dimecres, 30 de juny del 2010

El Congost de Mont-rebei

Aquest dilluns vaig anar al Congost de Mont-rebei. És un gran congost creat pel Noguera Ribagorçana i potser l'únic que es manté verge a Catalunya. El vaig descobrir l'any passat i ens va agradar tant que aquest dilluns vàrem fer els 212 kilómetres que ens separen des de Barcelona per tornar a disfrutar de les magnifiques vistes, l'aire pur, la gran quantitat de flora i fauna que hi ha, i evidentment, de les sensacions de caminar per un camí excavat a la roca a una alçada de més d'un centenar de metres sobre el llit del riu. A la part esquerra de la foto hi podéu veure el camí.
Si l'any passat ens va agradar aquest ha estat una experiència encara més gratificant per la gran quantitat aigua que hi ha. El paisatge en 12 mesos ha canviat radicalment. On hi havia un riu d'aigues braves, ara hi un llac, on hi havia arbres ara hi ha aigua i per damunt sobresurten els cims d'aquests. On hi havia pols ara hi ha molsa.
Sens dubte us recomano l'excursió. És una mica dura, però es por fer amb un acceptable estat de forma, sobretot si es fa desde la Masieta, anar i tornar. Són unes tres hores. Val la pena i, sobretot, porteu molta aigua perque no en trobareu ni gota (per beure). Que us ho passeu tant bé como jo.

dimarts, 29 de juny del 2010

La síndrome del TC

Avui molts catalans i catalanes ens hem despertat amb la síndrome del TC. La caracteristica principal d'aquesta síndrome és la inflamació testicular en el cas dels homes i l'equivalent en el cas de les dones. En molts casos, si la inflamació és gran, provoca una certa incapacitació per a realitzar tasques físiques.
Us imagineu que el Puyol, el Capdevila, el Cesc Fàbregas, el Xavi, el Valdés, el Busquets i el Piqué s'hagin despertat avui amb aquesta síndrome i no puguin jugar a futbol?
Què maco seria...

dilluns, 21 de juny del 2010

Postals de Barcelona (XVII)

Indigent dormint al mig del carrer a la sortida del metro d'Hospital Clínic

divendres, 18 de juny del 2010

dijous, 17 de juny del 2010

La Sagrada Família té esquerdes

Segons l'informe el·laborat pels tècnics de la Unesco que han visitat la Sagrada Familia, "los datos apuntan que, durante una inspección visual de la antigua estructura existente de la Sagrada Familia, se observaron numerosas grietas, que correspondían principalmente a un incremento de las cargas. Por ello, el informe apunta que deberá establecerse el plano detallado de las grietas de la fachada de la Natividad y de otras partes de la Sagrada Familia."

És a dir, la part antiga, la diseñada per Gaudí, té esquerdes provocades per les càrregues de la obra nova i necessita restauració. Què callat ho tenien els responsables de la obra!!!! Potser esperàven que hi arribéssin les tuneladores per dir que les esquerdes les havia provocat l'AVE. Ara, però, ja no ho podràn dir.

El que haurien de fer és paralitzar les obres de construcció i dedicar els diners a restaurar la part antiga. No s'ha restaurat La Pedrera, la casa Batllò i el Park Güell? doncs a què esperen per fer-ho a la Sagrada Família.

divendres, 11 de juny del 2010

Quina cara (18)


Algún dia veurem les motos fora de les voreres?

El meu fantasma

Fa un parell d’anys vaig anar de vacances a Bèlgica. Durant uns dies em vaig allotjar a un cèntric hotel de la capital, Brusel•les, Entre els nombrossos clients de l’hotel, n’hi havia molts que eren àrabs. Famílies senceres que cada tarda arribaven amb bosses i bosses de compres. Un dia baixava amb l’ascensor sol cap al carrer. En obrir-se la porta em vaig trobar amb una figura negra de cap a peus a la que només se li vèien el ulls. Em va fer un ensurt enorme. En un moment em va venir a la memòria una de les imatges que més em van aterrorir de petit: el Fantasma del Louvre, Belfegor. Sortia en una sèrie que vaig veure quan la tele era encara en blanc i negre i jo devia tenir 8 o 9 anys. Aquella figura que tenia davant meu quan es vàren obrir les portes, negre de cap a peus i a la que només se li vèien els ulls, era la viva imatge d’aquell fantasma que em va perseguir molts anys en els meus somnis d’infantessa.

I això a què ve preguntareu?

Doncs ho explico per parlar del tema del niqah i el burka. Trobo relament indignant que una dona hagi d’anar pel carrer tapant-se la cara, i amés com ja he dit fa por, però també recordo que quan era petit les dones, sobretot als pobles, anaven totes de negre de cap a peus, com tambe hi van les monges (ja se que no es tapen la cara. Però Déu n’hi do l’aspecte tenebrós que tenen..). Ara els ajuntament volen prohibir a les dones musulmanes que entrin a dependències públiques tapant-se la cara, però crec que és un error el plantejament, perquè s’hi acaben barrejant temes religiosos (amb lo delicats que són), personals, de dignitat…

I ara bé la meva proposta. No seria més fàcil aprovar un decret que digues només: “Prohibit entrar a dependències públiques amb la cara tapada” i prou. Aquí entraria el niqah, el burka, però també el casc de moto, les màcares de carnestoltes o el passamontanya terrorista. No s’hi barrejaria la religió pel mig i s’arrivaria al mateix fi.

dijous, 10 de juny del 2010

Una opinió esperançadora

En Ferran Mascarell, militant del PSC amb molts anys de lligam a l'Ajuntament de Barcelona, escriu avui un article a La Vanguardia sobre com veu ell la ciutat. Recordeu que fa uns dies sona com a posible alcaldable.

Em sembla un article interessant que diu coses que molts barcelonins estic segur que signariem. Jo almenys sí. El que no diu és com portar-les a la pràctica. Tampoc diu perquè el seu partit, que governa l'Ajuntament no les ha posat en pràctica.

Sense anar més lluny, jo mateix, en dues o tres ocasions he escrit e-mails personals a l'alcalde i, no és que no m'hagi fet cas, cosa que està en el seu perfecte dret, sinò que ni tan sols m'ha contestat o, com a mínim m'ha dit que havia rebut el missatge.

Tinc la sensació, i el referèndum de la Diagonal així m'ho confirma, que l'Ajuntament viu sovint al marge dels ciutadans i que ni tan sols està pendent de fenòmens com aquests blogs que molts escrivim amb la voluntat (o l'esperança) que serveixin per millorar la ciutat que estimem.

A veure si el Ferran Mascarell, almenys ell, ens llegeix.

Si el voleu llegir vosaltres, aquí teniu l'enllaç:

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100610/53943009833.html

dimecres, 9 de juny del 2010

Una fábula per explicar la crisi

Avui he rebut per e-mail aquesta entendora fábula sobre els origens, evolució i desenllaç de la crisi. M'ha semblat prou entendora i per això la publico aquí baix.

DEUDAS y BURROS


Se solicitó a un prestigioso asesor financiero que explicara esta crisis de una forma sencilla, para que la gente de a pie entienda sus causas.

Este fue su relato:

Un señor se dirigió a una aldea donde nunca había estado antes y ofreció a sus habitantes 100 euros por cada burro que le vendieran.

Buena parte de la población le vendió sus animales.

Al día siguiente volvió y ofreció mejor precio, 150 por cada burrito, y otro tanto de la población vendió los suyos.

Y a continuación ofreció 300 euros y el resto de la gente vendió los últimos burros.

Al ver que no había más animales, ofreció 500 euros por cada burrito, dando a entender que los compraría a la semana siguiente, y se marchó.

Al día siguiente mandó a su ayudante con los burros que compró a la misma aldea para que ofreciera los burros a 400 euros cada uno.

Ante la posible ganancia a la semana siguiente, todos los aldeanos compraron sus burros a 400 euros, y quien no tenía el dinero lo pidió prestado. De hecho, compraron todos los burros de la comarca.

Como era de esperar, este ayudante desapareció, igual que el señor, y nunca más aparecieron.

Resultado:

La aldea quedó llena de burros y endeudados.

Hasta aquí lo que contó el asesor. Veamos lo que pasó después:

Los que habían pedido prestado, al no vender los burros, no pudieron pagar el préstamo.

Quienes habían prestado dinero se quejaron al ayuntamiento diciendo que si no cobraban, se arruinarían ellos; entonces no podrían seguir prestando y se arruinaría todo el pueblo.

Para que los prestamistas no se arruinaran, el Alcalde, en vez de dar dinero a la gente del pueblo para pagar las deudas, se lo dio a los propios prestamistas. Pero estos, ya cobrada gran parte del dinero, sin embargo, no perdonaron las deudas a los del pueblo, que siguió igual de endeudado.

El Alcalde dilapidó el presupuesto del Ayuntamiento, el cual quedó también endeudado.

Entonces pide dinero a otros ayuntamientos; pero estos le dicen que no pueden ayudarle porque, como está en la ruina, no podrán cobrar después lo que le presten.

El resultado:

Los listos del principio, forrados.

Los prestamistas, con sus ganancias resueltas y un montón de gente a la que seguirán cobrando lo que les prestaron más los intereses, incluso adueñándose de los ya devaluados burros con los que nunca llegarán a cubrir toda la deuda.

Mucha gente arruinada y sin burro para toda la vida.

El Ayuntamiento igualmente arruinado.

Resultado¿ final?:

Para solucionar todo esto y salvar a todo el pueblo,

el Ayuntamiento BAJÓ EL SUELDO A SUS FUNCIONARIOS

divendres, 4 de juny del 2010

Quasevol porta el mòbil a la butxaca

Us recomano que mireu aquest video:

http://www.dailymotion.com/video/x5odhh_pop-corn-telephone-portable-microon_

No sembla que estigui trucat, però és curt i val la pena mirar-lo. Jo per si de cas faré la prova abans d'acabar de creure-me'l.

dimecres, 2 de juny del 2010

Al Vaticà se li veu el llautó

Arran de la polèmica desfermada fa temps sobre les obres d’art religiós que hi ha al Museu de Lleida i que reclama el bisbat de Barbastre no puc deixar de pensar amb un tema no gens col•lateral. El Vaticà ha legislat que aquestes obres (recordem adquirides legitimament fa 100 anys i per tant salvades de la seva pràcticament segura despararició en mans de lladres o destructors) han de ser retornades a les seves parròquies. Qui és el Vaticà per dir què hem de fer els catalans? Però en fi això és un altre tema i me’n vaig del que volia dir.

Si el Vaticà legisla això, vol dir que creu que segons la seva docta llei tota obra d’art pertany al seu lloc d’origen i ha de ser retornada al seu lloc. Aleshores perquè no retorna als seus països d’origen totes les obres que hi ha als Museus Vaticans. Jo no tinc temps, però si en tingués investigaria quantes obres d’art catalanes hi ha als Museu Vaticans i en reclamaria el seu retorn que, de ben segur, seria inmediat coneixent la opinió que té del tema el Vaticà.

Però no sols això. Als museus vaticans hi ha, per exemple, un museu misioner-etnològic amb més de 100.000 peces de països com Mèxic, Nova Guinea o Perú. Jo no sé a què esperen els governs d’aquests països a reclamar-les. Segur que el Vaticà els hi tornarà.

Foto: Període clàssic (s. XV). Pedra esculpida. Mèxic. Població: Azteca. Una de les 30 peces més importants dels museus.