin a la guerra. I què millor per ser vistos que deixar el vehicle aparcat al mig d’un pas de vianants com el que es veu a la foto feta la setmana passada al carrer Villarroel/Diagonal. Hi ha alguna ciutat al món que ja està fent passes per evitar que els tot terrenys circulin pels seus centres urbans. A veure si Barcelona es posa les piles abans de que el camp de batalla s’ompli de carros blindats.

dimarts, 4 de setembre de 2007

Intolerable tolerància


Intolerable és el que em sembla l’estat d’algunes voreres de Barcelona per les que caminar és una autèntica aventura. Aquesta que es veu a la fotografia correspon al carrer de Rosselló just davant de l’Hospital Clínic. Hi ha un taller de motos (quan s’acabarà amb la tolerància municipal amb els taller de motos que utilitzen les voreres com a magatzem!!!!) i un quiosc que ocupa ben bé el 80 % de l’espai de la vorera. Si tenim en comte que allí mateix hi ha un parada de metro molt transitada i que l’hospital genera una gran quantitat de tràfec de persones la situació d’aquesta vorera em sembla intolerable (i mira que fa anys que dura!!!). Hi ha moments del dia que per caminar-hi cal demanar tanda.

dimecres, 29 d’agost de 2007

El Bicing, un transport públic individual

Aquesta és una nota de premsa enviada pels responsables del Bicing a Barcelona. Crec interessant reproduïr-la per aquells usuaris d'aquest servei de transport que no se n'hagin enterat que, pel que es veu al carrer, són molts (les negretes són meves):

"El Bicing és un sistema de transport públic d’ús personalitzat ja que l’abonament es fa a través d’un compte nominal. La targeta d’abonat és personal i intransferible i per tant, en el cas que sigui necessari o a requeriment de l’autoritat, es possible la identificació de l’usuari.
L’accés a aquest sistema municipal de transport comporta, tal com s’especifica en el contracte d’abonament, el compliment de la normativa vigent de trànsit i de bicicletes i fer-ne també un ús acurat i respectuós.
En el cas que un abonat no faci bon ús del Bicing, tant de les bicicletes com de les estacions, o el seu comportament sigui inadequat o irresponsable, el servei pot donar de baixa la targeta.
Recordar que les bicicletes del Bicing no poden ser utilitzades a la resta de transports públics com el metro, l’autobús o els ferrocarrils i tampoc poden circular pel carril bus. Així mateix, en zones reservades a vianants cal evitar circular a més de 10 km/h. (Ordenança de circulació de vianants i de vehicles)."

dilluns, 27 d’agost de 2007

Un forat que fa vergonya


Al carrer d’Urgell, davant el número 196, hi ha aquest gran forat que es veu a la foto. Una pedra d’un antic gual ara en desús s’ha, literalment, enfonsat. Alguna ànima caritativa hi ha col•locat un con de senyalització. El passat divendres vaig trucar al telèfon del ciutadà (900-226-226) per informar-ne. Avui dilluns tot segueix igual. M’agradarà saber quan dies triga l’ajuntament a posar-hi remei. La darrera vegada que vaig avisar d’un forat van trigar vora dos mesos, però no era tan gran com aquest. Veurem.

dijous, 23 d’agost de 2007

11 de setembre de 1714

D’aquí poques setmanes celebrarem a Catalunya la Festa Nacional que conmemora els fets ocorreguts l’11 de setembre de 1714 en que després de 14 mesos de setge, Barcelona va caure en mans de les tropes borbòniques (guerra de Successió). En el nomenclàtor de molts pobles i ciutats catalans hi apareix aquesta data sense que hi consti l’any: Carrer o plaça 11 de setembre. Si una persona extrangera veu aquesta data pot interpretar fàcilment que respon als atemptats de l’11 de setembre als Estats Units o, filant més prim, al cop d’estat del general Pinochet a Xile que va ser l’11 de setembre de 1973. Les desgràcies catalanes no són gaire conegudes fora les nostres fronteres. Crec que tots els ajuntaments catalans haurien de completar la data i batejar els seus carrers i places com a carrer o plaça “11 de setembre de 1714”. Després, si volen, en poden batejar d'altres com a “11 de setembre del 1973” o “11 de setembre del 2001”.

dimecres, 22 d’agost de 2007

Bocabadat


A vegades, quan camino per la ciutat, veig coses que em deixen bocabadat. Ahir mateix em vaig trobar amb aquest cartellet que informa de les linies d’autobus que s’aturen a la parada que hi ha al carrer de Villarroel, entre Buenos Aires i Londres. Com pot ser que algú l’hagi col•locat just darrera d’un arbre!!! impedint que es pugui llegir fins que no hi ets a sota mateix. O bé la parada no s’hauria d’haver fet a tocar de l’arbre o bé en el moment de penjar el cartell s’hagués hagut de col•locar més cap a la dreta. Vaja, em sembla a mi. O potser hauriem de tallar l'arbre?

dissabte, 18 d’agost de 2007

He viatjat a les antípodes de Barcelona


He estat uns dies de vacances amb la familia a Brusel·les. Des de la capital belga hem fet turisme per les principals localitats de Flandes i Valònia (Bruixes, Gant, Lieja o Amberes entre d’altres). Tots els viatges per Bèlgica els hem realitzat en tren. Totalment recomenable. Els trens belgues són puntuals, estàn nets, n’hi ha molts i, a més a més, la informació dels horaris és molt clara i entenedora. En tot moment t’informen per megafonia de qualsevol incidència en el servei. Mentre estàs a Brusel·les ho fan en francès i en flamenc, però tan bon punt estàs a Flandes només ho fan en flamenc i quan ets a Valònia, en francès. I ningú es queixa. És com si hagués anat a les antípodes de Barcelona. Un altra cosa que m’ha cridat l’atenció a Brusel·les és el tema de les bicicletes. És evident que la ciutat és molt còmoda per anar en bicicleta. És molt plana i està plena de carrils bici. A més a més tenen un servei similar al Bicing de Barcelona que allí es diu Stad Brussel (veure fotografia). Dons bé en tots els dies que he passejat per Brussel·les no ens ha molestat cap ciclista. Ni una sola vegada. No circulen per les voreres i respecten els semàfors. Així dona gust una ciutat amb bicicletes. El que dic, les antípodes de Barcelona.

divendres, 27 de juliol de 2007

dimecres, 25 de juliol de 2007

L'acudit de "La Vanguardia"


L'acudit d'en Ventura&Coromina que publica avui "La Vanguardia" a les seves planes d'opinió sembla fet per aquest blog. És per això que em prenc la llibertat de reproduïr-lo.

Pobres vianants, ho tenim fotut


Les administracions han d’establir prioritats a la seva tasca. Desde el meu punt de vista una de las prioritats que ha de tenir l’ajuntament de Barcelona són els vianants. No pot ser que l’ajuntament prioritzi el transport privat damunt el dret dels vianants a passejar per voreres el més amples posible i lliures d’obstacles. És per això que quan vaig veure la vorera que es veu a la foto, situada al carrer dels Madrazo vaig al•lucinar. Com es pot estrènyer una vorera a més de la meitat per fer un aparcament de motos? Em sembla inadmisible. Comprenc que els motoristes han de tenir llocs per aparcar els seus vehicles, però mai a costa de treure espai als vianants. Si l’ajuntament no té això clar, els vianants ho tenim fotut.

dilluns, 23 de juliol de 2007

Farts

El passat dissabte 21 de juliol, La Vanguardia publicava aquesta carta que reprodueixo i amb la que estic totalment d'acord. La he deixat en castellà que és com es va publicar.


Harto de ciclistas
Cada día camino por la avenida Diagonal y me cruzo de frente con ciclistas que circulan por su carril correctamente. El problema surge cuando uno se topa de frente con dos ciclistas que circulan en paralelo, uno por su carril, y el otro invadiendo el espacio de los peatones. Estoy cansado de tener que apartarme para no ser atropellado. Y, además, te insultan o te increpan cuando intentas decirles educadamente que deben circular por su carril bici. Otra situación muy peligrosa para el peatón de la Diagonal sucede cuando te adelantan casi rozando por la espalda y sin avisar. O cuando una bicicleta se salta el semáforo y hay que esquivarla para no ser arrollado. Me parece que hay que impulsar y potenciar el uso de la bicicleta, como medio de transporte rápido y limpio, pero se debería sancionar a todos los ciclistas que cometan este tipo de infracciones, porque algunos se creen con derecho a todo. Pienso que en muchos casos es más un problema de falta de educación y sentido común que de seguridad vial. Solamente espero que alguien tome cartas en este asunto, o ir andando por nuestras aceras será sumamente caótico en el futuro.
FERRAN ELÍAS GARCÍA
Barcelona

dimecres, 18 de juliol de 2007

Socors!!! Ha arribat el Bicing


Als milers de bicicletes que circulen diariament per Barcelona s’hi han d’afegir ara les 1.500 (i aviat 3.000) del Bicing. Aquestes, a més a més, són usades per més d’un usuari el que fa que els viatges es multipliquin indefinidament. És així que, per si no en teniem prou amb les nombrosses mostres d’incivisme a les que ens tenien acostumats els ciclistes habituals, ara hi hem d’afegir les dels nou vinguts a les dues rodes. Fa uns dies en vaig ser testimoni al passeig Joan de Borbó on durant una estona que hi vaig passejar vaig poder veure esgarrifat desenes de Bicingclistes per damunt la vorera a velocitats d’sprint. Com diria aquell: fins que no hi hagi una desgràcia no ho arreglaran!!!!

diumenge, 15 de juliol de 2007

Ciutats B

Des de fa mesos, cada matí m’aixeco amb el parte radiofònic de desastres que succeixen a Bagdad (i a la resta d’Iraq). Sovint em ve al cap el patiment d’aquesta gent que viu i mor a una ciutat com la nostra en la que els seus habitants no saben com acabaran el dia ni si, quan vagin a comprar a un mercat, algú farà saltar un cotxe pels aires provocant la mort i la destrucció. Tot rumiant-hi vaig caure en el fet que Bagdad comparteix amb Barcelona i amb moltes altres ciutats del món el fet que el seu nom comença amb la lletra B. I va ser aleshores quan vaig començar a pensar en que els ciutadans hauriem de poder fer alguna cosa a banda del que facin els governs. En català “Bé” vol dir “De bona manera, rectament, especialment d'una manera conforme al deure” i sense accent també és el nom de la segona lletra de l’abecedari. Des d’aquí faig una crida al nostre ajuntament per que impulsi una associació o comunitat de “Ciutats B”. És a dir una associació de ciutats que el seu nom comenci per la lletra B, l’objectiu de la qual sigui en primer lloc portar a terme iniciatives per ajudar la gent de Bagdad (una Ciutat B). Ciutats candidates a unir-se a Barcelona podrien ser: Brusel·les, Buenos Aires, Bogotà, Boston, Bombai, Bonn, Berlin, Bilbao, Bangkok, Berna, Burdeus, Burgos, Brasilia, Brighton, Bratislava, Beirut (una altra ciutat B a la que s’hauria d’ajudar) ... i me’n deixo moltes. Estic segur que des d’aquestes ciutats es podrien fer moltes coses per ajudar Bagdad i que molts de nosaltres estariem disposats a posar-hi el nostre gra de sorra.

dilluns, 9 de juliol de 2007

Faltes, faltes i més faltes


Els carrers de Barcelona són una enorme mostra de faltes d’ortografia. Les hi ha per tots els gustos. En català i en castellà. Les pissarres que anuncien menús del dia n’estan planes, les cartes dles restaurants també, el rètols de les botigues, els rètols dels magatzems. He vist faltes com a cases de pagès a El Corte Inglés, a Ikea… L’altra dia vaig entrar al Carrefour de la Rambla i deixant a banda que gairebé moro congelat (senyors del Carrefour, què no han vist l’anunci de la Generalitat demanant l’aire condicionat a 25º?) vaig retratar aquest rètol que no té desperdici. Està en anglès i, suposadament, en català:
ALIMENTACIÓ (correcte)
CARNICERÍA (està en castellà)
CONGELATS (correcte)
FRUITERIA (correcte)
CREMERÍE (no sé en quin idioma, en francès?)
PEIXADERÍA (se suposa que volien escriure PEIXATERIA).

dijous, 5 de juliol de 2007

Caminar per muntanya


Dies passats vaig anar al Pirineu amb els meus dos fills i un amic del gran. Concretament vàrem anar al Parc Nacional d’Aigüestortes Llac de Sant Maurici i la idea era fer algunes excursions d’alta muntanya (a la imatge es veuen els Encantats i a sota el llac de Sant Maurici). Vàrem estar-nos al refugi d’Amitges, situat a 2.380 metres d’alçada. No han estat gaires dies però si els suficients per haver-me permés fer algunes reflexions i haver tingut algunes sorpreses, no sempre bones.
La primera sorpresa va ser no trobar gent jove. El refugi té més de 60 places i no vàrem coincidir amb gent d’una franja d’edat compresa entre els 17/18 i els 30 anys. En canvi hi havia molta gent de 50, 60 i més anys. Grups de francesos, alemanys, espanyols... però tots formats per gent gran. Li vaig comentar al vigilant del refugi i em va corroborar la meva apreciació. Són molt pocs els nois joves que pujen al refugi. Pel meu fill gran l’explicació és que no hi ha tele ni Play i que per això no hi van. Lamentable. On està la tradició excursionista de Catalunya?
Una altra sorpresa, aquesta molt positiva, va ser lo net que estava el refugi. Fins i tot després d’haver-se passat tot el dia sense rentar, els lavabos estaven nets. La gent ho cuida perque així sap que s’ho troba net. Tot un exemple. Fins i tot la gent netejava la taula després de menjar. Això també és extensiu al parc, on pràcticament no hi vàrem trobar bruticia.
La darrera reflexió és més trista. Fèia molts anys que no anava a la a fer excursionisme. Els meus records estaven plens de solidaritat, bon humor i companyonia... En canvi, aquest dies he trobat molta seriositat, fins el punt que en creuar-nos pels estrets camins amb grups de gent amb prou feines ens saludàven. Vaig arribar a tenir la impressió que si ens haguéssim fet mal haurien passat de llarg. De fet vaig recordar el fet que va ocòrrer a l’Everest on la gent va deixar enrrera un moribunt perque no hi podien fer res. Pensant amb això he arribat a la conclusió que ara la gent va a la muntanya amb un objectiu i que l’objectiu passa per davant de tot. A l’Everest l’objectiu és pujar-hi i això passa per damunt de qualsevol consideració i al Parc de Sant Maurici l’objectiu és fer la travessa “Carros de Foc” i això passa per davant de tot. És a dir no anem a disfrutar sino a aconseguir un objectiu. Tan de bo estigui equivocat.

divendres, 22 de juny de 2007

El carrer de Motuset


Tot veient en què s'han convertit el, en d'altres temps, emblemàtic carrer de Tuset, proposo a l'Ajuntament de la ciutat que sense més dilacions li canviï el nom pel de carrer de Motuset.

dimecres, 20 de juny de 2007

Amb la Telefònica hem topat, amics


Una de la Telefònica. Barcelona és una continua font de sorpreses, sovint negatives. Els lectors d’aquest blog en teniu un bon grapat d’exemples. Ara, el que m’he trobat avui (veure foto), supera tot el llindar. Al carrer Muntaner / Mallorca, cantonada montanya/Besós la companyia telefònica hi està fent unes obres. Aquest matí a ¼ de 8 m’he trobat una rasa d’un metre i mig aproximadament de fondària, que anava desde la paret de la casa fins la calçada. La rasa estava sense senyalitzar, sense una tapa i, ni tan sols, una tanca. És a dir no s’hi podia pasar sense fer un salt amb el perill que representa i amb la imposibilitat de fer-ho per gent amb cadires de rodes, cotxets o carrets de la compra. He trucat a la guàrdia urbana i espero que, no sols ho hagin arreglatm sinò que obrint un expedient sancionador a la companyia responsable del nyap.
Una altra de la Telefònica. La companyia telefònica no respecta la toponimia catalana. M’explico. En aquest blog hi tinc un contador de visites que conta els lectors i diu des de quin punt de conexió l’ha visitat. Ahir va venir una visita des de Sant Llorenç d’Hortons i l’adreça que marca la companyia és: “Telefonica de Espana, San Lorenzo De Hortóns, Cataluna, España”. O sigui que ja ho sabeu Sant Lorenzo De Hortóns, collóns.

dilluns, 18 de juny de 2007

Ha tancat la granja

La vida d’un barri depen en bona part de la quantitat i la diversitat del seu comerç. Aquells barris en els que les persianes de la major part de les botigues estan permanentment baixades, semblen barris morts. Un altre síntoma de defalliment és quan les botigues són ocupades per entitats bancàries que tanquen al migdia i per la tarda deixen els carrers com si fosin un desert. I això és el que, poc a poc, li està passant als voltants del mercat del Ninot. Tanquen les botigues i, quan tornen a obrir, ho fan en forma d’oficina d’un banc o d’una caixa. A la cantonada de Mallorca amb Villarroel hi havia un sabater de tota la vida. Es va jubilar a finals de maig i ara la persiana està tancada. Al costat mateix hi havia una granja de tota la vida. Era l’unic lloc del barri on hi trobava nata acabada de fer. Avui he vist la persiana baixada i me n’he enterat que també ha tancat. El local ha estat traspassat a un banc. Espero que els preus dels lloguers dels locals comencin a baixar ràpidament i que no siguin els bancs els únics que els puguin pagar. Només així podrem veure com els nostres barris resuciten. De moment m’he quedat sense nata de la bona.

dijous, 14 de juny de 2007

Sense ordre ni concert

Quan vaig començar a escriure aquest blog ho vaig fer amb la intenció de donar veu a la gent que camina per la ciutat. Tot aquells que es desplacen sobre rodes ja tenen associacions, societat o reials clubs que els defensen, però els vianants som individus indefensos en el més ampli sentit de la paraula. Un dels fronts que més em va impulsar a fer labarcelonaquecamina fou la política del senyor Jordi Portabella, responsable d’haver promocionat la bicicleta a Barcelona sense haver preparat i creat previament un mínim de normes. El resultat el tenim a la vista: centenars de bicicletes circulant diariament per les voreres de la ciutat a tota velocitat, bicicletes lligades a fanals o papereres…. Sembla ser que el senyor Portabella no repetirà càrrec, la qual cosa em satisfà enormement. Espero que el qseu substitut tingui més enteniment i sàpiga posar ordre i concert en el desgavell existent sobre les dues rodes sense motor.

dimarts, 12 de juny de 2007

Va de bolets


A la meva escala no es parla d’altra cosa que dels bolets de la jardinera. Tot va començar la setmana pasada. A una de les jardineres que tenim al vestíbol de l’entrada del carrer i que tan bé cuida el Joan, porter de la finca, hi va sortir un grup de bolets que en dos dies vàren nèixer, crèixer i van morir. Eren grocs i realment es van fer molt grans. El Joan els va arrencar, però aquest cap de setmana en van tornar a nèixer un grapat que, en només dos dies s’han fet enormes (veure la foto que, per cert, no és de molt bona qualitat). En aquesta ocasió, a més a més, n’ha sortit a un altre racó de la jardinera un d’una altra espècie. El veïns estem esperant a veure si acaben sortint rovellons (és broma).

divendres, 8 de juny de 2007

Amb poques paraules


Fitxa tècnica de la fotografia
Dia: 7 de juny
Hora: 14.30
Lloc: carrer Calvet / Avenir, costat Besòs.
Durant tots els anys que fa que camino per la ciutat he vist lligats a postes, fanals i altre tipus de mobiliari urbà tota mena d'objectes. Confeso que encara no hi havia vist un carret de la compra. Realment cada dia fan els pisos més petits.

dimecres, 6 de juny de 2007

El nyap nacional


Des de fa mesos paso cada dia pel costat de la illa Bayer (Calàbria, Paris, Viladomat, Còrsega) on les promotores Amrey d’Enric Reyna Agrupació Mútua y Vertix hi construeixen 350 pisos, 4 plantes de parquing, un interior d’illa i un centre comercial. I desde fa mesos que veig com camions i camions en surten cada dia carregats de terra procedent de l’inmens forat que s’hi està fent. L’accident que va pasar ahir es vèia venir. El terra de Barcelona no és sòlid i per fer un forat d’aquesta magnitut cal fer-hi uns murs de contenció enormes i forts. S’han fet? O un cop més el nyap ha fet acte de presència en una obra. Aquest cop ha estat la iniciativa privada i no la pública la responsable del desastre. Les conseqüencies només són materials ja que, per sort o per miracle, no hi van haver desgràcies humanes. Però ara durant setmanes o messos, a Barcelona haurem de patir un carrer Paris tallat per esboranc. I el cost en temps perdut, en contaminació i en molèsties qui el pagarà? Crec que l’haurien de pagar les promotores descontant-los dels enormes beneficis que en pensen treure de la seva promoció.

dimarts, 5 de juny de 2007

No tenen ni per mitjons?



És indubtable que, per caminar, fan falta unes sabates còmodes i uns bons mitjons. Per això des d’aquest blog no podem quedar al marge d’una notícia relacionada amb aquests dos elements. Es tracta de la fotografia publicada per la revista “Interviú” en la que podem veure els mitjons foradats del lider del PP, Mariano Rajoy i unes sabates amb la sola gastada (esquerra). Aquest home deu caminar molt i, tal com va fer-li vergonya reconèixer, el sou no li arriba ni per comprar mitjons. La noticia m’ha fet recordar uns altres mitjons foradats famosos: els que va deixar al descobert el president del Banc Mundial, Paul Wolfowitz , en el decurs d’una visita a una mesquita a Turquia (dreta).

dilluns, 4 de juny de 2007

Catalunya, 4 – Resta del món, 9

Unes obres a casa meva m’han mantingut al marge del blog tot al llarg de la setmana pasada. Al llarg de cinc dies representants de diversos gremis han ocupat casa meva per a realitzar-hi diversos treballs. El dilluns va venir el parquetista (sudamericà). Dimarts van venir el lampista (català) i els del cable (un que parlava castellà i un sudamericà). Dimecres i dijous, el pintor (català). Divendres van venir d’Ikea a portar uns armaris i a montar-los (tres sudamericans). Exceptuant dilluns la resta de dies vàrem anar a dinar a un restaurant. El dimarts a un de menú (la cambrera era catalana), dimecres a un de menjar xinés (els dos cambrers que ens vàrem atendre, xinesos, ella ni tan sols parlava res que poguésim entendre), dijous a un de menú (la cambrera era sudamericana) i divendres a un altre de menú (la cambrera també era sudamericana). Resum de la setmana: he pogut fer obres a casa i he pogut menjar gràcies a que m’han atés 7 sudamericans, 2 xinesos i 4 catalans.

divendres, 25 de maig de 2007

El cul del cavall

Habitualment rebo molts e-mails amb acudits, imatges divertides o impactants. Si tinc temsp me’ls miro, sino ho deixo per més endavant, o sigui mai. El que no faig gairebé mai és reenviar-los a amics, familiars i coneguts. Només si realment el trobo bó el reenvio. Però avui en faré una excepció. N’he rebut un que m’ha fet molta gràcia i l’he trobat interessant. És per això que, excepcionalment, m’he decidit a reproduïr-lo en el blog. Està en castellà per que és com l’he rebut.

Cuando vemos el transbordador espacial en la torre de lanzamiento, podemos apreciar los dos depósitos auxiliares de combustible adosados al principal.
Estos se fabrican en Utah por la empresa Thiokol. Los ingenieros que los diseñaron hubieran preferido que fueran mayores, pero estos depósitos se tenían que transportar por tren hasta la base de lanzamiento. La línea férrea entre la fábrica y Cabo Cañaveral cruza las Montañas Rocosas a través de un túnel, que no permite el paso de depósitos de mayor tamaño.

Pero ¿por qué el túnel tiene estas dimensiones?
Porque la anchura de los túneles viene determinada por la anchura del tren y éste, a su vez, tiene relación directa con la separación de los raíles. La distancia estándar entre los raíles de la vía del tren en Estados Unidos es de 4 pies y 8,5 pulgadas (unos 1,4 metros).

Es una cifra particularmente extraña. ¿Por qué se adoptó esta medida?
Porque los ferrocarriles norteamericanos se construyeron igual que los británicos por ingenieros ingleses, que pensaron que era una buena idea ya que permitiría usar locomotoras inglesas.

Muy bien, pero ¿por qué los ingleses los construyeron de esta forma?
Porque las primeras líneas de ferrocarril fueron diseñadas por los mismos ingenieros que construyeron los tranvías, que ya utilizaban estamisma medida.

Pero ¿por qué esta distancia?
Porque los constructores de tranvías eran los mismos que anteriormente construían carros y utilizaban los mismos métodos y las mismas herramientas.

Pero ¿por qué los carros utilizaban este estándar?
Porque en toda Europa las roderas en los caminos estaban ya marcadas y cualquier otra medida hubiese causado la rotura de los ejes de los carros.

Claro, pero ¿por qué los caminos tenían la misma separación entre las roderas? Porque los caminos se remontaban a los tiempos de los romanos y se hicieron para facilitar el desplazamiento de las legiones.

Pero ¿por qué los romanos adoptaron esta medida? Porque los carros de guerra romanos estaban tirados por dos caballos. Los caballos galopando uno al lado del otro debían tener la suficiente separación para no molestarse. Con el fin mejorar la estabilidad del carro, las ruedas no debían coincidir con las pisadas de los caballos y a la vez no estar demasiado separadas para no causar accidentes cuando dos carros se cruzaran.

Hemos encontrado nuestra respuesta a la pregunta inicial. La separación entre los raíles del ferrocarril norteamericano (1,4 metros) viene determinado porque 2.000 años antes, en otro continente, los carros romanos se habían construido en función de las dimensiones del culo del caballo.

PRIMERA CONCLUSIÓN: Una restricción en el diseño del medio de transporte mas rápido del mundo, el transbordador espacial, viene determinada por el ancho del culo del caballo.

SEGUNDA CONCLUSIÓN: La próxima vez que veamos unas especificaciones técnicas y nos preguntemos si se han hecho con el culo, la respuesta es SI.

Ciutadans incomunicats

Vivim una època plena d’aparells per comunicar-se i informar-se. Gairebé no s’envien cartes per correu ordinari, però a canvi hi ha telèfons mòbils, MP3, messenger, correu electrònic, blogs, webs, diaris gratuits, nombrosses cadenes de televisió i auriculars per escoltar-ho tot. Però malgrat aquesta abundància tinc la sensació de que la gent cada dia està més incomunicada. Quan camino veig que hi ha molta gent amb els auriculars a la orella escoltant qui sap què. Però també veig que moltes persones caminen mirant a terra, concentrades en si mateixes, alienes a tot el que les envolta. Per no parlar dels grups de joves que van junts, cadascun d’ells escoltant el que els surt pels auriculars. Cada dia estic més convençut que, mai en tota la història de la humanitat, hi ha hagut tanta gent incomunicada.

dimarts, 22 de maig de 2007

Una vorereta


El carrer Moià, com el seu nom, és curt. Està just per dalt de la Diagonal i uneix Aribau amb Tuset. És un carrer que passaria força desapercebut si no fós per que en ell s’hi troba la seu de l’Institut Francés de Barcelona. El carrer Moià te dues voreres. La de dalt és ampla i amb cotxes aparcats. La de baix és estreta. No, estreta no, molt estreta!!. Per que no hi aparquin cotxes al damut i han plantat unes tanques. El resultat és que entre l’estreta que és i les tanques amb prous feines hi passa una persona. Veient la fotografia no penseu que caldria remodelar-lo d’una vegada? No creieu que caldria fer la vorera més ampla encara que fós a costa de treure els cotxes aparcats de l’altra?

divendres, 18 de maig de 2007

Amb data de caducitat


Pintar els fanals de la ciutat amb la pintura rugosa que impedeix enganxar-hi paperots em sembla una idea estupenda. També crec que és un gran encert elevar l’alçada de les senyals de trànsit per que no les guixin. Però com diu la dita l’alegria dura poc a la casa del pobre. Si mireu la fotografia podreu comprovar que la pintura anti paperots té una data de caducitat molt curta. En molts dels fanals s’està desenganxat deixant amplis espais sense pintar on ben aviat hi podrem tornar a veure anuncis de tota mena. Crec que l’ajuntament ha de posar mans a la feina ja i començar a fer el manteniment del que s’ha pintat i acabar de pintar tots els fanals que encara falten. Si no es fa així una bona idea no haurà servit per a res.

dimecres, 16 de maig de 2007

A veure si n'aprenen


Fitxa tècnica de la fotografia.
Dia: 16 de maig de 2007
Hora: ¼ de 9 del matí
Lloc: Buenos Aires / Urgell
Les dues senyores de la fotografia sortien de la Clínica dental Vallcorba que està al carrer Urgell tocant a Francesc Macià. Cada una d’elles portava una gran bossa de plàstic. Evidentment a l’interior ni hi havia matèria orgànica ja que en aquest cas no l’haguésin pogut ni aixecar. Per tant a dintre només hi podien haver papers, plàstics o algun altre element de poc pes. De ben segur material reciclable que no s’ha de llençar als contenidor d’escombraries, sinò als contenidors especials que, per cert els tenen just davant per davant de la clínica. És molt habitual veure senyores o senyors sortint d’edificis d’oficines que llencen grans bosses carregades de papers a les escombraries. El mateix succeeix en molts bars i botigues. Si les grans empreses, que generen una enorme quantitat de residus, no reciclen anem malament. Potser haurem de començar a denunciar-les quan vèiem fets com aquests. A veure si n’aprenen.

dimarts, 15 de maig de 2007

Les beceroles d’un maltractador

Ahir estava parlant amb un conegut a la cantonada de Villarroel/Provença, Pel nostre costat va passar una parella molt jove. Tindrien uns 16 anys i eren estudiants. Ella anava una mica avançada i duia cara de pomes agres. Just quan van passar pel nostre costat ell s’hi va acostar pel darrera i li va agafar la mà. La reacció d’ella va ser de rebuig i aleshores ell li va clavar un calbot. El meu conegut i jo ens vam quedar de pedra. Però la cosa no va acabar aquí. Van travessar el carrer per anar a trobar-se amb uns altres estudiants i la noia va seure a terra amb cara de compungida, mentre una amiga parlava amb ella. El noi si’hi va a tornar a acostar per darrera per agafar-la i va ser rebutjat per segona vegada. Segon calbot i aquest cop més fort. Aleshores el noi va fer el gest de marxar enfadat (ell enfadat!! pobre mascle rebutjat), però va tornar per agafar la noia amb una certa violència. Se’n van anar junts pero amb la noia resistint-se als afalacs del noi. No sé com va acabar la història, ni si ha acabat, però el que si sé és que el meu conegut i jo vàrem asistir a les beceroles d’un maltractador. Noia deixa’l que no et convé.

Impunitat

De totes les actituts incíviques que veiem a la ciutat, n’hi ha una que no puc entendre com és que les autoritats no aconseguieixen eradicar. Comprenc que és molt difícil evitar que hi hagi gent que pixi al carrer ja que no pot haver un guàrdia a cada cantonada. Per la mateix raó puc entendre que no es pugui evitar que propietaris de gossos deixin sense recollir les defecacions de les seves mascotes, que la gent llenci papers a qualsevol lloc, que hi hagi ciclistes circulant per les voreres a tota velocitat… El que no puc entendre és que la policia municipal no eviti les motos amb el tub d’escapament lliure. Circulen per la ciutat a plena llum de dia o per la nit fent un soroll de mil dimonis. Tan difícil és localitzar-les i apartar-les de la circulació? Només cal sortir al carrer. Si no es fa es permet la impunitat més escandalosa.

divendres, 11 de maig de 2007

Polítics de fòrmula 1

Quan escolto, veig o llegeixo les noticies moltes vegades m’en faig creus del que escolto, veig o llegeixo. M’ha passat amb la noticia de que a València el senyor Ecclestone, patrò de la Fòrmula 1, organitzarà un gran premi a la ciutat nomès si torna a guanyar el PP. Sembla ser que un dels principals assessors del senyor Ecclestone és el senyor Agag, el gendre del senyor? Aznar. Aquell que es va casar a l’Escorial a càrrec dels contribuents espanyols. El senyor Camps i la senyora Rita Barberà no han posat cap impediment a l’anunci i per tant estan absolutament d’acord en que a València només hi hagi Fòrmula 1 si manen ells. I jo me’n faig creus que algú es pogui presentar a unes eleccions amb aquestes condicions. És evident que el que els interessa no és el bé de la seva comunitat, ja que aleshores no posarien en cap cas la seva continuïtat com a condició indispensable per tenir la Fòrmula. L’únic que els interessa és mantenir els seus càrrecs. I als ciutadans que els donin… Em sembla dificil de trobar al nostre país una evidència més gran de polítics aferrats a la poltrona. Son els polítics de fòrmula 1. Però segur que n’hi haurá molts que els votaran. Ja s’ho faran.
PD. A les noticies del migdia el senyor Ecclestone ha desmentit que sigui veritat que només portarà la Fòrmula 1 a València si guanya el PP. Moillor hagués estat que ho desmentisin els polítics implicats.

dimecres, 9 de maig de 2007

Un forat de vergonya

Després de força setmanes de pasar sovint per la cantonada dels carrers Paris i Villarroel (Llobregat-mar) i de veure-hi un clot, em vaig decidir a trucar al telèfon del civisme de l’Ajuntament (900-226-226). Va ser el divendres 20 d’abril. Em van atendre molt amables com sempre i a la meva demanda d’arranjament de vorera li van atorgar el número: I04606601X-01.
Una setmana més tard i veient que el clot seguia perillosament al mateix lloc, vaig tornar a trucar. Va ser el divendres, 27 d’abril i em van donar el número de demanda I04638263P-01.
El dijous 3 de maig vaig rebre el següent e-mail de resposta:

Ens dirigim a vostè en relació a la petició sobre voreres rebuda el 27/04/07 amb codi I04638263P-01, per informar-li que: s’inspeccionarà i arranjarà properament, el més aviat possible.

Així mateix, volem agrair-li la seva comunicació. La participació dels ciutadans és molt important per millorar els serveis municipals i la convivència a la ciutat.

Ahir a la tarda, 7 de maig (17 dies després de la primera trucada) el clot seguia allí. Avui no hi he passat però tinc poques esperances de que l’hagin arreglat. En tot aquest temps no sé si algún despistat s’haurà lesionat però cada dia que passa hi ha més oportunitats perque algí s’hi deixi la pell. Perquè l’administració és tan desesperadament lenta?

dimarts, 8 de maig de 2007

La ciutat és una selva

Aquest matí, com cada matí al llevar-me, el primer que he fet ha estat mirar per la finestra. M’agrada veure el temps que fa. Doncs com dèia avui he mirat per la finestra i el primer que he vist ha estat una enorme gavina perseguint implacablement a un pobre colom. He de confesar que no sento un especial afecte pels coloms, però veure la persecució com si veiés un documental del Rodríguez de la Fuente, m’ha generat una gran simpatia pel colom perseguit. No sé com ha acabat la història perquè perseguidor i perseguit s’han allunyat de la meva vista i no els he tornat a veure. Espero que la gavina s’hagi hagut de buscar un altra esmorçar. Els que pensen que la ciutat és una selva no saben com pot arribar a ser de veritat, amb depredadors i depredats. Després, quan he sortit al carrer, el de sempre: motos sorolloses, bicicletes a tota velocitat per damunt la vorera….

divendres, 4 de maig de 2007

Rams pels morts

La presència de rams de flors lligats a un fanal o a una tanca a qualsevol carretera o autopista del nostre pais és cada cop més habitual. Cada ram d’aquests vol dir un mort a la carretera. Tan aviat els veus al final d’una corva com al mig d’una llarga recta. A mi em posen nerviós. Comprenc que els familiars dels accidentats ho fan amb tota la seva bona fe, però crec que el seu dolor l’haurien d’expresar al cementiri o en el marc de la seva intimitat. Ara, es comencen a veure aquests rams a la ciutat. Ahir, sense anar més lluny, hi havia un ram enganxat amb cel•lo al semàfor de la cantonada de Villarroel amb Provença, davant del Clínic. I per acabar-ho d’adobar hi havia dues espelmes enceses al terra. Sincerament, s’ho podrien estalviar.

dimecres, 2 de maig de 2007

El parc Ermesenda de Carcassona

Ja s’ha inaugurat el parc Ermesenda de Carcassona. Ahir hi vaig estar passejant. És emocionant veure com poc a poc Barcelona recupera els seus interiors d’illa com espais d’oci i esbarjo. Tant de bo no hagués calgut recuperar-los i l’afany de lucre de la burgesia no els hagués ocupat quan encara eren espais lliures. Avui la ciutat seria molt més humana. Però com que no serveix de res mirar el passat, és una alegria veure que noves illes canvien el seu passat industrial per un present molt més humà. Aquest nou parc, que ve a substituïr un parquing a l’aire lliure que hi havia al carrer Urgell, entre Mallorca i Provença, és com un alè d’aire fresc pel barri. La prova la teniem ahir en forma de desenes de nens jugant als diferents espais d’atraccions i la cara d’alegria dels pares que els acompanyaven. El que no acabo d’entendre és que amb la falera de l’Ajuntament de posar noms de dones als nous espai no n’hagi trobat alguna de més actual i hagi hagut de remontar-se a una dama que va viure al segle XI, amb tots els meus respectes per la dama.

dijous, 26 d’abril de 2007

Un gos amb una propietaria neta

Aquest matí pujava pel carrer Sagués. Aquest és un carrer estret, tranquil almenys de dia i de voreres petites. Es troba entre els carrers Calvet i Santaló. Una senyora baixava per la mateixa vorera que jo, portant un gos gran. El gos ha aixecat la pota del darrera per pixar damunt una paret. Ha estat una bona pixarada. El que m’ha cridat l’atenció és que quan el gos ha acabat la feina la senyora ha obert una ampolla d’aigua que duia i n’ha tirat un bon raig damunt la paret per netejar-la. M’ha semblat una actitut d’allò més cívica. No m’he aturat a felicitar-la perque tenia pressa, però des d’aquest blog la felicito. Tant de bò els propietaris de gossos en prenguesin exemple.

dimecres, 25 d’abril de 2007

Sota la taula

L’altra dia vaig anar amb la meva familia a dinar a un restaurant de l’Illa Diagonal. Haviem estat comprant roba pels nanos i se’ns va fer tard i per això vàrem decidir quedar-nos allí. Mentre dinavem, al meu fill petit li va caure alguna cosa a terra i a l’ajupir-se per recollir-ho ho va veure. Jo hagués preferit que no ho veiés però les coses no sempre surten com un desitjaria. Ara, quan entrem a un restaurant res serà igual. El nostre pensament se n’anirà cap a sota la taula per si de cas i allò que el cambrer deixi davant nostre passarà a un segon pla. I no és per menys ja que a sota la taula estava ple de xiclets enganxats. N’hi havien desenes i a les taules del costat també. Puaj…

dilluns, 23 d’abril de 2007

Sant Jordi i les roses

Fa anys, la meva dona em va demanar que per Sant Jordi no li regalés roses que no fesin olor. Em va semblar una demanda normal ja que les roses han de fer olor. No? Però aquell dia no sabia que per mi començava un autèntic repte anual. Sí estimat lector, un repte. No se si sabeu que la inmensa majoria dels 5 milions de roses que avui es vendran a Catalunya no fan olor. Són molt boniques, tenen uns colors meravellosos, però no fan olor que, per altra banda, és una de les tres característiques que ha de tenir una rosa.
Com dèia aquell dia va començar un repte. Cada any he hagut de pensar estratègies per assolir el meu objectiu. Un any vaig comprar un roser amb test i quan vaig arrivar a casa vaig tallar la rosa florida i, obviament, amb olor. Altres anys he encarregat a una floristeria, amb molt de temps, que em tinguésin preparada una rosa amb olor, però és difícil que acceptin l’encàrrec. Finalment he descobert el sistema. Al Mercat del Ninot, i suposo que a d’altres mercats també, hi ha pageses que cada dia venen fruita i verdura. Algunes d’elles tenen rosers al seu jardí i per Sant Jordi tallen les roses i les venen. No són tan maques com les altres, però fan una olor meravellosa. Ara per Sant Jordi, el primer que faig al matí és anar al mercat. I la meva dona sempre té una rosa amb olor. S’ho mereix.

dijous, 19 d’abril de 2007

Mòbils

Tot el que explico en aquest comentari és veritat. No he afegit res que no ho sigui.
Ahir a la tarda, cap a quarts de 7, estava esperant que es posés el semàfor es posés verd per travessar el pas de vianants de Mallorca/Borrell. Per l’altra costat dos joves que parlaven per telèfon (no anaven junts, només compartien un lloc, un moment i el fet de parlar per telèfon mòbil) vàren començar a creuar en vermell sense mirar ni, per tant veure, que dos vehicles se’ls acostaven perillossament. Van acabar de creuar sense ni tan sols enterar-se que havien estat a punt de ser atropellats. Quan finalment el semàfor se’m va posar verd un conductor que venia per Mallorca parlant per telèfon es va saltar olímpicament el semàfor en vermell. Per la cara que fèia l’home, tampoc se’n va enterar. Tot això va pssar en el petit espai de temps que dura un semàfor vermell (30? 45? segons) i mentre jo m’havia d’apartar perque una motorista pujava a la vorera pel pas de vianants sense aturar el seu vehicle. Si algú creu que parlar pel mòbil mentre es camina o es condueix és inocu, és que no ha vist mai una escena com aquesta, o si l’ha vist, no s’hi ha fixat perque estava parlant per telèfon.

dimecres, 18 d’abril de 2007

No ho suporto


No suporto els carrers plens de burilles de cigarretes. No suporto caminar darrera d’una persona que fuma, ni tampoc al seu costat. No suporto que els companys de feina que fumen s’aixequin cada dos per tres per anar a fumar i menys que encenguin la cigarreta abans de sortir de la redacció. Tampoc suporto als que fumen als lavabos com quan eren jovenets. No suporto entrar a un bar o a un restaurant en el que es permeti fumar, i són la majoria! No suporto acostar-me a un fumador i flairar la pudor que li fan la roba i els cabells. No suporto veure adolescents que comencen a fumar malgrat tenir tota la informació sobre els perills que comporta. No suporto entrar a un edifici d’oficines i haver de travessar la boira de fum que fan els que surten al carrer per fumar. No suporto anar a la platja a l’estiu i trobar-me la sorra plena de burilles. No suporto que els responsables d’empudegar-nos la vida es passin el dia parlant dels atacs a la seva llibertat. Sincerament, el que no entenc és com ho he pogut suportar fins ara.

dimarts, 17 d’abril de 2007

Què s’ha de fer abans d’entrar?

Què s’ha de fer abans d’entrar? Quan jo era petit la major part de la gent hagués contestat aquesta pregunta sense dubtar ni un moment: deixar sortir. No se si coneixiem la resposta perque hi havia una asignatura d’urbanitat o perque ens ho ensenyaven a casa. El que si sé és que, ara, molta gent, sobretot la més jove, no sabria què contestar. Un fet curiós és que fa anys a les portes dels vagons del metro hi havia un rètol que dèia “Antes de entrar, dejen salir” i això que la gent ja ho sabia. Ara que molt poca gent sap la resposta, aquest rètol no hi és. Potser caldria tornar a fer pedagogia ja que quan intentes sortir d’un vagó del metro sempre hi ha un munt de gent que hi entra sense esperar que surtis. El mateix passa als ascensors dels gran edificis o quan et creues amb algú a una porta qualsevol.

dimecres, 11 d’abril de 2007

Abandonades al mig de la vorera


Aquestes dues motos de la fotografia porten diverses setmanes aparcades a la cantonada d’Urgell/Mallorca (mar-Besós). També fa setmanes que els hi van enganxar l’avís de retirada de vehicle abandonat. I jo em pregunto: Si estan abandonades, si un agent de l’autoritat ho ha vist i ha enganxat l’avís, per què aquest mateix agent no ha tingut l’encert d’aparcar millor la moto enlloc de deixar-la dies i dies al mig de la vorera fent nosa? Si això ho fa el responsable de posar ordre, per què ens ha d’estranyar el que fan tans i tans ciutadans?

dimecres, 4 d’abril de 2007

Un nen i unes caquetes

Aquest matí m’he quedat mirant una escena que m’ha semblat molt tendre. Hi havia un pare amb el seu fill d’uns tres anys. Tots dos observaven el seu gosset que estava fent les seves necessitats a un escocell orfe d’arbre. Veient tan tendre escena anava pensant que el pare li estava donant una lliçó de civisme al seu fill i que li explicava que, malgrat que el gos fés les caquetes a un escocell, també calia recollir-les ja que els demés ciutadants no tenim per què aguntar una ciutat plena de caquetes de gos. La veritat és que sóc molt innocent. Les caquetes allà segueixen i un pare ha perdut una bona oportunitat d’educar al seu fill.
PD. Aquest blog tanca uns dies per vacances.

dilluns, 2 d’abril de 2007

Aigua pel totxo

L'estiu passat vaig anar amb la família a passar uns dies a Penyíscola. Fèia molt que no hi anava i se’m va caure l’ànima als peus. Pensar que en aquella enorme platja l’any 1960 s’hi va poder rodar “El Cid”, una pel•lícula de moros i cristians. Ara tota la platja està urbanitzada. Tota? Sí, tota! A primera línea de mar no queda un centímetre sense pedra. Per això les grues proliferen a segona, tercera o quarta.
Un dels dies de vacances vàrem baixar fins a Marina d’Or-Ciudad de Vacaciones (en castellà sobretot). Els nens vèien els anuncis que fan per la televisió d’aquesta astracanada i dèien que hi volien anar. Dons bé hi vàrem a pasejar una tarda i puc assegurar que la realitat és molt, però que molt, pitjor del que un es pugui imaginar. Són desenes d’edificis rodejats de tanques amb càmares de vigilància, que van creixent como bolets a primera linia de mar, i també a segona. No hi ha pràcticamet cap comerç ni cap servei. Per comprar qualsevol cosa s’ha d’agafar el cotxe i anar a Oropesa el poble on estiuejava l’Aznar. La gent que vam veure passejar fèia molt mala cara. Vàrem arrivar a la conclusió que cada dia que passava lamentaven haver fet cas de la publicitat. A més a més tot el voltant és un desert. No hi ha res. D’on treuen l’aigua? Des de que ho van veure en directe els meus fills no m’han tornat a demanar anar a Marina d’Or.
A la plana 39 del diari El País d’ahir diumenge es publicava un reportatge titulat: “Murcia planea urbanizar 11.000 hectáreas de costa virgen aunque el Constitucional falle en su contra”. A la plana hi apareixia la fotografia de la Marina de Cope (quin nom més significatiu!), la zona que volen urbanitzar. Fa pena imaginar-s’ho ple de grues. Com poden uns governants destruïr el país que governen? Segur que pel bé dels governats no ho fan.
Pensant en Marina de Cope, Penyíscola o Marina d’Or em venia al cap l’escena protagonitzada pel que era ministre d’agricultura amb el govern Aznar, Arias Cañete, que, a la sortida d’una reunió amb pagessos de Múrcia l’any 2000 els va dir que el trasvassament de l’Ebre es faria “por cojones” y que sería “un paseo militar”. El ministre no estava pensant en els enciams, pensava amb les 11.000 vivendes, 22.000 places d’hotel, 5 camps de golf i 2.000 amarratges que es volen construïr a la Marina de Cope.

divendres, 30 de març de 2007

Surrealista


Aquest matí passava davant El Corte Inglés de Francesc Macià i m’he aturat a la paradeta de palmes i palmons que han muntat a la porta. He quedat bocabadat veient una palma decorada amb l’Spiderman i una altra amb el Batman. Per un moment m’he imaginat Jesus entrant a Jerusalem i els nens carregats d'Spidermans i Batmans aclamant-lo. M’ha semblat surrealista.

dijous, 29 de març de 2007

Bafarades


No ens adonarem i la calor estarà aquí. I amb la calor es posaran en marxa els aires condicionats. I aleshores anirem caminant per una vorera, sota un sol de justicia, a 37º a l’ombra, acostant-nos a les façanes de les cases per tal d’aprofitar les petites ombres que ens proporcionen els balcons, assecant-nos les gotes de suor que ens cauen per la cara i… de sobte, BAFARADA!!!! Els culpables són el aparells exteriors dels aires condicionats de molts comerços de la ciutat (sobretot bars com el de la foto feta al carrer Paris, que el té amagat darrera la reixa de fusta, però que hi és, amenaçador), situats a poca alçada i que envien el seu aire calent, embafador i extremadament molest cap a la vorera. Senyors de l’Ajuntament encara hi són a temps. El calor encara no ha arrivat. Facin treure tots els aparells productors de bafarades situats a l’alçada de les persones. El benestar de tots els ciutadans en sortirà beneficiat.

dimecres, 28 de març de 2007

Bastides o barricades?


Les façanes dels edificis necessiten renovar-se periòdicament. Per fer-ho s’aixequen grans bastides metal•liques que ocupen bona part de la vorera. Aquestes bastides triguen un parell o tres de dies en ésser aixecades i, en aquest periode, totes les parts de la mateixa són enmagatzemades al mig de la vorera. Això, que és una anomalia, ens resulta normal i ningú s’extranya de fer veritables exercicis per poder passar per segons quins llocs. Doncs crec que ens hauriem d’extranyar, protestar i fins i tot reivindicar que mai una vorera es pogui convertir en un magatzem d’una obra. Si no saben què fer amb els ferros que els deixin a la calçada, després de demanar el corresponent permís i pagar la llicència que calgui. Situacions com la que es pot veure a la foto són una autèntica agressió al ciutadà que l’Ajuntament no hauria de permetre en cap cas. La fotrografia la vaig fer ahir a la tarda al carrer Casanova tocan la Travessera de Gràcia.

dilluns, 26 de març de 2007

Bàaaasket!!!!


De totes les actituts incíviques amb els ciutadans barcelonins ens sorprenen diariament n’hi ha una que mai he acabat d’entendre. Bé de fet no n’entenc pràcticament cap. Però n’hi ha una que em crida l’atenció per damunt les altres. Em refereixo al fet de baixar al carrer amb una bossa d’escombraries i llençar-la a la paperera, enlloc de fer-ho al contenidor, encara que el contenidor estigui a quatre passes. Ho he vist fer a senyores ben vestides de la part alta de la ciutat, a mares amb nens, a senyores grans, a nois joves… Com es pot veure a la foto que he fet aquest matí a les 8, al carrer de Buenos Aires cantonada Borrell, una sola bossa ja omple la paperera, sobretot si és una bossa gran. I aleshores hi ha qui deixa la seva a terra. Una vegada vaig cridar l’atenció a una senyora. Tenia el contenidor just al costat i va llençar la bossa a la paperera. Doncs encara se’m va encarar!!! L’ésser humà és sorprenent.

divendres, 23 de març de 2007

Barcelona és un gran anunci


“Ave pel litoral”, “Pis en venda”, “No volem fums”, “Es lloga”, “Fora sorolls”….. Els balcons de Barcelona s’han convertit des de fa temps en un gran espai publicitari. Hi ha qui l’utilitza per fer anuncis inmobiliaris i hi ha que el fa servir per expresar protestes o reivindicacions davant tota mena d’autoritats. Aquesta proliferació incontrolada de missatges forma part, com diria el meu amic Lluís Permanyer, de “La Barcelona lletja”. De totes maneres això no és res si els balcons comencen a utilitzar-se com ho fan els propietaris del balcó que surt a la foto. El cartell diu “Volem que torni Mar de fons”. És a dir reivindiquen la tornada a la petita pantalla de televisió d’una sèrie!!!! Si l’exemple és seguit aviat podrem veure pancartes demanant que el Buenafuente comenci abans, que el “Polonia” el facin divendres o que facin millors pel•lícules el dissabte al migdia. Permanyer preparat que encara no hem vist res.

dimecres, 21 de març de 2007

Quan la ciutat encara dorm... o ho intenta


La foto d’aquí dalt la vaig fer el passat dimarts a ¼ de 8 del matí (sí dormilegues, a aquesta hora és de dia) al carrer Mallorca, entre Aribau i Muntaner. En aquest punt hi ha un super que gairebé cada dia reb la visita del camió de mercaderies. Els responsables de la descàrrega no tenen miraments a l’hora de deixar tota la vorera plena de contenidors metàl•lics. Ni a l’hora d’aparcar el camió davant mateix del local. De totes maneres com ho fan molt d’hora es pot pensar que no molesten a ningú. Greu error. La gent que molesten, i molt, a aquesta hora no caminen, dormen. Vull dir que els contenidors fan un grean terrabastall quan els porten d’un lloc a l’altre i al ser tan d’hora, amb el silenci que regna a la ciutat, el soroll es multiplica impedint dormir als que no han de matinar. Penso que les autoritats haurien de fixar unes hores de càrrega i descàrrega per aquests establiments que podrien ser de 9 a 11 de la nit.

dimarts, 20 de març de 2007

El plàtan


Al carrer Villarroel, davant l'Hospital Clínic, han estat podant els plàtans. Aquesta tarda he vist aquest exemplar que, amb el fons del cel amenaçador, oferia una imatge misteriosa i a la vegada preciosa. Almenys així m'ho ha semblat a mi.

divendres, 16 de març de 2007

Un matí per Gràcia

Dissabte de la setmana passada pel matí, la meva família i jo vàrem anar a passejar pel barri de Gràcia. La sort va voler que a la Travessera de Gràcia hi hagués una enorme grua que impedia el trànsit per aquest carrer, convertint-lo per unes hores en un carrer de vianants. Va ser fantàstic. Vàrem passejar tranquilament gaudint de les magnífiques botigues que hi ha en aquest carrer. Recordo en especial la de fruïts secs i llegums. El passeig ens va portar fins el Mercat de l’Abaceria Central. Malgrat haver moltes botigues buides, aquest mercat encara conserva un ambient de poble que el fa especialment entranyable. A una parada àrab hi vàrem comprar uns pastissos boníssims. A la sortida vàrem tornar pel carrer Gran i tot baixant cap els Jardinets per la vorera de la dreta hi vàrem trobar una ferreteria que sembla sortida del tunel de temps. Ens hi vàrem entretenir una bona estona. Les ferreteries sempre m’han semblat uns llocs màgics en els que s’hi troben les coses més inversemblants. El barri de Gràcia i un bon solet van fer del matí de dissabte una estona ben agradable.

dijous, 15 de març de 2007

Ding, dang, dong, sonen les campanes

Aquest matí han sonat les campanes. Ding, dang, dong… així m’ho ha semblat. M’explico. Estava aturat al semàfor de vianants d’Urgell/Provença amb el meu fill. Cada matí, quan el semàfor es posa vermell pels cotxes contem quants vehicles se’l salten. A vegades fins i tot en memoritzem la matrícula. I fa anys que ho fem. Vull dir que fa anys que veiem com desenes de vehicles se salten aquest semàfor en vermell. Avui no podia ser menys. Un camió de tamany mitjà de color blanc se l’ha saltat, però ben saltat. El nostre comentari ha estat el de cada dia. Mira un altre menjasemàfors. Però avui ha passat. Ding, dang dong… Un guardia urbano amb moto que venia per Provença l’ha vist i l’ha aturat!!!! Sí, senyores i senyors l’ha aturat. El millor la resposta del conductor. Quan el guardia, llibreta de multes en mà, li ha dit que s’havia saltat el semàfor en vermell li ha contestat: “no senyor, estava verd!!!”.

dimarts, 13 de març de 2007

Quina cara!!!!


La setmana passada caminava pel carrer Amigó i vaig fer la foto que podeu veure al costat. Realment hi ha gent que no te cap mena de vergonya a l'hora de deixar el seu vehicle a qualsevol lloc. I a més quan el deixen tenen la sort de viure en una ciutat on no hi ha policia municpal pel carrer i per tan ningú els multa. Llàstima que el que per ells és una sort, pels vianants és una desgracia. No tenir ningú que vetlli pel normal funcionament de les voreres fa que cada dia resulti més difícil caminar per la ciutat.

diumenge, 11 de març de 2007

Senyals contradictòries


La ciutat és complicada. Això tots ho sabem. Però a vegades sembla que les autoritats estàn empenyades en complicar encara més les coses. Un bon exemple el tenim en les senyals que apareixen a la foto. Estàn penjades al carrer Urgell, pujant a mà dreta, just després de passar Mallorca. Totes dues són senyals de prohibit aparcar. La primera ens indica que la prohibició afecta de dilluns a divendres de 7 del matí a 10 del vespre. La segina penjada uns cinc metres més enllà (això si, a més alçada) avisa que la prohibició és total. Si un ciutadà vol aparcar el seu vehicle a les 11 de la nit, a quina de dues senyals ha de fer cas?. Si en fa a la primera corre el risc de ser multat i si en fa a la segona haurà de seguir buscant un lloc per aparcar. El que dèia, un embolic.

dimecres, 7 de març de 2007

El meu paisatge


Em resulta molt agradable caminar tots els dies pels mateixos carrers i a la mateixa hora. Això em permet creuar-me amb les mateixes persones que, a força de coincidir, ja és com si les coneixésis. Aquella jove que sempre camina mirant al terra o aquell noi que estiu i hivern porta un barret que només ell podria portar. Si algun dia no en veig alguna ja penso que potser estarà malalt/a, que s’ha dormit o que ha canviat de feina. Són cares que formen part del meu paisatge. De la mateixa manera que forma part del meu paisatge la furgoneta del Caprabo del carrer Borrell/av. Sarrià (veure foto) que cada dia descarrega peix i el seu conductor la neteja al mig del carrer deixant al seu voltant una farum com la que deu fer la peixeteria del poblat de l’Astèrix o el motorista que cada dia, entre les 8 i ¼ de 9 del matí, va pel carrer Paris i gira per Viladomat fent un terrabastall de rècord Guinness. No es trobarà algún dia amb un guardia urbano que l’aturi i li paralitzi la màquina de fer soroll que porta sota les cames?

dilluns, 5 de març de 2007

Gràcies

Aquest blog està de dol. S’ha mort un company, en Josep M. Huertas Claveria, “el Huertas”. El vaig conèixer al final de la dècada dels 70. En aquella època jo començava a guanyar-me la vida amb això del periodisme i el Huertas em va ajudar més d’una vegada. Des d’aleshores vaig coindir amb ell a El Periódico, al Diari de Barcelona i, darrerament, a La Vanguardia. Precisament el vaig veure divendres passat al matí. Fèia dies que no venia al diari ja que l’havien operat i., per això, quan va entrar vaig anar a parlar amb ell i a preguntar-li com havia anat tot. Des que li van diagnosticar el càncer hi vaig parlar sovint i em sorprenia amb la franquesa i naturalitat que parlava de la seva enfermetat. No solsament explicava el que li dèien els metges sino també parlava dels seus sentiments i de les sensacions que li produïa tot el que li passava. De fet portava tant endins la seva obsesió per informar que fins i tot ho fèia quan l’objecte informatiu era ell. Era sorprenent i alhora alliçonador. Com dèia, el divendres vaig parlar amb ell per preguntar-li per la seva salut i un cop més me’n va fer cinc cèntims. Estava adolorit però semblava que tot anava prou bé. Quan m’acomiadava d’ell em va donar les gràcies per haver-me interessat per ell i en aquell moment vaig pensar que si algú li havia de donar gràcies era jo, no pas ell. Poc podiem pensar que ja no tornariem a parlar més. Barcelona ha perdut un gran periodista i tots nosaltres un company i un mestre.

divendres, 2 de març de 2007

Una ambulància que treu fum

La gent d’aquesta ciutat no deixa mai de sorprendre’m. Tant en positiu com en negatiu. La veritat és que darrerament més en negatiu. Avui sense anar més lluny estava mirant una ambulància de l’empresa Ambulancias Condal que estava aturada a un semàfor del carrer Viladomat. I tot d’una el conductor ha tret una cigarreta, se l’ha posat a la boca i l’ha encés!!!! No m’ho podia creure. Com pot ser que un conductor d’ambulància fumi dintre de l’ambulància! I si al cap de cinc minuts l’avisen per anar a recollir un malalt de cor o de l’aparell respiratori? És inaudit per no dir alguna cosa més gruixuda. Llàstima que no he estat prou ràpid per inmortalitzar el moment amb una fotografia.

dijous, 1 de març de 2007

Per on passem?


Diuen els entessos que la construcció és un dels grans (enormes diria jo) motors de l’economia del nostre país. I com que les empreses constructores ho saben, sovint actuen amb un grau de prepotència màxima. Per veure això només cal passejar per Barcelona i passar per una vorera on s’estigui construint un edifici. Els constructors, sobretot si són empreses petites, ocupen més de la meitat de la vorera amb les tanques. La resta de la vorera la tenen feta una porqueria i s’ha d’anar molt en comte per passar-hi. I a més (veure la foto que vaig fer ahir al carrer Provença, a tocar d’Urgell) quan han de descarregar formigó o el que sigui tallen el pas i ni tan sols posen tanques a la calçada per a que els vianants poguem passar sense perill. És un escàndol, però encara és més escandalós que els hi ho permetin. Val a dir que hi ha empreses que treballen bé i no cometen aquestes barbaritats, però no són la majoria.

dimecres, 28 de febrer de 2007

Dos Segway per la vorera


Avui m’he creuat amb aquesta parella que anaven circulant per damunt la vorera amb un Segway. El Segway és un vehicle elèctric de dues rodes que es posa en marxa quan el conductor es fa endavant i s’atura que aquest va enrera. Segons vaig sentir-li dir a en Jordi Portabella, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, en un programa de televisió, els Segway no tenen cap mena de permís de circulació i, per tant, són alegals. Com es pot veure a la fotografia que els he fet, aquest vehícles anaven farcits de publicitat de la Caixa. És a dir, dos vehícles alegals circulen per les voreres fent publicitat i cap agent de l’autoritat els atura. Clar, és la Caixa.

dimarts, 27 de febrer de 2007

Reciclar, malgrat tot


Hi ha coses que haurien de ser molt fàcils. Llençar les deixalles als contenidors de reciclatge n’hauria de ser una. L’Ajuntament hauria de tenir cura que els contenidors estiguéssin sempre a una distància prudencial de qualsevol escala de veïns i en llocs de molt fàcil accés. Per això, fets com els de la foto que acompanya aquest comentari (realitzada al carrer Urgell entre Buenos Aires i Francesc Macià, avui 27 de febrer) són absolutament impresentables. Si cal ficar uns contenidors d’obra a la vorera, primer cal canviar de lloc els contenidors de reciclatge. Sino el que s’aconsegueix és que la gent deixi de reciclar. Ja és prou difícil fer-ho com per que, a sobre, s’hi vagin posant problemes. Només cal anar pel carrer i veure quina quantitat de gent llença a les escombraries bosses plenes de plàstics i de vidre. I no parlem dels restaurants, que mereixen un capítol apart. Un altre exemple com el que encapçala aquest comentari el trobem al carrer Casanova, davant l’Hospital Clínic, on els contenidors de reciclatge estan situats darrera la terrassa d’un bar i gairebé no hi ha lloc per passar. Però aquest encara és més greu, ja que no és provisional sinò definitiu. O canvien els contenidors de lloc o fan tancar la terrassa, però les dues coses són incompatibles.

dijous, 22 de febrer de 2007

Quines coses!

L'altre dia vàren venir uns obrers a casa per fer-hi una instal·lació. Els tres eren "d'aquí" però parlaven castellà, tot i que si els hi parlaves en català també ens entenien i fins i tot contestaven en aquesta llengua. De totes maneres era evident que la seva llengua materna era el castellà. Amb tota probabilitat eren fills d'emigrants arribats a Catalunya els anys 60 o 70 cercant noves oportunitats. Crec que mai havia sentit dir coses tan gruixudes com les que van dir ells en contra dels emigrants que arriben ara cercant noves oportunitats tal com ho van fer els seus pares fa 30 o 40 anys. Quines coses!

dimecres, 21 de febrer de 2007

Brutícia a Barcelona

Reprodueixo aquesta carta d'un lector publicada avui dia 21 de febrer a La Vanguardia.

CARLES CAMPO Barcelona
L´altre dia vaig quedar al·lucinat en escoltar la conversa de dues senyores al metro de Barcelona. Les dues criticaven la brutícia d´alguns carrers de la ciutat i culpaven totalment l´Ajuntament, mentre una d´elles llançava l´embolcall d´un caramel al terra.
Que potser no té res a veure en tot això l´actitud dels incívics que, com aquesta senyora, llencen papers a terra? Al final resultarà que hi ha personal de l´Ajuntament vestit de paisà embrutant els carrers!
Una de les senyores deia que la solució era incrementar el personal de neteja municipal i que cada dues hores passessin a netejar els carrers. "Això sí, sense augmentar els impostos", deia. El sou del personal de neteja el paguem entre tots els ciutadans a partir dels impostos. Així que, si volen més treballadors, facin els comptes.
Però no seria millor començar per educar la gent? S´han aturat a pensar que si fóssim més nets i cívics no es necessitarien més brigades municipals de neteja ni que passessin amb tanta freqüència?

dijous, 15 de febrer de 2007

Sobren les paraules


Fitxa tècnica de la foto:
Dia: 15 de febrer del 2007
Hora: 8 de matí
Lloc: Viladomat, entre Rosselló i Provença (costat Besòs)
Comentari: Cal?
Pregunta: Què té el propietari d'aquesta moto en el lloc que la resta dels humans hi tenim el cervell?

dimecres, 14 de febrer de 2007

Un dia feliç

Aquest matí, quan he sortit de casa, no ha passat el jove motorista que cada dia a la mateixa hora puja pel carrer Urgell amb el tub d’escapament lliure fent un soroll de mil dimonis. Al moment de posar-se vermell el semàfor dels vehicles, no n’hi hagut cap que se l’hagi saltat. Fins i tot els dos ciclistes que cada dia ignoren la norma de que quan el semàfor està vermell cal aturar-se, avui s’han aturat. La terrassa del bar que ocupa més de la meitat de la vorera s’ha fet més petita. No he vist cap veï llençant plàstics i ampolles al contenidor d’escombraries i en canvi n’he vist uns quants fent-ho als contenidors de reciclatge. Tampoc he vist bosses plenes d’escombraries a les papereres ni dotzenes de burilles de cigarreta per terra. Mentre caminava per la vorerea no m’ha creuat ni una sola de les bicicletes que ho acostumen a fer. Els cotxes fèien poc soroll i l’aire de la ciutat semblava més net.
Fèia temps que tenia ganes d’escriure un comentari com aquest. Llàstima que tot sigui mentida.

dilluns, 12 de febrer de 2007

Una nevera blaugrana

Fa uns dies vaig anar a la botiga que el FC Barcelona té al Camp Nou. És enorme, magnífica. Hi venen de tot i pel que em diuen sempre està plena de gent comprant. Sens dubte és un gran negoci pel club. Un dels objectes que em va cridar l’atenció va ser una nevera de la marca Smeg pintada amb els colors blaugranes. No era una nevera gran, però el que si que era gran era el preu, 1.400 euros, més o menys. Realment una nevera cara, però els colors del Barça ja se sap que no tenen preu. Bé, dos dies després vaig entrar a una botiga d’electrodomèstics que hi ha al carrer Borrell a l’alçada de Provença i allí estava la nevera en qüestió. Era la mateixa. Idèntica. Només canviava una cosa: el preu. A la botiga d’electromèstics valia 700 euros, és a dir la meitat que a Can Barça. O sigui que barcelonistes ja sabeu. Si voleu comprar una nevera i que no us congelin la cartera no aneu a la botiga del Barça.