Psicologia de l’”homus ciclista”

Fa una estona pujava caminant perl carrer Urgell. En arribar al carrer París m’he hagut d’aturar davant el semàfor vermell.

Pel carril bici baixava un “homus ciclista” que ha passat el carrerr París sense aturar-se (en vermell). En aquell moment girava un taxi que ha estat a punt d’atropellar-lo. El taxista ha hagut de fer una maniobra brusca per evitar-ho i ha fet sonar el clàxon.

El més sorprenent (la veritat és que ja em sorprenen poques coses i aquesta no ho ha fet ,per habitual) ha estat la reacció de l’”homus ciclista”. No ha continuat com si res. No ha aixecat la mà demanant disculpes. No. Ha aixecat la mà mostrant-li al taxista el seu dit del mig ben aixecat (un gest força desagradable que han posat de moda les pel•lícules americanes i que, en poc temps, ha desbancat les més tradicionals banyes). Ha estat sorprenent ja que l’infractor era el que anava sobre dues rodes i el que s’hagués fet mal en cas de col•lisió també era ell.

Però com penso sovint la piscologia de l’”homus ciclista” és inescrutable.