Un gos amb una propietaria neta

Aquest matí pujava pel carrer Sagués. Aquest és un carrer estret, tranquil almenys de dia i de voreres petites. Es troba entre els carrers Calvet i Santaló. Una senyora baixava per la mateixa vorera que jo, portant un gos gran. El gos ha aixecat la pota del darrera per pixar damunt una paret. Ha estat una bona pixarada. El que m’ha cridat l’atenció és que quan el gos ha acabat la feina la senyora ha obert una ampolla d’aigua que duia i n’ha tirat un bon raig damunt la paret per netejar-la. M’ha semblat una actitut d’allò més cívica. No m’he aturat a felicitar-la perque tenia pressa, però des d’aquest blog la felicito. Tant de bò els propietaris de gossos en prenguesin exemple.

Sota la taula

L’altra dia vaig anar amb la meva familia a dinar a un restaurant de l’Illa Diagonal. Haviem estat comprant roba pels nanos i se’ns va fer tard i per això vàrem decidir quedar-nos allí. Mentre dinavem, al meu fill petit li va caure alguna cosa a terra i a l’ajupir-se per recollir-ho ho va veure. Jo hagués preferit que no ho veiés però les coses no sempre surten com un desitjaria. Ara, quan entrem a un restaurant res serà igual. El nostre pensament se n’anirà cap a sota la taula per si de cas i allò que el cambrer deixi davant nostre passarà a un segon pla. I no és per menys ja que a sota la taula estava ple de xiclets enganxats. N’hi havien desenes i a les taules del costat també. Puaj…

Sant Jordi i les roses

Fa anys, la meva dona em va demanar que per Sant Jordi no li regalés roses que no fesin olor. Em va semblar una demanda normal ja que les roses han de fer olor. No? Però aquell dia no sabia que per mi començava un autèntic repte anual. Sí estimat lector, un repte. No se si sabeu que la inmensa majoria dels 5 milions de roses que avui es vendran a Catalunya no fan olor. Són molt boniques, tenen uns colors meravellosos, però no fan olor que, per altra banda, és una de les tres característiques que ha de tenir una rosa.
Com dèia aquell dia va començar un repte. Cada any he hagut de pensar estratègies per assolir el meu objectiu. Un any vaig comprar un roser amb test i quan vaig arrivar a casa vaig tallar la rosa florida i, obviament, amb olor. Altres anys he encarregat a una floristeria, amb molt de temps, que em tinguésin preparada una rosa amb olor, però és difícil que acceptin l’encàrrec. Finalment he descobert el sistema. Al Mercat del Ninot, i suposo que a d’altres mercats també, hi ha pageses que cada dia venen fruita i verdura. Algunes d’elles tenen rosers al seu jardí i per Sant Jordi tallen les roses i les venen. No són tan maques com les altres, però fan una olor meravellosa. Ara per Sant Jordi, el primer que faig al matí és anar al mercat. I la meva dona sempre té una rosa amb olor. S’ho mereix.

Mòbils

Tot el que explico en aquest comentari és veritat. No he afegit res que no ho sigui.
Ahir a la tarda, cap a quarts de 7, estava esperant que es posés el semàfor es posés verd per travessar el pas de vianants de Mallorca/Borrell. Per l’altra costat dos joves que parlaven per telèfon (no anaven junts, només compartien un lloc, un moment i el fet de parlar per telèfon mòbil) vàren començar a creuar en vermell sense mirar ni, per tant veure, que dos vehicles se’ls acostaven perillossament. Van acabar de creuar sense ni tan sols enterar-se que havien estat a punt de ser atropellats. Quan finalment el semàfor se’m va posar verd un conductor que venia per Mallorca parlant per telèfon es va saltar olímpicament el semàfor en vermell. Per la cara que fèia l’home, tampoc se’n va enterar. Tot això va pssar en el petit espai de temps que dura un semàfor vermell (30? 45? segons) i mentre jo m’havia d’apartar perque una motorista pujava a la vorera pel pas de vianants sense aturar el seu vehicle. Si algú creu que parlar pel mòbil mentre es camina o es condueix és inocu, és que no ha vist mai una escena com aquesta, o si l’ha vist, no s’hi ha fixat perque estava parlant per telèfon.

No ho suporto

No suporto els carrers plens de burilles de cigarretes. No suporto caminar darrera d’una persona que fuma, ni tampoc al seu costat. No suporto que els companys de feina que fumen s’aixequin cada dos per tres per anar a fumar i menys que encenguin la cigarreta abans de sortir de la redacció. Tampoc suporto als que fumen als lavabos com quan eren jovenets. No suporto entrar a un bar o a un restaurant en el que es permeti fumar, i són la majoria! No suporto acostar-me a un fumador i flairar la pudor que li fan la roba i els cabells. No suporto veure adolescents que comencen a fumar malgrat tenir tota la informació sobre els perills que comporta. No suporto entrar a un edifici d’oficines i haver de travessar la boira de fum que fan els que surten al carrer per fumar. No suporto anar a la platja a l’estiu i trobar-me la sorra plena de burilles. No suporto que els responsables d’empudegar-nos la vida es passin el dia parlant dels atacs a la seva llibertat. Sincerament, el que no entenc és com ho he pogut suportar fins ara.

Què s’ha de fer abans d’entrar?

Què s’ha de fer abans d’entrar? Quan jo era petit la major part de la gent hagués contestat aquesta pregunta sense dubtar ni un moment: deixar sortir. No se si coneixiem la resposta perque hi havia una asignatura d’urbanitat o perque ens ho ensenyaven a casa. El que si sé és que, ara, molta gent, sobretot la més jove, no sabria què contestar. Un fet curiós és que fa anys a les portes dels vagons del metro hi havia un rètol que dèia “Antes de entrar, dejen salir” i això que la gent ja ho sabia. Ara que molt poca gent sap la resposta, aquest rètol no hi és. Potser caldria tornar a fer pedagogia ja que quan intentes sortir d’un vagó del metro sempre hi ha un munt de gent que hi entra sense esperar que surtis. El mateix passa als ascensors dels gran edificis o quan et creues amb algú a una porta qualsevol.

Abandonades al mig de la vorera

Aquestes dues motos de la fotografia porten diverses setmanes aparcades a la cantonada d’Urgell/Mallorca (mar-Besós). També fa setmanes que els hi van enganxar l’avís de retirada de vehicle abandonat. I jo em pregunto: Si estan abandonades, si un agent de l’autoritat ho ha vist i ha enganxat l’avís, per què aquest mateix agent no ha tingut l’encert d’aparcar millor la moto enlloc de deixar-la dies i dies al mig de la vorera fent nosa? Si això ho fa el responsable de posar ordre, per què ens ha d’estranyar el que fan tans i tans ciutadans?

Un nen i unes caquetes

Aquest matí m’he quedat mirant una escena que m’ha semblat molt tendre. Hi havia un pare amb el seu fill d’uns tres anys. Tots dos observaven el seu gosset que estava fent les seves necessitats a un escocell orfe d’arbre. Veient tan tendre escena anava pensant que el pare li estava donant una lliçó de civisme al seu fill i que li explicava que, malgrat que el gos fés les caquetes a un escocell, també calia recollir-les ja que els demés ciutadants no tenim per què aguntar una ciutat plena de caquetes de gos. La veritat és que sóc molt innocent. Les caquetes allà segueixen i un pare ha perdut una bona oportunitat d’educar al seu fill.
PD. Aquest blog tanca uns dies per vacances.