Un gos amb una propietaria neta

Aquest matí pujava pel carrer Sagués. Aquest és un carrer estret, tranquil almenys de dia i de voreres petites. Es troba entre els carrers Calvet i Santaló. Una senyora baixava per la mateixa vorera que jo, portant un gos gran. El gos ha aixecat la pota del darrera per pixar damunt una paret. Ha estat una bona pixarada. El que m’ha cridat l’atenció és que quan el gos ha acabat la feina la senyora ha obert una ampolla d’aigua que duia i n’ha tirat un bon raig damunt la paret per netejar-la. M’ha semblat una actitut d’allò més cívica. No m’he aturat a felicitar-la perque tenia pressa, però des d’aquest blog la felicito. Tant de bò els propietaris de gossos en prenguesin exemple.

Sota la taula

L’altra dia vaig anar amb la meva familia a dinar a un restaurant de l’Illa Diagonal. Haviem estat comprant roba pels nanos i se’ns va fer tard i per això vàrem decidir quedar-nos allí. Mentre dinavem, al meu fill petit li va caure alguna cosa a terra i a l’ajupir-se per recollir-ho ho va veure. Jo hagués preferit que no ho veiés però les coses no sempre surten com un desitjaria. Ara, quan entrem a un restaurant res serà igual. El nostre pensament se n’anirà cap a sota la taula per si de cas i allò que el cambrer deixi davant nostre passarà a un segon pla. I no és per menys ja que a sota la taula estava ple de xiclets enganxats. N’hi havien desenes i a les taules del costat també. Puaj…

Sant Jordi i les roses

Fa anys, la meva dona em va demanar que per Sant Jordi no li regalés roses que no fesin olor. Em va semblar una demanda normal ja que les roses han de fer olor. No? Però aquell dia no sabia que per mi començava un autèntic repte anual. Sí estimat lector, un repte. No se si sabeu que la inmensa majoria dels 5 milions de roses que avui es vendran a Catalunya no fan olor. Són molt boniques, tenen uns colors meravellosos, però no fan olor que, per altra banda, és una de les tres característiques que ha de tenir una rosa.
Com dèia aquell dia va començar un repte. Cada any he hagut de pensar estratègies per assolir el meu objectiu. Un any vaig comprar un roser amb test i quan vaig arrivar a casa vaig tallar la rosa florida i, obviament, amb olor. Altres anys he encarregat a una floristeria, amb molt de temps, que em tinguésin preparada una rosa amb olor, però és difícil que acceptin l’encàrrec. Finalment he descobert el sistema. Al Mercat del Ninot, i suposo que a d’altres mercats també, hi ha pageses que cada dia venen fruita i verdura. Algunes d’elles tenen rosers al seu jardí i per Sant Jordi tallen les roses i les venen. No són tan maques com les altres, però fan una olor meravellosa. Ara per Sant Jordi, el primer que faig al matí és anar al mercat. I la meva dona sempre té una rosa amb olor. S’ho mereix.

Mòbils

Tot el que explico en aquest comentari és veritat. No he afegit res que no ho sigui.
Ahir a la tarda, cap a quarts de 7, estava esperant que es posés el semàfor es posés verd per travessar el pas de vianants de Mallorca/Borrell. Per l’altra costat dos joves que parlaven per telèfon (no anaven junts, només compartien un lloc, un moment i el fet de parlar per telèfon mòbil) vàren començar a creuar en vermell sense mirar ni, per tant veure, que dos vehicles se’ls acostaven perillossament. Van acabar de creuar sense ni tan sols enterar-se que havien estat a punt de ser atropellats. Quan finalment el semàfor se’m va posar verd un conductor que venia per Mallorca parlant per telèfon es va saltar olímpicament el semàfor en vermell. Per la cara que fèia l’home, tampoc se’n va enterar. Tot això va pssar en el petit espai de temps que dura un semàfor vermell (30? 45? segons) i mentre jo m’havia d’apartar perque una motorista pujava a la vorera pel pas de vianants sense aturar el seu vehicle. Si algú creu que parlar pel mòbil mentre es camina o es condueix és inocu, és que no ha vist mai una escena com aquesta, o si l’ha vist, no s’hi ha fixat perque estava parlant per telèfon.

No ho suporto

No suporto els carrers plens de burilles de cigarretes. No suporto caminar darrera d’una persona que fuma, ni tampoc al seu costat. No suporto que els companys de feina que fumen s’aixequin cada dos per tres per anar a fumar i menys que encenguin la cigarreta abans de sortir de la redacció. Tampoc suporto als que fumen als lavabos com quan eren jovenets. No suporto entrar a un bar o a un restaurant en el que es permeti fumar, i són la majoria! No suporto acostar-me a un fumador i flairar la pudor que li fan la roba i els cabells. No suporto veure adolescents que comencen a fumar malgrat tenir tota la informació sobre els perills que comporta. No suporto entrar a un edifici d’oficines i haver de travessar la boira de fum que fan els que surten al carrer per fumar. No suporto anar a la platja a l’estiu i trobar-me la sorra plena de burilles. No suporto que els responsables d’empudegar-nos la vida es passin el dia parlant dels atacs a la seva llibertat. Sincerament, el que no entenc és com ho he pogut suportar fins ara.

Què s’ha de fer abans d’entrar?

Què s’ha de fer abans d’entrar? Quan jo era petit la major part de la gent hagués contestat aquesta pregunta sense dubtar ni un moment: deixar sortir. No se si coneixiem la resposta perque hi havia una asignatura d’urbanitat o perque ens ho ensenyaven a casa. El que si sé és que, ara, molta gent, sobretot la més jove, no sabria què contestar. Un fet curiós és que fa anys a les portes dels vagons del metro hi havia un rètol que dèia “Antes de entrar, dejen salir” i això que la gent ja ho sabia. Ara que molt poca gent sap la resposta, aquest rètol no hi és. Potser caldria tornar a fer pedagogia ja que quan intentes sortir d’un vagó del metro sempre hi ha un munt de gent que hi entra sense esperar que surtis. El mateix passa als ascensors dels gran edificis o quan et creues amb algú a una porta qualsevol.

Abandonades al mig de la vorera

Aquestes dues motos de la fotografia porten diverses setmanes aparcades a la cantonada d’Urgell/Mallorca (mar-Besós). També fa setmanes que els hi van enganxar l’avís de retirada de vehicle abandonat. I jo em pregunto: Si estan abandonades, si un agent de l’autoritat ho ha vist i ha enganxat l’avís, per què aquest mateix agent no ha tingut l’encert d’aparcar millor la moto enlloc de deixar-la dies i dies al mig de la vorera fent nosa? Si això ho fa el responsable de posar ordre, per què ens ha d’estranyar el que fan tans i tans ciutadans?

Un nen i unes caquetes

Aquest matí m’he quedat mirant una escena que m’ha semblat molt tendre. Hi havia un pare amb el seu fill d’uns tres anys. Tots dos observaven el seu gosset que estava fent les seves necessitats a un escocell orfe d’arbre. Veient tan tendre escena anava pensant que el pare li estava donant una lliçó de civisme al seu fill i que li explicava que, malgrat que el gos fés les caquetes a un escocell, també calia recollir-les ja que els demés ciutadants no tenim per què aguntar una ciutat plena de caquetes de gos. La veritat és que sóc molt innocent. Les caquetes allà segueixen i un pare ha perdut una bona oportunitat d’educar al seu fill.
PD. Aquest blog tanca uns dies per vacances.

Aigua pel totxo

L'estiu passat vaig anar amb la família a passar uns dies a Penyíscola. Fèia molt que no hi anava i se’m va caure l’ànima als peus. Pensar que en aquella enorme platja l’any 1960 s’hi va poder rodar “El Cid”, una pel•lícula de moros i cristians. Ara tota la platja està urbanitzada. Tota? Sí, tota! A primera línea de mar no queda un centímetre sense pedra. Per això les grues proliferen a segona, tercera o quarta.
Un dels dies de vacances vàrem baixar fins a Marina d’Or-Ciudad de Vacaciones (en castellà sobretot). Els nens vèien els anuncis que fan per la televisió d’aquesta astracanada i dèien que hi volien anar. Dons bé hi vàrem a pasejar una tarda i puc assegurar que la realitat és molt, però que molt, pitjor del que un es pugui imaginar. Són desenes d’edificis rodejats de tanques amb càmares de vigilància, que van creixent como bolets a primera linia de mar, i també a segona. No hi ha pràcticamet cap comerç ni cap servei. Per comprar qualsevol cosa s’ha d’agafar el cotxe i anar a Oropesa el poble on estiuejava l’Aznar. La gent que vam veure passejar fèia molt mala cara. Vàrem arrivar a la conclusió que cada dia que passava lamentaven haver fet cas de la publicitat. A més a més tot el voltant és un desert. No hi ha res. D’on treuen l’aigua? Des de que ho van veure en directe els meus fills no m’han tornat a demanar anar a Marina d’Or.
A la plana 39 del diari El País d’ahir diumenge es publicava un reportatge titulat: “Murcia planea urbanizar 11.000 hectáreas de costa virgen aunque el Constitucional falle en su contra”. A la plana hi apareixia la fotografia de la Marina de Cope (quin nom més significatiu!), la zona que volen urbanitzar. Fa pena imaginar-s’ho ple de grues. Com poden uns governants destruïr el país que governen? Segur que pel bé dels governats no ho fan.
Pensant en Marina de Cope, Penyíscola o Marina d’Or em venia al cap l’escena protagonitzada pel que era ministre d’agricultura amb el govern Aznar, Arias Cañete, que, a la sortida d’una reunió amb pagessos de Múrcia l’any 2000 els va dir que el trasvassament de l’Ebre es faria “por cojones” y que sería “un paseo militar”. El ministre no estava pensant en els enciams, pensava amb les 11.000 vivendes, 22.000 places d’hotel, 5 camps de golf i 2.000 amarratges que es volen construïr a la Marina de Cope.