Dos Segway per la vorera

Avui m’he creuat amb aquesta parella que anaven circulant per damunt la vorera amb un Segway. El Segway és un vehicle elèctric de dues rodes que es posa en marxa quan el conductor es fa endavant i s’atura que aquest va enrera. Segons vaig sentir-li dir a en Jordi Portabella, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, en un programa de televisió, els Segway no tenen cap mena de permís de circulació i, per tant, són alegals. Com es pot veure a la fotografia que els he fet, aquest vehícles anaven farcits de publicitat de la Caixa. És a dir, dos vehícles alegals circulen per les voreres fent publicitat i cap agent de l’autoritat els atura. Clar, és la Caixa.

Reciclar, malgrat tot

Hi ha coses que haurien de ser molt fàcils. Llençar les deixalles als contenidors de reciclatge n’hauria de ser una. L’Ajuntament hauria de tenir cura que els contenidors estiguéssin sempre a una distància prudencial de qualsevol escala de veïns i en llocs de molt fàcil accés. Per això, fets com els de la foto que acompanya aquest comentari (realitzada al carrer Urgell entre Buenos Aires i Francesc Macià, avui 27 de febrer) són absolutament impresentables. Si cal ficar uns contenidors d’obra a la vorera, primer cal canviar de lloc els contenidors de reciclatge. Sino el que s’aconsegueix és que la gent deixi de reciclar. Ja és prou difícil fer-ho com per que, a sobre, s’hi vagin posant problemes. Només cal anar pel carrer i veure quina quantitat de gent llença a les escombraries bosses plenes de plàstics i de vidre. I no parlem dels restaurants, que mereixen un capítol apart. Un altre exemple com el que encapçala aquest comentari el trobem al carrer Casanova, davant l’Hospital Clínic, on els contenidors de reciclatge estan situats darrera la terrassa d’un bar i gairebé no hi ha lloc per passar. Però aquest encara és més greu, ja que no és provisional sinò definitiu. O canvien els contenidors de lloc o fan tancar la terrassa, però les dues coses són incompatibles.

Quines coses!

L'altre dia vàren venir uns obrers a casa per fer-hi una instal·lació. Els tres eren "d'aquí" però parlaven castellà, tot i que si els hi parlaves en català també ens entenien i fins i tot contestaven en aquesta llengua. De totes maneres era evident que la seva llengua materna era el castellà. Amb tota probabilitat eren fills d'emigrants arribats a Catalunya els anys 60 o 70 cercant noves oportunitats. Crec que mai havia sentit dir coses tan gruixudes com les que van dir ells en contra dels emigrants que arriben ara cercant noves oportunitats tal com ho van fer els seus pares fa 30 o 40 anys. Quines coses!

Brutícia a Barcelona

Reprodueixo aquesta carta d'un lector publicada avui dia 21 de febrer a La Vanguardia.

CARLES CAMPO Barcelona
L´altre dia vaig quedar al·lucinat en escoltar la conversa de dues senyores al metro de Barcelona. Les dues criticaven la brutícia d´alguns carrers de la ciutat i culpaven totalment l´Ajuntament, mentre una d´elles llançava l´embolcall d´un caramel al terra.
Que potser no té res a veure en tot això l´actitud dels incívics que, com aquesta senyora, llencen papers a terra? Al final resultarà que hi ha personal de l´Ajuntament vestit de paisà embrutant els carrers!
Una de les senyores deia que la solució era incrementar el personal de neteja municipal i que cada dues hores passessin a netejar els carrers. "Això sí, sense augmentar els impostos", deia. El sou del personal de neteja el paguem entre tots els ciutadans a partir dels impostos. Així que, si volen més treballadors, facin els comptes.
Però no seria millor començar per educar la gent? S´han aturat a pensar que si fóssim més nets i cívics no es necessitarien més brigades municipals de neteja ni que passessin amb tanta freqüència?

Sobren les paraules

Fitxa tècnica de la foto:
Dia: 15 de febrer del 2007
Hora: 8 de matí
Lloc: Viladomat, entre Rosselló i Provença (costat Besòs)
Comentari: Cal?
Pregunta: Què té el propietari d'aquesta moto en el lloc que la resta dels humans hi tenim el cervell?

Un dia feliç

Aquest matí, quan he sortit de casa, no ha passat el jove motorista que cada dia a la mateixa hora puja pel carrer Urgell amb el tub d’escapament lliure fent un soroll de mil dimonis. Al moment de posar-se vermell el semàfor dels vehicles, no n’hi hagut cap que se l’hagi saltat. Fins i tot els dos ciclistes que cada dia ignoren la norma de que quan el semàfor està vermell cal aturar-se, avui s’han aturat. La terrassa del bar que ocupa més de la meitat de la vorera s’ha fet més petita. No he vist cap veï llençant plàstics i ampolles al contenidor d’escombraries i en canvi n’he vist uns quants fent-ho als contenidors de reciclatge. Tampoc he vist bosses plenes d’escombraries a les papereres ni dotzenes de burilles de cigarreta per terra. Mentre caminava per la vorerea no m’ha creuat ni una sola de les bicicletes que ho acostumen a fer. Els cotxes fèien poc soroll i l’aire de la ciutat semblava més net.
Fèia temps que tenia ganes d’escriure un comentari com aquest. Llàstima que tot sigui mentida.

Una nevera blaugrana

Fa uns dies vaig anar a la botiga que el FC Barcelona té al Camp Nou. És enorme, magnífica. Hi venen de tot i pel que em diuen sempre està plena de gent comprant. Sens dubte és un gran negoci pel club. Un dels objectes que em va cridar l’atenció va ser una nevera de la marca Smeg pintada amb els colors blaugranes. No era una nevera gran, però el que si que era gran era el preu, 1.400 euros, més o menys. Realment una nevera cara, però els colors del Barça ja se sap que no tenen preu. Bé, dos dies després vaig entrar a una botiga d’electrodomèstics que hi ha al carrer Borrell a l’alçada de Provença i allí estava la nevera en qüestió. Era la mateixa. Idèntica. Només canviava una cosa: el preu. A la botiga d’electromèstics valia 700 euros, és a dir la meitat que a Can Barça. O sigui que barcelonistes ja sabeu. Si voleu comprar una nevera i que no us congelin la cartera no aneu a la botiga del Barça.

Mirar al terra per salvar-nos del que cau del cel

Quan es camina pels carrers de Barcelona és convenient, oportú i molt aconsellable mirar sovint al terra. A uns metres per endevant nostre. Així, si anem ben desperts, podem afrontar amb èxit les nombrosses dificultats amb que ens sorprén la ciutat: Sots, clots, forats, panots bellugadissos que amaguen tolls d’aigua traicioners que embruten els pantalons, caques de gos i tants d’altres. A més a més mirar atentament el terra ens pot salvar del que cau del cel. Què vull dir amb això? Dons que quan veiem una acumulació de caques d’ocell superior al que es pot considerar normal cal que ens apartem. En cas contrari tindrem moltes probabilitats que ens en caigui una al cap