El meu paisatge

Em resulta molt agradable caminar tots els dies pels mateixos carrers i a la mateixa hora. Això em permet creuar-me amb les mateixes persones que, a força de coincidir, ja és com si les coneixésis. Aquella jove que sempre camina mirant al terra o aquell noi que estiu i hivern porta un barret que només ell podria portar. Si algun dia no en veig alguna ja penso que potser estarà malalt/a, que s’ha dormit o que ha canviat de feina. Són cares que formen part del meu paisatge. De la mateixa manera que forma part del meu paisatge la furgoneta del Caprabo del carrer Borrell/av. Sarrià (veure foto) que cada dia descarrega peix i el seu conductor la neteja al mig del carrer deixant al seu voltant una farum com la que deu fer la peixeteria del poblat de l’Astèrix o el motorista que cada dia, entre les 8 i ¼ de 9 del matí, va pel carrer Paris i gira per Viladomat fent un terrabastall de rècord Guinness. No es trobarà algún dia amb un guardia urbano que l’aturi i li paralitzi la màquina de fer soroll que porta sota les cames?

Gràcies

Aquest blog està de dol. S’ha mort un company, en Josep M. Huertas Claveria, “el Huertas”. El vaig conèixer al final de la dècada dels 70. En aquella època jo començava a guanyar-me la vida amb això del periodisme i el Huertas em va ajudar més d’una vegada. Des d’aleshores vaig coindir amb ell a El Periódico, al Diari de Barcelona i, darrerament, a La Vanguardia. Precisament el vaig veure divendres passat al matí. Fèia dies que no venia al diari ja que l’havien operat i., per això, quan va entrar vaig anar a parlar amb ell i a preguntar-li com havia anat tot. Des que li van diagnosticar el càncer hi vaig parlar sovint i em sorprenia amb la franquesa i naturalitat que parlava de la seva enfermetat. No solsament explicava el que li dèien els metges sino també parlava dels seus sentiments i de les sensacions que li produïa tot el que li passava. De fet portava tant endins la seva obsesió per informar que fins i tot ho fèia quan l’objecte informatiu era ell. Era sorprenent i alhora alliçonador. Com dèia, el divendres vaig parlar amb ell per preguntar-li per la seva salut i un cop més me’n va fer cinc cèntims. Estava adolorit però semblava que tot anava prou bé. Quan m’acomiadava d’ell em va donar les gràcies per haver-me interessat per ell i en aquell moment vaig pensar que si algú li havia de donar gràcies era jo, no pas ell. Poc podiem pensar que ja no tornariem a parlar més. Barcelona ha perdut un gran periodista i tots nosaltres un company i un mestre.

Una ambulància que treu fum

La gent d’aquesta ciutat no deixa mai de sorprendre’m. Tant en positiu com en negatiu. La veritat és que darrerament més en negatiu. Avui sense anar més lluny estava mirant una ambulància de l’empresa Ambulancias Condal que estava aturada a un semàfor del carrer Viladomat. I tot d’una el conductor ha tret una cigarreta, se l’ha posat a la boca i l’ha encés!!!! No m’ho podia creure. Com pot ser que un conductor d’ambulància fumi dintre de l’ambulància! I si al cap de cinc minuts l’avisen per anar a recollir un malalt de cor o de l’aparell respiratori? És inaudit per no dir alguna cosa més gruixuda. Llàstima que no he estat prou ràpid per inmortalitzar el moment amb una fotografia.

Per on passem?

Diuen els entessos que la construcció és un dels grans (enormes diria jo) motors de l’economia del nostre país. I com que les empreses constructores ho saben, sovint actuen amb un grau de prepotència màxima. Per veure això només cal passejar per Barcelona i passar per una vorera on s’estigui construint un edifici. Els constructors, sobretot si són empreses petites, ocupen més de la meitat de la vorera amb les tanques. La resta de la vorera la tenen feta una porqueria i s’ha d’anar molt en comte per passar-hi. I a més (veure la foto que vaig fer ahir al carrer Provença, a tocar d’Urgell) quan han de descarregar formigó o el que sigui tallen el pas i ni tan sols posen tanques a la calçada per a que els vianants poguem passar sense perill. És un escàndol, però encara és més escandalós que els hi ho permetin. Val a dir que hi ha empreses que treballen bé i no cometen aquestes barbaritats, però no són la majoria.

Dos Segway per la vorera

Avui m’he creuat amb aquesta parella que anaven circulant per damunt la vorera amb un Segway. El Segway és un vehicle elèctric de dues rodes que es posa en marxa quan el conductor es fa endavant i s’atura que aquest va enrera. Segons vaig sentir-li dir a en Jordi Portabella, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, en un programa de televisió, els Segway no tenen cap mena de permís de circulació i, per tant, són alegals. Com es pot veure a la fotografia que els he fet, aquest vehícles anaven farcits de publicitat de la Caixa. És a dir, dos vehícles alegals circulen per les voreres fent publicitat i cap agent de l’autoritat els atura. Clar, és la Caixa.

Reciclar, malgrat tot

Hi ha coses que haurien de ser molt fàcils. Llençar les deixalles als contenidors de reciclatge n’hauria de ser una. L’Ajuntament hauria de tenir cura que els contenidors estiguéssin sempre a una distància prudencial de qualsevol escala de veïns i en llocs de molt fàcil accés. Per això, fets com els de la foto que acompanya aquest comentari (realitzada al carrer Urgell entre Buenos Aires i Francesc Macià, avui 27 de febrer) són absolutament impresentables. Si cal ficar uns contenidors d’obra a la vorera, primer cal canviar de lloc els contenidors de reciclatge. Sino el que s’aconsegueix és que la gent deixi de reciclar. Ja és prou difícil fer-ho com per que, a sobre, s’hi vagin posant problemes. Només cal anar pel carrer i veure quina quantitat de gent llença a les escombraries bosses plenes de plàstics i de vidre. I no parlem dels restaurants, que mereixen un capítol apart. Un altre exemple com el que encapçala aquest comentari el trobem al carrer Casanova, davant l’Hospital Clínic, on els contenidors de reciclatge estan situats darrera la terrassa d’un bar i gairebé no hi ha lloc per passar. Però aquest encara és més greu, ja que no és provisional sinò definitiu. O canvien els contenidors de lloc o fan tancar la terrassa, però les dues coses són incompatibles.

Quines coses!

L'altre dia vàren venir uns obrers a casa per fer-hi una instal·lació. Els tres eren "d'aquí" però parlaven castellà, tot i que si els hi parlaves en català també ens entenien i fins i tot contestaven en aquesta llengua. De totes maneres era evident que la seva llengua materna era el castellà. Amb tota probabilitat eren fills d'emigrants arribats a Catalunya els anys 60 o 70 cercant noves oportunitats. Crec que mai havia sentit dir coses tan gruixudes com les que van dir ells en contra dels emigrants que arriben ara cercant noves oportunitats tal com ho van fer els seus pares fa 30 o 40 anys. Quines coses!

Brutícia a Barcelona

Reprodueixo aquesta carta d'un lector publicada avui dia 21 de febrer a La Vanguardia.

CARLES CAMPO Barcelona
L´altre dia vaig quedar al·lucinat en escoltar la conversa de dues senyores al metro de Barcelona. Les dues criticaven la brutícia d´alguns carrers de la ciutat i culpaven totalment l´Ajuntament, mentre una d´elles llançava l´embolcall d´un caramel al terra.
Que potser no té res a veure en tot això l´actitud dels incívics que, com aquesta senyora, llencen papers a terra? Al final resultarà que hi ha personal de l´Ajuntament vestit de paisà embrutant els carrers!
Una de les senyores deia que la solució era incrementar el personal de neteja municipal i que cada dues hores passessin a netejar els carrers. "Això sí, sense augmentar els impostos", deia. El sou del personal de neteja el paguem entre tots els ciutadans a partir dels impostos. Així que, si volen més treballadors, facin els comptes.
Però no seria millor començar per educar la gent? S´han aturat a pensar que si fóssim més nets i cívics no es necessitarien més brigades municipals de neteja ni que passessin amb tanta freqüència?