Tot canvia

Estàn enderrocant la caserna de bombers del carrer Provença, davant de l’Hospital Clínic. Fa anys que visc a prop d’aquesta caserna i fins ara les seves portes vermelles han formar part del meu paisatge quotidià. També les sirenes dels vehicles quan sortien a fer algun servei o els bombers comprant verdura, carn o embotit al mercat del Ninot. Ara tot això s’ha acabat. Poc a poc les coses que ens rodejen canvien. A vegades sense que ens en adonem. Ara ens quedem sense els bombers, d’aquí poc ens quedraem sense la presó (que bé!!!), l’avinguda de Roma també està canviant, per sota el carrer Provença hi passarà una tuneladora fent un túnel per on circularà l’AVE…. Tot canvia i nosaltres també. I d’això si que ens en adonem…

Això (no) és el Bronx!!!!

Fins la tapa del wàter està pintada!. És "brutal" com el segon gol del Messi davant el Saragossa. Són els lavabos de la zona de jocs de l'Heron City, on vaig anar ahir per jugar a bitlles. Entrar al lavabo era com viatjar a travers de l'espai i plantar-se a l'escenari d'alguna pel·lícula de les que transcorren a Nova Iork. Brutal!!!

Quina cara!!!!!!!!!!! (17)

De totes les fotos que he publicat en aquest blog ensenyant gent que deixa els seus vehicles on els rota i que, per tant, tenen molta cara, crec que aquesta que publico avui s'endú el primer premi. Per passar cal baixar a la calçada. En dues paraules: im pressionant.

 I la guàrdia urbana? qui lo sa....

Quina cara (16)

Això és l'avinguda Josep Tarradellas cantonada avinguda Sarrià. Un cop més les motos aparquen on volen sense importar gens ni mica a qui molesten. I els camions de repartiment també.

I la guàrdia urbana segueix desapareguda...

Quina cara (15)

No és la primera vegada que publico fotos d'aquest racó de l'avinguda Diagonal / Casanova (on per cert hi ha un senyal de prohibir aparcar motos damunt la vorera), però como es pot veure a la imatge els motoristes se superen continuament en el seu afany de complicar-nos la vida als vianants. I la guàrdia urbana desapareguda, com gairebé sempre.

Postals de Barcelona (XI i XII)

La cara... (carrer Escoles Pies)

... i la creu (carrer Comte d'Urgell)

La setmana blanca

Què voleu que us digui, després d'una setmana que ha començat amb tants problemes al pais, és una alegria veure que l'Olympique Lyonnais segueix endavant a la Champions. A mi, m'emociona.

Per això avui menjaré de postre unes LIONesses a la salut del LIONel Messi.

Per cert el passat dilluns, en plena nevada, vaig aparcar en una zona blava i vaig pagar!!!! Just després de fer-ho me'n vaig adonar que als cinc minuts el vidre estava tant blanc que era imposible veure si a dintre hi havia tiquet o no. A més no s'hi podia deixar la multa perque la neu ho impedia. Què bon ciutadà vaig ser!!!

Postals de Barcelona (X)

L'endemà de la gran nevada

Un dilluns blanc, que va ser negre

Aquest blog es diu La Barcelona que camina per una raó evident. Per que a mi m’agrada caminar i normalment em desplaço a peu per la ciutat. Però tinc cotxe tot i que gairebé mai l’agafo, Mai? No, mai no, gairebé mai. Donc resulta que ahir el vaig agafar. Sí, ahir. Però vaig tenir el meu càstig per fer-ho.

Resulta que teniem una cita amb la professora del meu fill petit a les 4 de la tarda. Com que el noi surt a les 5, li vàrem dir que ens esperés que tornaria amb nosaltres cap a casa. Ell normalment va i bé en autobús. Pel que he dit fins ara, ja uspodeu imaginar que l’escola està a la part alta de la ciutat, concretament al passeig Reina Elisenda.

Quan vàrem arribar ja nevaba força i hi havia força neu, però quan vàrem sortir de la reunió, ai las!!!!! Allò era la Barcelona olímpica, però olímpica d’hivern.

Vaàrem pujar al cotxe i vàrem trigar una hora per arribar a la Creu de Pedralbes a uns 500 metres. Allí hi havia un acccident amb tres autobusos implicat i ens hi vàrem estar aturats una altra hora i amb una nevada imponent. (i sense poder fer pi….). Horrorós, sobre tot això últim.

A la fi uns camions d’escombraries que teniem davant vàrem seguir cap a la carretera d’Esplugues i tot i que anaven en direcció contraria de cap a on voliem anar nosaltres els vàrem seguir. El camí invers encara estava més aturat. Vàrem pensar que ja trobariem un carrer que baixés fins a la Diagonal. A la fi en vàrem trobar un que va per darrera la caserna del Bruc.

Però fèia baixada!!!! I estava ple de neu!!!! O sigui que les rodes més que rodar relliscàven. A la fi ens vàrem deicidir a posar-nos les cadenes que, afortunadament, sempre porto al cotxe. La quantitat de relliscades que vàrem veure pel camí va ser impressionant.

Un consell que em va donar una vegada un professor de conducció:

“En cas de terra nevat no arrenquis mai en primera (és massa brusca), fes-ho sempre en segona”. No us podeu imaginar que bé em va anar ahir aquest consell.

Doncs bé per arribar a la Diagonal, tot i que fèia baixada, una altra hora. I un cop a la Diagonal, tot aturat, una altra hora per arribar fins a casa.

És a dir, Reina Elisenda, carrer Urgell, quatre hores!!!!!!!!!!!!!! Les corredisses per fer pi.. vàren ser històriques.

Quina penitència!!!!! M’ho pensaré abans de tornar a agafar el cotxe.

El toll del pas de vianants

Ja se que la foto no té massa qualitat, però permet fer-se una idea de com queda aquest  pas de vianants quan plou. El pas està al carrer Rossellò/Urgell costat Besòs/montanya. Fa anys que li passa això perque la claveguera més propera està a un parell de metres i no hi ha pendent per l'aigua. Aquests dies han fet la vorera nova i han asfaltat el carrer. Pensava que seria una bona ocasió d'arreglar el desgavell, però no. Ni fent-ho tot nou són capaços de veure el problema i arreglar-lo. I els vianants a seguir mullant-nos les sabates.

Amb rodetes i sense casc

Fitxa tècnica de la fotografia

Lloc: Urgell / París

Día: 1 de març

Hora: 3/4 de 9

Un pare circula amb una bicicleta del Bicing i darrera seu el segueixen dos nens en bicicleta. Van pel carril bici. El nen petit porta rodetes darrera la bicicleta, cosa que indica que no en sap gaire. Ni el nen ni la nena porten casc. Realment no entenc alguns pares que posen en tan perill els seus fills. Potser és que no estic a la moda i que el que ara mola és que els nostres petits visquin perillosament. Així aprenen què és la vida.