El meu fantasma

Fa un parell d’anys vaig anar de vacances a Bèlgica. Durant uns dies em vaig allotjar a un cèntric hotel de la capital, Brusel•les, Entre els nombrossos clients de l’hotel, n’hi havia molts que eren àrabs. Famílies senceres que cada tarda arribaven amb bosses i bosses de compres. Un dia baixava amb l’ascensor sol cap al carrer. En obrir-se la porta em vaig trobar amb una figura negra de cap a peus a la que només se li vèien el ulls. Em va fer un ensurt enorme. En un moment em va venir a la memòria una de les imatges que més em van aterrorir de petit: el Fantasma del Louvre, Belfegor. Sortia en una sèrie que vaig veure quan la tele era encara en blanc i negre i jo devia tenir 8 o 9 anys. Aquella figura que tenia davant meu quan es vàren obrir les portes, negre de cap a peus i a la que només se li vèien els ulls, era la viva imatge d’aquell fantasma que em va perseguir molts anys en els meus somnis d’infantessa.

I això a què ve preguntareu?

Doncs ho explico per parlar del tema del niqah i el burka. Trobo relament indignant que una dona hagi d’anar pel carrer tapant-se la cara, i amés com ja he dit fa por, però també recordo que quan era petit les dones, sobretot als pobles, anaven totes de negre de cap a peus, com tambe hi van les monges (ja se que no es tapen la cara. Però Déu n’hi do l’aspecte tenebrós que tenen..). Ara els ajuntament volen prohibir a les dones musulmanes que entrin a dependències públiques tapant-se la cara, però crec que és un error el plantejament, perquè s’hi acaben barrejant temes religiosos (amb lo delicats que són), personals, de dignitat…

I ara bé la meva proposta. No seria més fàcil aprovar un decret que digues només: “Prohibit entrar a dependències públiques amb la cara tapada” i prou. Aquí entraria el niqah, el burka, però també el casc de moto, les màcares de carnestoltes o el passamontanya terrorista. No s’hi barrejaria la religió pel mig i s’arrivaria al mateix fi.