2008. Un any en números vermells i 365 paraules

Volia participar en un concurs de blogs en el que demanaven explicar l’any 2008 en 365 paraules. Aleshores vaig pensar que per aconseguir-ho calia reunir bones quantitats de temes com crisi, Barak Obama, hipoteques “subprime”, Afganistan, terrorisme, Chaves, Ingrid Betancourt, Dow Jones, Guantánamo, Tailandia, Jocs Olímpics de Pequin, Zapatero, Tíbet, Mumbai, finançament de Catalunya, Ibex, Sarkozy, corrupció urbanística, bombolla immobiliaria, cúpula d’ETA, rescats bancaris, canvi climàtic, camorra napolitana, “Vicky Cristina Barcelona”, Bicing, Carme Chacón, AVE, Pep Guardiola, Mariluz, Congo, Putin / Medvédev, Georgia, Osetia del Sur, Harry Potter i el misteri del Príncep, societat civil catalana, explosions de gas, Michael Phelps, Usain Bolt, violència de gènere, Google, Messi, Iraq, George Busch, Dalai Lama, banca d’inversió, Cristina Kirchner, Wall Street, José Montilla, euro, Nikkei, pasteres, Mobutu, Rajoy, Evo Morales, seleccions catalanes, sida, Cristiano Ronaldo, sequera, transvasament, energies sostenibles, Corea del Nord, Hamilton, descens de vendes, germans Gasol, blogs, Solbes, terratrèmol a Xina, Face Book, Esperanza Aguirre, accident de l’MD-82 a Barajas, G-20, Birmania, Aung San Suu Kyi, Estats Units, TDT, assassinats a Mèxic, Bolonya, 80 per hora, desalinitzadora, aeroport del Prat, natació sincronitzada, AVE, Paquistan, inmigració, interculturalitat, rodalies, govern belga, brigada Luis Conde de la Cruz, Ignacio Uria, Y basca, huracà Gustav, Madona, Any Rodoreda, Solzenitsin, Miquel Barceló, Trichet, Grigoropoulos (jove mort a Grècia per trets d’un policia), vehicle hibrid, estafa piramidal de Bernie Madoff, Michelle Bachelet, Hamas, Bardem, Karadzic, Carla Bruni, Zimbabue, Rafa Nadal, “al loro”, Benet XVI, Eto’o, “capitán, mande firmes”, Gallardón, Kenia, “llançament de sabates”, Gaza, “Polonia”, Raul Castro, “Yes, We Can”, fam, Juan Carlos I, euribor, Eros (Expedients de regulació d’ocupació), accidents de trànsit,... i molts d’altres que em descuido. Aleshores, calia barrejar-ho amb petites quantitats de temes com Hillary Clinton, McCain, Sarah Palin, Aznar, María Dolores de Cospedal, Soraya Saenz de Santamaria, Alonso, Schuster, Edmund Hillary, Paul Newman, Berlusconi, Islàndia, Václav Klaus, Ban Ki-moon, “El Pocero”, José Bono, Maria Teresa Fernández de la Vega, Gordon Brown, “low cost”, Cabo de Gata o “mori el Borbó”, i molts d’altres que em descuido. Tot això ben lligat m’hauria de permetre escriure un post que expliqués l’any 2008 en 365 paraules. El problema és que ja he escrit 365 paraules i no puc seguir.

Un bon regal

Fa dies que passo davant aquest aparador. I cada dia penso que tenen raó. Que un viatge és un bon regal. Un regal inmillorable. El que no puc deixar de pensar és a on enviem a la persona a la que li regalem un viatge de ¡¡¡25 euros!!! L'únic que se m'acut és que en aquesta agència venguin targetes T-10 o T-50 de transport urbà i ens propossin que en regalem unes quantes ben embolicades amb un paper plé de pares noel o reis mags.

Bon Nadal a tothom.

No, a tothom no. A gairebé tothom. Sobretot no els hi desitjo als responsables de la crisi que tenen nom i cognoms. I a tots els pocavergonyes que promouen guerres aquí i allà. I als que gasten milions per salvar bancs, enlloc de gastar-se'ls per salvar vides. A tots aquests els desitjo un bon un mal de ventre per Nadal i cagarrines per any nou..

Palau de Gressos de Catalunya

Em sembla inaudit que el flamant Palau de Congressos de la Diagonal barcelonina hagi perdut tres lletres i ningú faci res per tornar-les al seu lloc. Veurem quan triguen a fer-ho...

Un nyap celestial

Durant la meva primera visita a Florència, ja fa anys, recordo el moment en que vaig entrar a la Galleria dell'Accademia on està el "David" de Miquel Àngel. Va ser molt emocionant. Però sobretot recordo l'impacte que em vàren produïr les quatre escultures inacabades d'aquest genial artista italià que estan a la sala del costat (veure foto). He recordat aquest moment arran la discusió que, una vegada més, s'està produint sobre l'obra d'en Gaudí arran del manifest "Gaudí, en alerta roja". No em puc imaginar algún insensat acabant les escultures d'en Miquel Àngel, ni crec que cap persona sensata ho pogués defensar.

Dons bé, diumenge vaig tornar a visitar la Sagrada Família. No hi vaig entrar, només la vaig visitar desde l'exterior. Fèia molt que no m'hi acostava i em sembla que no ho tornaré a fer. És més espantòs del que em podia imaginar. Tota la part que estan fent nova és horripilant. Per favor, que algú ho aturi i la deixin tal com està, o millor encara, que enderroquin tot el que s'ha fet darrerament. En el futur algú ho agrairà. I si no ho fan (que no ho faràn) almenys que deixin de nomenar-la com la "Sagrada Família d'en Gaudí".

Vianants versus ciclistes

Ara fa dos anys que vaig escriure el primer post en aquest blog. Desde el primer dia he defensat que les vorers han de ser pels vianants i que tots els vehicles (bicicletes incloses) han d'anar per la calçada. En moltes ocasions he escrit que algun dia hi hauria alguna desgracia amb tantes bicicletes ciurculant per les vorers. Aquestes desgracies (diguem-ne accidents) ja s'estan produïn i cada cop més sovint. A més començo a detectar una extrema violència en contra dels ciclistes (la veritat és que s'ho estan guanyant a pols). Avui mateix hi ha una foto del lector a La Vanguardia sobre ciclistes i alguns comentaris fan por. O l'Ajuntament hi posa remei o no trigarem a veure enfrontaments no tan sols verbals entre ciclistes i vianants. I si no, al temps.

Assegurança pels ciclistes

Noticia de l'agència EFE:

Barcelona, 1 dic (EFE).- La asociación Amics de la Bici y la Federación Catalana de Ciclismo recomiendan a los usuarios habituales de la bicicleta que la utilizan por ciudad o por carretera que suscriban un seguro para cubrir la responsabilidad a terceros.
Ambas organizaciones, con amplia experiencia en el sector de la bicicleta, consideran que el seguro no tiene porqué ser obligatorio para las personas que usan este medio de transporte de forma esporádica pero sí que es recomendable para los usuarios habituales.
Según datos de la Guardia Urbana de Barcelona, el pasado año se registraron en la ciudad condal 413 accidentes en los que se vio implicada una bicicleta y en los que se produjeron heridos, un número que puede ser más elevado si se contabilizan los sucesos en los que no se produjeron daños personales.

A Sevilla els ciclistes no poden circular per les voreres

Noticia publicada al Diario de Sevilla:

El TSJA anula la norma que permite a los ciclistas circular por la aceras

El Alto Tribunal andaluz considera que la ordenanza municipal infringe la ley estatal de tráfico · Las bicicletas tampoco podrán amarrarse a árboles y farolas

Fernando Pérez Ávila Actualizado 28.11.2008 - 13:13

El Tribunal Superior de Justicia de Andalucía (TSJA) ha anulado algunas de las cláusulas de la ordenanza municipal de peatones y ciclistas, entre ellas las que permite a estos últimos circular por aceras y zonas peatonales.

El Alto Tribunal andaluz considera que el Ayuntamiento de Sevilla contradice en esta norma a la legislación estatal de tráfico y por tanto anula total o parcialmente hasta siete artículos de la ordenanza.
La resolución del TSJA se produce tras el recurso presentado por la empresa propietaria del aparcamiento de la calle Imagen, que se considera perjudicada por la ordenanza, y coincide prácticamente punto por punto con el que también presentaron ocho asociaciones de vecinos del centro.
El TSJA anula los puntos 16, 40, 41, 43, 44, 48 y anexo, que regulan el paso de los ciclistas por las zonas reservadas a los peatones y el estacionamiento de las bicicletas.Según el fallo, la definición de zona peatonal que aparece en el artículo 16 "sólo establece una prohibición general de acceso, circulación y estacionamiento de todo tipo de vehículos, posibilitando que otro precepto, el artículo 41, permita la circulación de vehículos (bicicletas) por estas zonas".
Por esta contradicción declara nulo los dos preceptos y también el 40, que indicaba que los ciclistas podían ir por aceras y zonas peatonales a diez kilómetros por hora como máximo y dejando un metro de distancia a los peatones.También se anula la disposición que permitía a los ciclistas circular en sentido contrario en vías de un único sentido y la cláusula que habilitaba una serie de itinerarios compartidos entre peatones y ciclistas.
Otro de los puntos que rechaza el TSJA es el artículo 43, que abre la posibilidad de estacionar las bicicletas en árboles u otros elementos del mobiliario urbano en caso de que todas las plazas de los aparcamientos más próximos estén ocupadas.
Para el Alto Tribunal, esto contradice al precepto 39 de la Ley estatal de Tráfico que prohíbe estacionar vehículos de cualquier clase en aceras y paseos y además "implica la atribución del uso del dominio público municipal, que claramente no es un uso común general".
También se anula la disposición que permite arrastrar un remolque para el transporte de bultos y las sillas acopladas para niños (art. 44).La demandante también había impugnado los artículos 15 a 32 por considerar que la restricción del tráfico en el centro perjudicaría a su negocio, pero el TSJA no anula estos preceptos porque considera que no hay contradicción en la restricción de vehículos con la intención de convertir los aparcamientos rotatorios en exclusivos para residentes.

Enllaç per llegir la noticia i els comentaris dels lectors:
http://www.diariodesevilla.es/article/sevilla/289793/tsja/anula/la/norma/permite/los/ciclistas/circular/por/la/aceras.html

Sense paraules (V)

Eureka, he trobat la solució.

Crec que els vianants barcelonins hem arribat, o estem a punt d'arribar, a la pèrdua de la guerra de les voreres. Entre les motos aparcades, les caquetes de gos i les bicicletes circulant de qualsevol manera, caminar per la vorera està a punt de convertir-se en una missió de guerra. Davant això crec que he trobat la sol·lució:

Fem carrils vianant!!!!!

Prou carrils bici, el que cal són carrils vianant en els que es vigili amb càmares de seguretat que ningú hi pugui accedir si no va a peu i sense gos. Les multes a qui ho faci han de ser enormes.
Només així els vianants aconseguirem caminar tranquils per la ciutat.
La nova reivindicació han de ser els CARRILS VIANANT.

Cornuts i pagar el beure

Ahir dissabte caminava per una vorera d'amplada minvada degut a unes obres. Per darrera meu, de nit, i de sobte, em va passar un jove ciutadà, usuari del Bicing. Duia una bicicleta força sorollosa i circulava molt ràpid. La veritat és que em va fer un ensurt que vaig expressar fent un petit soroll amb la boca (el que en castellà en dirien un "chasquido"). No ho vaig fer molt alt, però em va sortir de l'ànima. Doncs bé, el jove ciutadà, usuari del Bicing, que circulava a tota velocitat per damunt d'una vorera es va ofendre i em va començar a fer gestos obscens mentre s'allunyava satisfet d'haver espantat i insultat a un ciutadà no tan jove com ell que caminava tranquilament per una vorera de Barcelona.
Aquest fet me'n va recordar un altre que em va succeïr fa uns quants anys. Aquell dia caminava pel carrer Aragó i en arribar a l'alçada de la benzinera de Casanova en va sortir a tota velocitat una moto que acabava de posar benzina. Em va espantar de valent ja que li va faltar poc per atropellar-me i jo vaig fer un petit crit d'espant més que d'una altra cosa. Doncs l'ofés motorista que havia estat a punt d'atropellar-me es va aturar i em va començar a dir de tot.
És curiosa aquesta manera d'entendre la vida aquests nois que circulen sense cap mena de civisme i, a sobre, s'ofenen quan creuen que els has dit alguna cosa.

Sense paraules (IV)

De Paris a Macià pel carril bici

Amb la noia que surt al video coincideixo alguns dies mentre pujo pel carrer Urgell de bon matí i ella fa el mateix. No cal dir que no la coneixo absolutament de res i no sé d'on ve i a on va. Però el que em crida molt l'atenció d'ella és que sempre que la trobo la veig caminant pel carril bici. L'agafa al carrer Paris i ja no el deixa fins que està arrivant a la plaça Francesc Macià. No puc entendre perquè ho fa, però us puc assegurar que ja l'he vist més d'una vegada fent-ho. I si no em creieu mireu el video.

Obames dies

Obames dies, estimats lectors
Anava a escriure sobre el preu dels medicaments, però la veritat és que després de l'elecció de Barak Obama com a president dels Estats Units, em vull afegir a l'alegria que em rodeja i felicitar desde d'aquest modest bloc al que serà el primer president d'aquell pais que no és blanc. D'acord tampoc és negre, que és mulat, però el canvi viscut als Estat Units em sembla d'un abast que, a hores d'ara, és difícil d'imaginar en tota la seva amplitut.

Aparqueu que encara s'hi cap

Com que la vorera del carrer Urgell és ampla no hi ha cap problema per aparcar en doble fila. I si no que li diguin els conductors d'aquests dos cotxes. Sort que no n'hi cabia un tercer, sino també s'hi hagués ficat. Qualsevol dia entraran als vestíbuls dels edificis. No creieu?

Reportatge sobre La Barcelona que camina

www.diaridebarcelona.cat

En el Diari de Barcelona han dedicat un reportatge en aquest blog. Després de dos anys d'explicar coses de la vida quotidiana que passen a Barcelona, fa il·lusió que es fixin en nosaltres i ens dediquin un espai. Aquesta iniciativa del Diari de Barcelona forma part d'un seguit de reportatges que cada setmana dediquen a un blog que parli sobre Barcelona. Us animo a veure el reportatge sobre La Barcelona que Camina i que entreu a la web del Diari de Barcelona per veure'n d'altres.

Històries de bicis

En aquest bloc he parlat sovint de bicicletes. De fet és el tema estrella. A vegades per criticar els ciclistes, a vegades per defensar-los i sempre per defensar la bici com a medi de transport sempre que se'n faci un ús adequat.




Avui porto tres fotografies relacionades:
A la primera es veu una bicicleta del servei de Bicing abandonada al carrer Mallorca/Urgell. De fet en pocs dies n'he vist tres o quatre per aquesta zona.





A les altres dues fotos es pot veure els senyals que han pintat al carril bici de la Granvia per indicar als ciclistes que vagin amb precaució ja que és una zona on hi pasen vianants. Poc a poc es van millorant coses, però no puc deixar de pensar amb el responsable d'haver promocionat la bicicleta a Barcelona sense haver fet prèviament el que s'està fent ara... tard, de pressa i no sempre bé.

Una idea para el ayuntamiento de Madrid

(aquest post l'escric en castellà per que l'entenguin a la capital)

Estimado ayuntamiento de Madrid

El otro día leí que los ciudadanos madrileños reciclan mucho menos que los barceloneses. Teniendo en cuenta que los madrileños deberían ser el espejo en que nos reflejáramos el resto de ciudadanos españoles, estimo humildemente que esta situación debería corregirse con prontitud.

Es por ello que me permito exponerles una idea para realizar una campaña entre sus ciudadanos. La idea parte de la gran rivalidad que existe entre nuestras respectivas ciudades. A grandes rasgos algunos de los eslogans podrían decir lo siguiente:

"Madrileños, los barceloneses reciclan más que nosotros, ¿lo vamos a tolerar?"

"No puede ser que un barcelonés recicle más que un madrileño. Pon fin a esta situación"

"En reciclaje Barcelona 1 - Madrid 0. Entrénate duro para que no se repita"

Reciclatge? connais pas

Si mireu atentament el video que acompanya aquestes ratlles, veureu unes senyores de la neteja que surten d'un edifici d'oficines. Van carregades amb grans bosses negres que no pesen gaire. per tant és fàcil deduïr que a dintre no hi ha matèria orgànica (pessarien molt) i el més probable és que hi hagi papers. Aquestes senyores (i moltes d'altres) surten cada dia carregades si fa no fa aamb bosses similars. I cada dia van al contenidor d'escombraries i les hi llencen. Però tenen el contenidor de recollida de paper de color blau al costat!!!!! No se'ls acut que ho podrien reciclar? cal que algú els digui una cosa tan òbvia? El més probable és que sí.

Interrogant sobre un interrogant

L'altre dia, caminant pel carrer Provença entre Muntaner i Casanova vaig veure que un tècnic (suposo que municipal) havia fet tota una sèrie de marques de color vermellòs al terra en les que assenyalava problemes. Aquí marcava unes rajoles aixecades, allà una tapa trencada... El que em va sorprendre és que en aquesta mena de quadrat de formigò que podeu veure a la foto hi marqués un interrogant. Si desde l'Ajuntament no saben què passa al terra de la ciutat, malament. De moment caldrà veure què fan amb aquest interrogant, i quant triguen a arreglar tota la resta de vorera malmesa. La veritat és que hi havia un munt de marques. Tindran feina.

Viuen

A Barcelona o rodalies hi ha cinc persones que segurament es passen el dia queixant-se de que no poden circular a més de 80 kilòmetres per hora pels voltants de la ciutat. És molt posible que aquestes cinc persones reneguin de l’afany recaptatori de l’administració. També és molt posible que expliquen a qui els vulgui escoltar que és una normativa absurda, que ells a vegades circulen per l’autopista i no hi ha ningú i que per tant no s’entén que no els deixin anar a més de 80 per hora. Que ells controlen sempre…
El que no saben aquesta cinc persones és que si encara es queixen, és perque gràcies a la norma que el impedeix anar a més de 80 per hora, estan vives.


De la agència EFE:
“La mortalidad baja el 50% desde que se limita a 80 la velocidad en Barcelona”

El dit cor de la mà dreta

Ahir dissabte anava (en cotxe) per la travessera de Les Corts. Paral·lel a mi circulava un ciclista que anava tota l'estona sense agafar el manillar amb les mans i posant-se-les a la butxaca. La seva forma de circular era una autèntica temeritat. En un moment determinat va treure un telèfon de la butxaca i se'l va posar a mirar. La bicicleta li va fer una perillossa zigazaga i semblava que se'm tirava damunt del meu cotxe. Li vaig picar el clàxon. I aleshores se'm va quedar miran desde darrera les seves ulleres de sol i em va ensenyar el dit cor de la mà dreta. Tot un exemple de ciclisme cívic, si senyor.

La Barcelona que camina, a TV3

Aquests dies s’està celebrant a Barcelona el Barcelona Walk21, un Congrés Internacional del Caminar. Des d’aquest bloc no puc menys que felicitar als organitzadors d’un congrés que té per objectiu promocionar el fet de caminar.
Ahir em vàren convidar a parlar a la tertúlia del programa El Club de TV3 que dirigeix l’Albert Om. M’hi van convidar després d’haver visitat aquest bloc. Suposo que van pensar que hi podia aportar alguna cosa interesant. Va ser molt divertit, però gairebé no vaig poder parlar. Llàstima. M’hagués agradat dir-hi més coses. Com que per caminar o passejar per la ciutat sense perills cal que a les voreres no hi hagin més vehicles que el cotxets de bebés, el carrets de la compra i les cadires de rodes. Que Barcelona és una ciutat pensada per a fer-ne un bon ús caminant, però que entre uns i altres ho estan espatllant. Que ha arribat l’hora de que els vianants (al cap i ala fi qualsevol ciutadà un moment o un altre de la seva vida és vianant) siguem respectats i escoltats. I que, en definitiva cal que la bona educació surti al carrer i que tots ens respectem més del que ho fem.

Postals de Barcelona (II)

Lloc: Illa Diagonal
Dia: 4 d'octubre del 2008

Un gos lligat fora d'na botiga espera pacientment el seu amo. A l'aparador un nino en forma de gos sembla que li fa companyia. Una imatge sugerent i oportuna

Quan?

Quan la policia municipal de Barcelona emprendrà una acció efectiva per evitar que els ciclistes segueixen circulant per la vorera fins i tot en els carrers on hi ha carril bici?

De qui és aquesta canonada?

Qui hagi perdut un bon tros de canonada (veure foto) la pot anar a buscar a la cantonada del carrer Mallorca amb Urgell. Tot l'estiu que està aquí i ningú la recull.

Amb poques paraules (I)

Aquest camió fa aproximadament 15 metres. Té 8 grans rodes. Va carregat, ja que tots els divendres fa el repartiment de les botigues Schlecker. Està totalment situat al carril bici del carrer Urgell. O sigui que les 8 rodes han trepitjat els petits i fràgils obstàcles del carril. Alguna vegada algún policia el multarà? Molt hem temo que no.
Nota posterior escrita el 17 d'octubre del 2008.
Aquest camió que, tots els divendres entre les 7 i 2/4 de 8 del matí descarrega la seva mercaderia, ha aconseguir carregar-se les peces de goma que separen el carril bici. Concretament s'ha carregat les que fa servir a l'entrar i les que fa servir al sortir del acrril bici. El que no entenc és que durant la mitja hora que triga en descarregar no passi pel carrer Urgell cap membre de la guardia urbana. I si hi passa encara pitjor ja que aleshores vol dir que no s'atura a multar un vehicle de gairebé 20 mestres que ocupa un carril reservat als ciclistes.

Nova nota posterior, aquesta escrita el 24 d'octubre
Aquest matí, fidel a la seva cita ha tornat a venir el gran camió que descarrega aparcat al carril bici. Però aquest matí l'esperava la Guàrdia Urbana!!!!! Sí, és cert. Una patrulla de la guàrdia urbana l'esperava (o ha vinguta als cinc minuts d'arrivar el camió que exactament el moment d'arrivada no l'he vist) amb el bloc de multes a la mà. No sé quantes n'hi deuen haver posat, però han estat 20 minuts "escrivint". Avui em toca felicitar a la guàrdia urbana per fer la seva feina. Per un dia el civisme s'ha imposat.

Nou mobiliari urbà

Una ciutat moderna i en constant renovació com Barcelona ha de veure com cada dia hi apareixen nous models de mobiliari urbà. Què si no són aquests elements que es veuen a la fotografia? Nou mobiliari urbà.
Concretament són uns ferros col·locats pels amos del restaurant italià que es veu a la forografia per aguantar els parasols. Però com que els ferros estan clavats a terra formen part permanentment de la ciutat. O sigui, s'han convertit en un nou tipus de mobiliari urbà. Per cert, si l'Ajuntament de la ciutat no ho ha autoritzat (cosa que estic segur que no ha fet), a què espera per fer-ho retirar. Potser és que no se n'ha enterat (cosa molt probable, ja que em fa l'efecte que darrerament el nostre ajuntament s'entera de molt poques coses de les que passen a la ciutat).
Senyors de l'Ajuntament, aquest desgavell està al carrer Mallorca entre Urgell i Borrell.

Sense paraules (III)

Una taca de pintura

Ahir al migdia, estava esperant l'autobús al passeig Colom, quan a una noia li va caure a terra un pot de pintura blanca que transportava. El pot es va obrir i bona part de la pintura es va vessar a la calçada. La noia va tocar el dos ràpidament i la pintura ben fresca va quedar allí per que els cotxes la trepitgesin. No se com va acabar la taca perque va venir l'autobús i me'n vaig anar, però abans vaig tenir temps de filmar una petita escena en la que un cotxe vermell hi passava per damunt.

Postals de Barcelona (I)

Lloc: Rosselló, entre Urgell i Villarroel
Dia: 5 de setembre del 2008

Amb aquest imatge comença una nova secció d'aquest blog titulada "Postals de Barcelona". No tindrà data fixe ni periodicitat. Hi apareixeran fotos que em semblin curioses, boniques o originals fetes mentre camino per la ciutat.

TV3, amb llicència per aparcar

Ahir parlava dels camions que descarreguen al carril bici del carrer Urgell. Avui insisteixo en el tema. Aquesta matinada, cap a les 5 del matí, hi ha hagut un accident entre un cotxe i un autobús urbà al carrer Urgell cantonada Paris amb el resultat de sis ferits (amb tots els embolics que han fet aquest estiu a aquesta cruïlla em sembla que no serà el darrer). Cap a quarts de nou hi he passat i en aquell moment arribava una unitat ENG de TV3. Suposo que amb l'objectiu d'agafar imatges per il·lustrar l'accident del que, en aquell moment, ja no hi quedava cap rastre. Per tant els de TV3 no tenien cap pressa per aparcar. Però on han deixat el vehicle? al carril bici, on si no.

Carril de descàrrega

El nou i intermitent carril bici del carrer Urgell es perfila com un magnífic espai per a la càrrega i la decàrrega. Si qui ha de vigilar no ho fa, els ciclistes tenen l'excusa perfecta per seguir circulant per les voreres: és que els camions ocupen el nostre carril. I a més a més tindran raó.

És català qui viu i treballa a Catalunya

Aquest matí, veient la pintada de la fotografia, m'enrecordava de la frase amb que he titulat aquest comentari. Era un frase molt estimada per, l'aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol. Sembla ser, però, que el seus descendents polítics, creuen que per ser català no és suficient treballar i viure a Catalunya, i ni tan sols ser president de la Generalitat. Sembla ser que a més a més cal haver nascut a Catalunya i, segurament, ser votant de CiU. Mal camí porta aquest partit, si te militants capaços, no tan sols d'embrutar el mobiliari urbà, sinò de fer-ho amb arguments tan despreciables com el que es pot veure. Jordi Pujol, estira-lis les orelles als teus fills!!!

És el disseny, idiota!!!!

Fa poques setmanes va obrir el carril bici del carrer Urgell entre la plaça Francesc MAcià i el carrer Paris. Ara n'estan fent la continuació Urgell avall. Una de les característiques d'aquest carril és que la la calçada per on circulen el vehicles de motor i el carril de les bicicletes estan separats per uns tacs de goma clavats a terra. En poques setmanes molts d'aquests tacs están trencats, desenganxats i fora del seu lloc (veure un exemple a la foto). És evident que algú s'ha equivocat al triar aquest element urbà que no aguanta al seu lloc ni unes poques setmanes. Algú se n'hauria d'adonar i no seguir col·locant-los a la resta del carril. És evident que el disseny està equivocat, però si algú persisteix en l'error de seguir-los instal·lant, aleshores ja no és només un problema de disseny.

Sense paraules (II)

Carril bici d'Urgell entre Paris y Londres.

Sense paraules

En els "tebeios" que llegia quan era petit hi havien acudits que dèien "sin palabras". Recordant allò, avui inauguro una secció de fotos "sense paraules". Davant algunes imatges no cal dir res.

Una "n" perduda

Només és una "n", però amb ella el cartell passa d'informar que un determinat producte està a "punto de sal" (la frase ja és complicada) a afegir-se a la campanya de les autoritats sanitàries contra la sal. Ja que "puto de sal" és una barroera manera d'atacar la sal. En qualsevol cas l'autor del rètol s'hauria de fer mirar la vista o passar-lo per un corrector automàtic. La foto està feta a un super de l'Eixample ahir dimecres a la tarda.

Misteri inescrutable

Fa més de 10 dies que es van acabar les obres de realització del carril bici del carre Urgell, entre Francesc Macià i Paris. 10 dies i les seves corresponents nits. Però pel que sembla (veure la fotografia feta aquest matí) a algú se li ha oblidat d'enretirar les tanques per permetre el pas de les bicicletes. O potser és que no volen que hi passi ningú fins que l'autoritat corresponent ho inauguri. Són els misteris de l'obra pública: inescrutables.

Mals temps per la normalització lingüística

Film Cafè es el nom del bar de la Filmoteca de Catalunya de la Generalitat. Resulta extrany que una institució de la Generalitat no faci res per evitar que a les seves pròpies instal·lacions no es segueixi la normativa lingüística. Només cal veure les tres pissarres que hi ha a la porta anunciant productes. Les tres estan escrites exclusivament en castellà. Encara hi ha qui pensa que el castellà està en perill. Pobre català!

Visc(embruto, vomito)a Barcelona

Al carrer Urgell, entre la plaça Francesc Macià i el carrer Paris, han fet un nou carril bici. Encara no està inaugurat però ja es pot fer servir perfectament. De fet hi ha molt ciclistes que ja hi circulen. Aquest matí, però, mentre pujava pel costat del carril se m’han creuat dues ciclistes que anaven per damunt la vorera. Les he avisat que tenien un carril bici, però como si sentísin ploure. Me’n faig creus.

Quan he arribat a la plaça Maria Moliner, que és l’interior d’illa que hi darrera El Corte Inglés, aquesta semblava un camp de batalla. Ampolles d’alcohol buides, vòmits, el terra brut i, fins i tot, alguna defecació humana. Si tenim en copmte que és un espai recentment recuperat i que hi ha un espai de jocs infantils, crec que la Guàrdia Urbana faria bé de fer-hi algun tomb les nits de cap de setmana.

La segona oportunitat

A vegades les persones tenim una segona oportunitat i podem canviar situacions poc favorables. En qualsevol cas sovint ens agradaria poder disposar d'aquesta segona oportunitat que poques vegades arriba. Les coses també tenen a vegades segones oportunitats i més en una època de reciclatge com la que vivim. Aquest és el cas de la bicileta que surt a la foto. Ella es creia abandonada pel seu desagraït propietari. Es trobava lligada a un fanal del carrer Provença sense que ningú s'enrecordés d'ella. I vet aquí que li ha arribat la seva segona oportunitat per ser útil a la societat. Ha deixat de ser bicicleta per convertir-se en paperera.

L'arbre que estimava un semàfor

Ja se que els taxis estan de vaga, que des de dilluns un atur de transportistes ha deixat els súpers sense paper higiènic, llet o Coca Cola, que els pescadors catalans no surten a la mar amb gran alegria dels nostres peixets, que les hipoteques i l'IPC pujen i pujen i pujen... però què volen que els digui, la imatge d'un arbre abraçant un semàfor al pas de vianants de Paris / Urgell m'ha entendrit. O potser hauria de dir que els de Parcs i Jardins són un descuïdats perque no poden l'arbre i que aviat les fulles no deixaràn veure el semàfor i que....

Per quin són les voreres?

El passat dilluns, Quim Monzó es fèia ressó en el seu article de La Vanguardia, de la noticia que l’Ajuntament de Barcelona vol ampliar les voreres del carrer Balmes. Aquell mateix dia i en dies succesius el tema ha merescut diverses cartes al lector en aquest mateix diari. Monzó dèia (amb tota la raó al meu entendre) que ampliar voreres no afavorirà als vianants sinàòque afavorirà a ciclistes i motoristes que són, en definitiva, els que més ràpid s’apropien d’aquest espai, en teoria reservat als qui anem a peu. Els lectors a les sevs cartes defensen si fa no fa la mateixa tesi que Monzó. Només cal veure què ha passat a Calvet, on també es van ampliar les voreres, i ara les motos aparcades redueixen les voreres a un tamany sovint menor que el que hi havia abans. A les dues fotos (la de dalt és feta a Balmes/Travessera i la de baix a Balmes/La Granada) es pot veure com en aquest moment la vorera d’aquest carrer és propietat quasi exclusiva dels motoristes (i dels contenidors d’escombraries, el que potser és pitjor, per que aquests els col•loca l’Ajuntament). Si algú vol llegir l'article de Monzó, aquest és l'enllaç:
http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20080527/53468529388.html

L’ésser humà fa vergonya

Els segles XVIII, XIX i XX Europa va veure conm milions dels seus ciutadans emigraven cap a d’altres contrades per tal de buscar una vida millor que no trobaven als seus països. Britànics i irlandesos a Amèrica del Nord, espanyols a sudamèrica o Alemanya, francesos a Canadà, Àfrica o al sudoest d’Àsia, grecs a Amèrica. Van ser milions de persones que davant la gana que passàven decidien marxar cercant una vida millos. I els italians? Milions d’italians van deixar la seva estimada pàtria per anar a Argentina o als Estat Units. I ara, quan molts ciutadans d’altres països, alguns d’ells països que van acollir europeus, decideixen venir a Europa a la recerca d’una vida millor, les autoritats de la Unió Europa decideixen autoritzar a tancar en un centre d’internament durant 18 mesos a un emigrant només pel fet de no tenir papers (o sigui per ser ilegal). Com una persona pot ser ilegal? Algú va demanar papers als europeus que emigraven?
I més val que no parlem de les matances que els europeus hem fet al llarg de quatre segles de colonització a l’Africa, l’Àsia, Amèrica o Australia. Matances d’éssers humans i matances de cultures. Espero que els europeus no ens trobem mai més en la situació d’haver d’emigrar. Aquest cop ens rebrien a pedrades. I ens ho tindriem ben merescut.

Dormint al carrer

De totes les persones que he vist mai dormint al carrer, aquesta senyora (està dormint sota la manta verda que hi ha a la dreta de la foto) que m'he trobat aquest matí al carrer Muntaner / Mallorca és la que sens dubte arrosega major quantitat de trastos. Com no he vist per enlloc cap carro, em pregunto com s'ho deu fer per portar tanta caixa i tanta bossa d'un lloc a l'altra. I què hi deu guardar?

D’Amsterdam al Far West

L’altre dia parlava amb la meva dona sobre Barcelona. En aquella conversa ella recordava amb un mica de nostalgia quan va arrivar a viure la ciutat (ella és de Donosti). A la seva memòria hi ha una ciutat cívica, respectuosa, plena de llum, amb uns ciutadans amables i uns conductors força cívics. Ara, em dèia, no m’hi quedaria a viure-hi. La ciutat ja no és amable, reflexionava, i caminar pel carrer s’ha convertit en una mena de cursa d’obstacles sense normes. Bona part de la culpa la te la caòtica introducció de la bicicleta com a medi de transport. “I és que, -va acabar dient- han volgut fer de Barcelona l’Amsterdam del sud i l’han acabat convertint en una mena de Far West, on regna la llei del més fort”.

Districtes de colors

Fa pocs dies escribia en aquest blog que m’agradaria que a Barcelona es pintesin els fanals de colors per trencar amb el gris dominant a la ciutat. Ara avanço una mica més en aquesta idea i proposo que cada districte pinti els fanals d’un color diferent. D’aquesta manera, a més d’alegrar la ciutat, fariem més fàcil que els ciutadans sabéssim on som. Si cada liniea de metro té un color, per què no pot ser que cada districte tingui el seu. Jo en faig una proposta, però qualsevol altra també serà bona.

Ciutat Vella: violeta
Eixample: verd clar
Gràcia: vermell
Horta-Guinardó: verd fosc
Les Corts: blau clar
Nou Barris: granate
Sant Andreu: groc
Sant Martí: taronja
Sants Montjuïc: marró
Sarrià-Sant Gervasi: blau fosc

Moment

Són bessones. Se les pot veure cada dia a la seva parada de peix del Mercat del Ninot. Aquest matí. cap a 1/4 de 8, caminaven juntes, com cada dia, cap a la seva parada. Les parades del voltant del Ninot encara eren tancades i la imatge m'ha semblat bonica. Les dues germanes, com cada dia, juntes, vestides igual es dirigien a vendre peix. Havia de fer la foto del moment per compartir-la amb vostés. Aquí la tenen.

Mal exemple

Em fa ràbia veure com la gent que ha de donar exemple, fa just el contrari. A la foto es veu ben clar. Una furgoneta de l'Ajuntament, concretament de la campanya BCNeta, aparcada al mig del pas de vianants al carrer Casanova cantonada Mallorca. Ahir vaig ser testimoni d'un altre cas. Vaig anar a l'Aquaàrium. Allí hi ha una piscina amb ratjades i peixos guitarra. Està coberta per una xarxa i hi ha un cartell ben gran en el que es demana en tres idiomes que no es toquin els animals. Dons bé hi havia un pare amb dos fills petits ensenyant-los-hi com tocava els animals. Un altra vegada algú que ha de donar exemple i no el dóna. Qué volen que el digui, fa ràbia.

Abitacion en la sona delenchanple

M'ho vaig trobar ahir a una pared. Crec que no hi calen comentaris.

Jo no hi aniré mai

Diumenge passat, el programa 30 minuts, de TV3, parlava del projecte que estan endegant algunes empreses per fer una mena de La Vegas a la regió aragonesa dels Monegros. Mentre escoltava el que explicàven se'm possava la pell de gallina. Comprenc que als Monegros cal intervenir-hi per que els seus ciutadans poguin viure millor en una zona realment àrida i dificil. Però millorar la qualitat de vida d'una gent a partir del joc i tot el que, com tothom sap, comporta (prostitució, corrupció....) és una autèntica bestiessa. A més a més no cal ser molt espavilat per veure que la riquessa que s'assoleix avui no trigarà a passar factura demà en forma de destrucció de pasiatges físics i humans. A mi no m'hi veuran mai i des d'aquí animo a crear una plataforma de ciutadans europeus que adoptin el compromís públic a no anar mai al Gran Scala dels Monegros. Si som molts a lo millor s'ho repensen i no ho fan.

Pintem Barcelona de colors

La ciutat és gris. Les voreres són grisses. La calçada és gris. El gris és un dels colors que més abunda a Barcelona. Només el color de la roba dels vianants, o el dels cotxes trenca de tant en tan la gran quantitat de grisor que hi ha a Barcelona. No seria una mala idea pintar de colors tots els fanals, postes de senyals de trànsit, pals dels semàfors o els ferros dels aparcaments de bicicletes. Un de blau, un de verd, un de vermell, un de groc o un de lila… La ciutat canviaria de paisatge i els ciutadans ens mirariem els nostres carrers amb uns altres ulls. Tampoc caldria fer-ho de cop. Només s’hauria d’aprofitar cada vegada que s’hagués de pintar algun pal per canviar la pintura gris per una altra de qualsevol altre color.

Bastida o terrassa

Fitxa de la foto

Lloc: Urgell / Mallorca (cantonada montanya / Besòs).

Dia: 4 d'abril del 2008

Mentre tenim els polítics extremadament preocupats per la sequera i pensant com fer venir aigua a Barcelona, els ciutadans veiem com estem a punt de perdre no solsament l'aigua de boca sinò també l'ús de les nostres voreres. L'exemple de la fotografia no pot ser més gràfic. Un bar té una terrassa (que més aviat sembla un magatzem) que ocupa més de la meitat de la vorera. Per arreglar la façana de l'edifici aixequen una bastida. I ja està una vorera de 5 metres convertida en un pas de menys d'un metre. Algun dia aconseguirem que l'ajuntament no permeti aquestes coses sense que els hi haguem d'anar al darerre per demanr-los-hi!!!!

Un capellà pidolaire

Al capella que surt a la fotografia (capellà?) se´l pot veure sovint a la sortida del carrer Villarroel de l'estació de metro d'Hospital Clínic. Porta una mena de calendaris pels que demana la voluntat. I em pregunto: tant malament està l'església que han d'enviar capellans a fer cantonades? o potser és que veuen perillar el concordat i han decidit entrenar-se per aconseguir fons o el que em penso que respon més a la realitat, el senyor de la foto està disfressat de capellà per veure si així pot rentabilitzar millor la seva jornada. En qualsevol cas crec que alguna autoritat hauria de posar fi a aquest "espectacle".

Per a qui són les voreres?

Fitxa de la imatge

Dia: 1 d'abril

Hora: 19.45

Lloc: Urgell tocant a Mallorca

El motorista, que veient que hi ha una bastida que ocupa bona part d'una vorera de 5 metres, i deixa la seva moto aparcada com la veiem a la foto, quin qualificatiu mereix? Mal educat, incívic, pocavergonya, despistat...

Un túnel que fa vergonya

Dissabte passat vaig anar a la Catedral de Barcelona. Fèia temps que no hi entrava. De fet la darrera vegada que ho havia fet encara no havien començat les obres de la façana principal. A qui no hi hagi anat li diré que l’entrada es fa per una mena de túnel que protegeix les closques dels visitants de possibles caigudes de pedres provocades per les obres. És una sensació estranya. Però més estrany és veure que aquest túnel està flanquejat per un grapat de pidolaires sense cames o sense braços. No puc deixar de pensar que una ciutat com Barcelona no pot permetre aquest “espectacle” deplorable. Si aquesta gent està realment necessitada cal que l’atenguin els serveis socials i si són l’esquer d’alguna banda organitzada que els mossos se’n facin càrrec. El que no pot ser que els milers de turistes i feligressos que visiten la Catedral hagin de pagar un peatge com aquest. I també fan vergonya els carrers que condueixen a la plaça Sant Felip Neri. Fan una pudor insoportable de pixums. No estaria de més que, de tant en tant, es netejéssin

Bravo Quim

Es pot dir més alt però no més clar. L'article que va publicar en Quim Monzó a La Vanguardia el passat dimarts 25 de març mereix ser enmarcat. Com que no el puc enmarcar em prenc la llibertat de reproduïr-lo en aquest modest blog. Bravo Quim.

Desconcertante rotundidad de ciertos éxitos
Quim Monzó

Releo el titular de la noticia y realmente pone lo que había creído leer: "En un congreso sobre peatones, Barcelona presentará el Bicing como un éxito rotundo". Entonces me zambullo en la noticia a ver si en el texto encuentro una explicación. Y leo, ya detalladamente, que - en el noveno congreso internacional Caminar,que se celebrará en Barcelona del 8 al 10 del próximo octubre- el Ayuntamiento exhibirá la experiencia del Bicing como el gran triunfo "del transporte sostenible". Leo que el encuentro tendrá lugar en el CCCB (y pienso: ¿qué lugar mejor?). Leo que el congreso reunirá a expertos de veintipico países (y fantaseo: ¿cómo debe ser un experto en peatones?). Leo que el concejal de Movilidad, Francesc Narváez, dijo que Barcelona aprovechará el congreso para mostrar al mundo "sus logros en movilidad". ¡Ah!, que diría Monegal. Leo que hablarán de las políticas de transporte beneficiosas para los peatones. Caray. Leo que, según Narváez, en estos dos últimos años, en Barcelona el número de ciclistas ha crecido un 50%, "lo que ha ocasionado el aumento de incidentes entre los peatones y quienes viajan en bicicleta". Y ahí me levanto ya a aplaudir. Realmente, tenemos unos próceres excepcionales. En mi vida he visto muchas cosas, pero que presenten el Bicing como un éxito para los peatones lo supera casi todo. Es una muestra de cinismo digna de un premio de los buenos, y desde este mismo instante propongo que se instaure un nuevo apartado en los premios Ciutat de Barcelona: el Ciutat de Barcelona de desfachatez. No debe ser fácil llevar la cara revestida de pórtland, y hacerlo con donaire y sin que se resquebraje. Vivimos en una ciudad que ha arrebatado a los peatones las aceras, el espacio que les era propio. Vivimos en una ciudad en la que las bicicletas se pasean por ellas como Pedro por su casa, entre adultos, niños o ancianos - tanto da-, sorteándolos cuando pueden y llevándoselos por delante cuando no. Vivimos en una ciudad donde se dictan normas para que las bicicletas sólo circulen por las aceras con tales y cuales condiciones (que sean menores de tantos o cuantos metros, etcétera) y, una vez aprobadas las normas, nadie se encarga de hacerlas cumplir y las bicicletas siguen haciendo lo que les sale de las gónadas. Vivimos en una ciudad en la que la implantación del Bicing no ha hecho sino empeorar todos esos atropellos en perjuicio de los peatones, y resulta que ahora, en esa mismísima ciudad, montan un congreso en el que presentarán el Bicing ¡como un éxito para los peatones! Espero que no se les ocurra montar un congreso sobre víctimas de la violencia doméstica, porque son capaces de presentar - como "un éxito rotundo" para esas víctimas- las escopetas de cañones recortados.

Neu a Barcelona

Gairebé ni me n'enrecordo de la darrera vegada que vaig veure nevar a Barcelona. Potser fa tres o quatre anys. Per això aquest matí quan he vist boletes blanques bellugant-se per damunt de la vorera al carrer Còrsega / Casanova m'ha fet la impressió que eren floquets de neu. I n'he fet un video amb el telèfon (per això la poca qualitat). Per cert no eren floquets de neu sino boletes de porespan que algun porc havia llençat al costat d'un contenidor de plàstic i que el vent fèia voleiar. La imatge, però, era sugerent.

Quanta demagogia!!!

El 17 de febrer del 2006, arran d’unes declaracions fetes per Mariano Rajoy a Catalunya, vaig escriure una carta a La Vanguardia. Ahir, mentre escoltava al candidat del PP en el debat amb Zapatero, me’n vaig enrecordar d’aquella carta. La demagogia d’aquest dirigent popular (i de molts del seus companys) cap a la llengua catalana és tan gran i descarada que em treu de pollaguera. És per això que he decidit buscar la carta i penjar-la en el meu blog.

La situación del catalán
A Mariano Rajoy
Desde los tres años mis hijos (de ocho y doce años) asisten a un colegio de Barcelona de los considerados muy catalanes.Toda su escolarización ha sido en catalán, pero el colegio se ha preocupado mucho de que también estudiaran la lengua castellana, tanto a nivel hablado como escrito. Puede estar seguro de que el nivel de castellano de mi hijo mayor, o el de cualquiera de sus compañeros, es, como mínimo, igual que el de cualquier otro niño que haya estudiado en cualquier colegio de cualquier ciudad española. La única diferencia es que mis hijos, además, dominan otra lengua, el catalán.
Yo nací en 1957. Estudié en una escuela de barrio de la que el director era mi padre. Hice el bachillerato y el COU en el instituto Jaime Balmes (hoy Jaume Balmes). Hasta llegar a la universidad, en el año 1974, no oí a un solo profesor hablándome en clase en mi lengua, el catalán. Ni tan sólo a mi padre. El catalán no lo estudiábamos ni como segunda o tercera lengua. Simplemente no existía. Si hoy en día lo escribo, es gracias a las clases particulares que me daba mi padre los sábados por la mañana. ¿Me puede decir en qué se parecen ambas situaciones? Compararlas sólo puede ser fruto de la mala fe o de la ignorancia total y absoluta.
JOSEP M. SERRA

Fumar o no pagar el bitllet?

Ahir diumenge vaig agafar el Metro per anar al centre. Hi havia la marató i sense cap mena de dubte el Metro era la millor alternativa de transport per la ciutat. Vaig estar mirant diversos cartells informatius i em va cridar molt l’atenció el que fa referència a les multes que ens poden impossar. Per fumar en tot el recinte del Metro la multa és de 30,05 euros i per viatjar sense bitllet és de 40 euros. És a dir la companyia considera més greu no pagar un bitllet que el fet de molestar als viatgers amb el fum del tabac. Em sembla un error. Per cert, a què bé lo dels 5 cèntims?

¡Que te vaya bonito!

Ahir un company i amic del diari va passar a millor vida. Ho dic en el sentit estricte del terme i no en el metafòric, que és amb el que s'utilitza habitualment. És a dir es va jubilar. Ara la seva vida serà millor. Ja no haurà de passar un munt d’hores sense poder fer allò que tant li agrada. Llegir, anar al cinema, veure exposicions, escoltar música o anar a la seva estimada Sevilla. Estava tan content que feia enveja, sana enveja. Com que sé que és un lector fidel d’aquest blog, amb aquestes ratlles li vull desitjar molta sort i molta felicitat en aquesta nova etapa que comença. José Luis, ¡que te vaya bonito!

Poesia dels sots

L’estat de les voreres de Barcelona, almenys les d’Eixample que són les que millor coneixo, representa una trampa pels vianants. Estan plenes de forats, sots, rajoles que belluguen, tapes que no tanquen bé i un llarg etzètera de perilloses trampes per tormells i cames dels ciutadans que caminen. Quan plou i cauen fulles dels plàtans les trampes es multipliquen per la possibilitat real de relliscades. A més les rajoles que belluguen, quan plou amaguen a sota aigua bruta que, en ser trepitjada surt disparada cap amunt enviant els pantalons directament a la tintoreria. Avui, però, després d’una nit de pluja caminava pel carrer Mallorca i els nombrossos sots de la vorera plens d’aigua reflectien les façanes de les cases en una imatge poètica i molt bonica. A vegades de les coses dolentes se’n poden obtenir de bones anava pensant.

El castellà en perill?

Cada vegada que sento que la llengua castellana està en perill a Catalunya (en perill de què?) se’m remou un no sé què dintre meu. M’agradaria que tots els que ho defensen, com alguns partits (llegeixi’s PP i Ciutadans, fonamentalment), responsables de mitjans de comunicació (El Mundo, Telemadrid, Cope…) i tota la colla de corifeus que tenen, fesin un dia el següent exercici:
- Sortir per Barcelona amb tres contadors a la mà. Anar durant tot un dia pel carrer, a l’autobús, al metro, per diferents barris… Amb un contador contar cada vegada que sentin parlar en català, amb un altre quan sentin parlar en castellà i amb el tercer quan escoltin parlar una altra llengua. Després, que analitzin els resultats i a veure amb quina cara (dura) defensen que el castellà està en perill. Jo, aquest excercici el faig constantment quan camino (sense contadors) i, la veritat és que… pobra llengua catalana!!!!

Una estranya imatge

Sovint la ciutat ofereix estranyes imatges. Només cal tenir a mà una cambra fotogràfica per inmortalitzar-les. Aquest és el cas d'aquest grup de solitaris maniquís que sembla que estiguin comentant el que triga el camió de recollida setmanal de mobles i trastos vells. La imatge va ser presa al carrer Casanova cantonada Provença. Crec que es mereix aparèixer en el blog.

És curiós

És curiós que hi hagi gent molt preocupada per la situació del castellà a Catalunya (una llengua parlada per més de 800 milions de persones) i a la que, en canvi, no els preocupa la situació del català (una llengua parlada en un territori d’11 milions de ciutadans i que ha estat perseguida durant segles)…

És curiós que els dirigents d’un partit que té vocació de governar a TOTS els espanyols estiguin tant preocupats per la inmersió lingüística a les escoles catalanes i no ho estiguéssin quan necessitàven els vots de CiU per governar….

És curiós que la jerarquia catòlica demani als ciutadans que defenssin la família i que votin a un partit que durant els 8 anys que va governar no va derogar la llei de l’avortament ni la del divorci…

És curiós que a les manifestacions en defensa de la família i contra l’avortament, és a dir en defensa de la vida dels no nascuts, sempre n’hi hagi uns quants que demanint la mort dels que fan els avortaments o dels que pensen diferent a ells…

És curiós que una majoria dels que estant contra la nova assignatura d’Educacií Cívica estiguin a favor de l’assignatura de religió (catòlica obviament)…

És curiós que els partits que estan a l’oposició, s’oposin al túnel de l’AVE pel centre de Barcelona, un túnel que es va projectar i decidir quan manàven ells…

És curiós que ara els bisbes demanin que no es voti als que negocien amb terroristes (pensen en el PSOE), però que quan el que negociava amb terroristes era l’Aznar no els preocupava gens ni mica…

Continuarà…

Un estat laïc

M'ha arribat aquest comunicat emés per la Lliga per la Laïcitat que, davant de les darreres manifestacions de la cúpula de l'església d'aquest pais, em sembla interesant, comparteixo i us convido a llegir-la:

La Lliga per la Laïcitat, taula de 71 entitats, associacions i sindicats compromesos amb la llibertat, la tolerància i el progrés, que focalitza el seu centre d’estudi en impulsar mesures per avançar cap a la consolidació d’un marc de convivència per a la societat en base a la laïcitat, davant els últims esdeveniments propiciats per l’Església Catòlica Apostòlica Romana fa les següents consideracions:
1. Els poders eclesiàstics, per via de la Conferència Episcopal Espanyola, erigint-se
com a portadors de la veritat i moral de la població estan sent el braç executor d’una política conservadora que ataca i vulnera les bases democràtiques de qualsevol Estat de Dret de titularitat aconfessional.
2. La Conferència Episcopal Espanyola desprestigia el reconeixement de drets civils executats per l’actual govern espanyol, arribant a qüestionar-ne legitimitat sobre l’actual marc constitucional. Aquesta acció ens porta a considerar que els poders eclesiàstics intercepten directament sobre la voluntat democràtica de la població.
3. La Conferència Episcopal Espanyola, estant en el dret legítim de reunió, utilitza la seva força en base a una moral per atacar les institucions democràtiques. Això isgnifica una vulneració dels principis democràtics i una irrupció inadmissible en una societat moderna en ple segle XXI.

La Lliga per la Laïcitat insta a:
1. Els partits polítics a exigir fermament la derogació de l’actual concordat firmat entre la Santa Seu i el Govern espanyol, així com a derogar els acords concordataris de 1976 i 1979.
2. Reformar la Llei Orgànica 7/1980 de Llibertat Religiosa, per transformar-la en una nova Llei Orgànica de llibertat de pensament, de consciència i de religió, en consonància amb l’article 16 de la Constitució Espanyola que diu que “es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestades, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei”.
3. La separació real Estat – esglésies, paralitzant el finançament públic a confessions religioses i l’exclusió d’ensenyament religiós als centres públics d’educació.
Per la llibertat de pensament, consciència i religió!
Per la protecció del dret de totes les persones a l’exercici de les seves llibertats públiques i drets fonamentals!
Per la construcció d’un Estat laic!
Barcelona 28 de gener de 2008

Qui controla les obres de la Sagrada Familia?

Cada vegada que sento als responsables de la construcció de la Sagrada Familia posant el crit al cel pel fet que el túnel de l’AVE passi pel carrer del costat a 40 metres profunditat em poso a tremolar. I és que després d’haver-los escoltat a ells i als responsables del túnel, el que més em preocupa no és com es farà el túnel sinò com s’està fent la Sagrada Familia. Tan poca confiança tenen amb la seva obra que, després d’haver-se fet dues linies de metro a tocar de l’edifici i a molts menys metres de profunditat i no haver passat res, ara estan supermegapreocupats. Estic convençut que els responsables del túnel faràn una feina modèlica (tindràn tots els ulls de la ciutat mirant-los el clatell). Per tan si hi ha tanta preocupació a la Sagrada Familia em fa pensar que no estan molt convençuts del que estan fent. Que consti que sóc dels que penso que la Sagrada Familia mai s’havia d’haver continuat, que s’havia d’haver quedat com la va deixar en Gaudí i que gairebé tot el que s’ha fet després és un nyap. Però veient lo esparoguits que estàn els responsables, penso que podria caure tan si hi ha túnel com si no n’hi ha. Algun organisme independent hauria d’auditar aquesta obra.

Si vas en tren… no pots pixar

He de confesar que la meva relació amb la Renfe és practicament nul•la. Potser la faig servir un o dos cops a l’any. Aquest any passat he patit per la gent que havia d’anar i venir amb tren, però el que és a mi, afortunadament, no m’ha afectat gens ni mica. Per això m’agradaria explicar una anècdota que em va passar ahir diumenge relacionada amb aquesta empresa. Com es prevèia bon temps vàrem decidir anar a caminar pel camí que segueix la platja del Maresme. Vàrem deixar el cotxe a l’abaixador de Montgat Nord i des d’allí vàrem caminar fins a Premià de Mar. El primer tros fins al Masnou és estret i poc recomenable, però de Masnou a Premià hi ha un camí meravellós. Si se li pot posar un però és als ciclistes que creuen que són els propietaris del camí i van a tota velocitat malgrat que hi ha cartells que els avisen que el vianants tenen prioritat. Un cop més em reafirmo que ciclistes i vianants pel mateix espai són incompatibles. Un cop vàrem arribar a l’estació de Premià es tractava d’agafar el tren fins a Montgat per tornar a agafar el cotxe. Tanta estona caminant m’havia fet venir ganes d’orinar i vaig pensar que a l’estació ho podria fer. Dons no, senyores i senyors, els lavabos de l’estació de Renfe de Premià de Mar estan al bar i, els diumenges al matí el bar està tancat. O sigui que si tens urgències fes-t’ho on puguis. Encara al•lucino.

Perill, bicicletes en contra direcció

L'avinguda Diagonal de Barcelona te un doble carril bici. A la vorera central del costat mar el carril bici va cap al mar i a la vorera del costat montanya el carril bici va en direcció cap el Llobregat (hi ha fletxes al terra que ho indiquen perfectament). Cada dia tavesso aquests carrils i sovint ewm trobo amb ciclistes que no respecten la direcció, és a dir, que van en contra direcció. Aquest migdia, sense anar més lluny, li he cridat l'atenció a un ciclista i per la cara que fèia semblava que li parlava del sexe dels àngels. Realment cada dia em sembla que els vianants vivim més en perill, ja que si els ciclistes ni tan sols se n'adonen quan circulen en contra direcció, què podem esperar d'ells. I tot això amb un Bicing que cada dia te més clients i més joves. Vianant, tremola!

Pesseta, torna!!!!!

Josep M. de Sagarra escribia fa anys un poema que dèia així (cito de memòria):
He menjat amb molta gent
i qui diu gent diu gentusa
però mai tan malament
com en el hotels de la Husa
En aquest poema, Sagarra fèia referència a la cadena d'hotels Husa. I d'aquesta cadena és l'hotel Sant Bernat del Montseny en el que fa uns dies vaig anar amb la familia després de dinar, a prendre alguna cosa. Dons bé, com es pot veure en el ticket vàrem pendre un tallat, un cafè i dos Cacaolats. Si ho publico és per que em sembla absolutament escandalòs el que vaig pagar. Sobretot quan ho tradueixo en pessetes:
Un tallat: 1,60 euros (266 pessetes). Observeu que cobren 0,10 euros (16 pessetes) per una miqueta de llet
Un cafè: 1,50 euros (250 pessetes).
Dos Cacaolats a 2,75 euros cadascún (458 pesstes), total 5,50 euros (915 pessetes).
El prendre alguna cosa ens va costar 8,60 euros (1.431 pessetes).
Sort que no hi vàrem dinar!!!!! Encara que hi haguésim menjat bé la factura ens hagués provocat una indigestió.

Ciutadans emprenyats

Què els hi hem fet els ciutadans de Barcelona en els conductors d'autobús vaguistes? Quin greuge hen comés per que ens tractin així? Per si no n'hi ha prou en deixar-nos sense servei d'autobús i obligar a molta gent a circular en cotxe, ara es dediquen a tallar carreteres. Després potser voldran que ens solidaritzem amb ells. La veritat, poques vegades he vist una vaga més mal conduïda pels seus responsables que aquesta. Acabeu ja i replantejeu-vos com podeu aconseguir les vostres reivindicacions. D'aquest manera em temo que l'únic que aconseguireu és emprenyar a tots els ciutadans. Ni més, ni menys.

Començar bé l'any

He començat bé l'any. Aquest matí he sortit a comprar el pa al forn del carrer Mallorca al que acostumo a anar. A la vorera, com sempre, hi havia motos aparcades i alguna cosa m'ha cridat l'atenció. I és que damunt de cada un dels seients de cada una de les motos hi havia un llibre. Aleshores he suposat que alguna persona els hi ha deixat per alegrar el dia del propietari de la moto. Em sembla un acte molt maco que en aquest primer dia de l'any algú hagi sortit al carrer carregat de llibres per regalar. Realment és una bona manera de começar l'any i una bona manera d'inaugurar els comentaris d'aquest any. A veure si tot segueix per aquest camí a Barcelona i aquest any 2008 és millor que l'anterior. Molt no ha de costar.