dimecres, 7 de febrer de 2007

Em fan pena

Aquest matí, d’hora, caminava amb el meu fill pel carrer Mallorca i ens hem aturat a un semàfor al costat d’una senyora gran que anava amb un carret de la compra. La senyora fumava una cigarreta. El meu fill m’ha fet el següent comentari: què fort que una senyora tan gran encara no hagi estat capaç de deixar de fumar! Li sobtava veure una senyora gran fumant, però encara li sobtava més pensar que no ho havia pogut deixar. Suposo que li sobtava tant com a mi veure nois joves fumant. Quan jo era jovenet a casa fumava tothom, pel carrer també, a la tele també i al cinema… i per tan allò més lògic era que la maor part de nosaltres acabéssim fumant. A més ningú no ens avisava que fumar era nefast per la salut. Ara el joves compren un paquet i aquest ja els avisa que es poden morir si fumen, a la tele no fuma ningú, al cinema només els dolents i al cole els donen tota mena d’explicacions sobre el mal que fa la nicotina. Tot això em fa pensar que els joves que es posen a fumar ara són rucs de mena. Quan veig nois i noies jovenets fumant pel carrer em sobta i em fa pena. La mateixa pena que em fa veure gent adulta sortint de les botigues i els despatxos per fumar de forma compulsiva i donar-se un petit plaer que durarà fins que el cos els torni a demanar una altra dosi o els digui definitivament ja ni ha prou. A mi, la veritat, em fan pena. I passar pel seu costat o caminar al seu darrera em molesta. Molt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada